LES VAQUERIES ( LLETERIES)

A la Torrassa i a Collblanc, abans i després de la guerra, hi havien moltes vaqueries. Aquests negocis requerien tenir molt espai ja que les vaques necessitaven tenir lloc per moure’s. A la fotografia de dalt, podeu veure una vaqueria i estareu d’acord en que el lloc on havien d’estar les vaques havia de ser ampli. Era una feina que esclavitzava molt els seus propietaris ja que les vaques havien d’esser munyides diàriament i això no podia esperar. Un cop els hi havien extret la llet, la posaven a la venda. Tenien a l’entrada del local, un taulell amb uns estris per mesurar la llet, n’hi havien de ¼ de litre, * (un petricó)*, de ½ litre i d’1 litre. Quan el client anava a comprar-la, portava la seva lletera i llavors mesuraven la quantitat que havia demanat i la hi posaven, quan arribava a casa havia de bullir-la, perquè deien que la llet podia portar molts microbis i d’aquesta manera desapareixien i ja era apta per a consumir-la.

En les fotografies que hem posat a la capçalera d’aquest escrit, veureu una lletera

per a transportar la llet i un bullidor, és a dir: un pot amb una tapa amb forats que servia expressament perquè quan es bullia la llet no vessés, ja que feia molta bromera, en canvi amb aquest pot no vessava mai.

*La paraula petricó s’acostumava a dir a la mesura de ¼ de litre.

Hi havia la creença, de que a la majoria de lleteries “batejaven” la llet , i així el negoci era més profitós, Hi ha una anècdota que em sembla que reflecteix aquesta creença i és la següent: . Un dia, al carrer hi havia una averia que va obligar a tancar l’aigua general, per consegüent, els veïns, al igual que la vaqueria del barri, varen quedar sense aigua, llavors aquell matí, a la porta de la lleteria hi havia un cartell que deia : “avui no obrirem fins a la tarda” i és que els hi havien dit que a la tarda el subministrament de l’aigua ja estaria normalitzat.

Antònia Torrens

La fotografia en blanc i negre està extreta del llibre L'Abans: L'Hospitalet de Llobregat. Recull gràfic 1890-1965. Editorial Efadós. El Papiol, 2003

Presentació: El meu nom és Inocencio Salmerón i Vargas...

Convidat pel col·lectiu Òmnia Jis/Arrels la Torrassa per col·laborar al seu bloc, el primer que faré, abans de tot, serà presentar-me. Em dic Inocencio Salmerón i Vargas i soc l’autor de Històries de Collblanc-la Torrassa de recent publicació. És el primer llibre que publico, el segon que tinc escrit i ja he començat el tercer.

Com s’acostuma a dir en aquests casos, quan vaig nèixer, el 21 de setembre de 1929, no semblava predestinat a seguir pels camins de la literatura. Era el quart de cinc fills d´un matrimoni andalús que arribà a Catalunya, concretament a l´Hospitalet de Llobregat l´any 1924. Fugien d’un poble que estava sota la dominació dels cacics de torn, sotmesos a una existència d´estretors de llargues jornades mal retribuïdes, quan hi havia feina, fins que van decidí anar a la recerca d’una vida més digne.

El carrer Paris, fou el carrer de la meva infantesa, del que conservo tota mena de records, especialment del veïnat, immigrants en la seva majoria, procedent d’arreu d´Espanya. Alguns dels meus amics d’aquella època, eren orfes de pare o bé de mare. Jo també ho era; la mare va morir quan jo tenia vint-i-set mesos.

Davant de la manca d’escoles municipals, vaig aprendre les primeres lletres a Escoles Pompeia, un col.legi privat, a prop de casa nostra; sense baixar de la vorera s’hi podia arribar. Durant aquest període de formació estudiantil, es van desvetllar els primers símptomes d’una certa inclinació per les belles arts. En principi fou la poesia, tot seguit el cinema, desprès el teatre i molt tardanament, la fal·lera per escriure. Era clar que en cap d’aquestes matèries tan nobles, vaig excel·lir, malgrat la tossuda obstinació que vaig posar en tot moment.

Un dia, aquell minyó que volia ésser quelcom, se´n va anar a fer el soldat a Ceuta, en

un moment en que els barcelonins, empipats per la pujada del bitllet del tramvia, organitzaren un boicot en contr

a

dels tramvies. Mentrestant tot el que va aprendre, apart de la instrucció, fou a saludar militarment molt s

ovint.

En tornar a casa, poc després de celebrar-se a Barcelona el XXXV Congrés Euc

arístic, -on el fervorós gadità, en José María Pemán va descubrir que “tota Barcelona era un cáliz”, encara que d´altres més irreverents els hi va semblar “La Olimpiada de la Hòstia”. Aquell bordegàs, que deixava enrera la mili, es va assabentar que el pa i tots els aliments de primera necessitat, es podien adquirir lliurement a qualsevol establiment, i que les llibretes de racionament ja no tenien cap utilitat.

Al tornar al taller, on feia d’ebenista, vaig preguntar-me que volia fer, a part de treballar. L’atzar em va posar en contacte amb “l´Agrupació Artística Hortense”, que cada festiu al matí, organitzava programes d’entreteniments, a base de cançons, balls i recitació, als hospitals i institucions on s’acollien persones desvalgudes.

Vaig donar-me a conèixer com a recitador, on creia que podia fer quelcom una mica bé. Així passaren uns anys, fins que vaig cercar nous horitzons. Una tarda de mitjans d’octubre, sortia de Barcelona en un vaixell italià, camí de Montevideo, on m’esperaven dos germans. Al passar el control d’equipatges, els funcionaris van escorcollar la maleta sense gaire cura. Al conèixer la meva procedència, no semblava que els hi feia molta gràcia la presència d’un altre espanyol a instal·lar-se en aquella terra. No trigaria gaire en saber que, en certs cercles de la societat montevideana, els espanyols, no gaudien de bona reputació.

Foren cinc anys viscuts entre el treball i el teatre independent; en algunes de les obres on sortia, no deia més enllà de dues paraules. El meu accent, una barreja de català i castellà, no encaixava, deien. Dolgut i enyorat decidir regressar el més aviat possible a Barcelona, en un vaixell de la companyia Ibarra. En tornar a la vida quotidiana, i renunciant a fer més teatre, vaig conèixer la que seria la meva dona, vaig decidí que tots els meus esforços serien adreçats a crear una família.

Un cop casat, amb el temps, van venir les filles, les preocupacions i els estudis. Durant aquest període, em va caure a les mans un llibre mol senzill i agradós, però mancat d’una més ampla informació de Collblanc-la Torrassa; es tractava de “25 Imatges de la Història de l´Hospitalet”, de Francesc Mercé i Sanabra. A partir d’aquell any, 1979, decidí escriure un llibre que parlés extensament de Collblanc-la Torrassa.

Una de les primeres iniciatives que vaig prendre va ser adreçar-me a la Casa Espanya, llavors, seu del Museu i de l´Arxiu Històric. En principi, les consultes les feia els dissabtes amb la complaença del senyor Francesc Mercè, director del Museu; després, les consultes es van sovintejar durant la setmana, permetent-me en febrer de 1984, publicar el resultat de les meves recerques a la revista Progrés.

Un cop jubilat, les visites a l´Arxiu municipal eren quasi a diari, fins que arribar el moment d’encetar la redacció del llibre Històries de Collblanc-laTorrassa.

Inocencio Salmerón.

OFICIS I ACTIVITATS QUE HAN DESAPAREGUT A LA TORRASSA I COLLBLANC

El matalasser, el carro d’alfals, el pellaire, el carro del gel, el vigilant i el sereno

i d’altres que ja anirem recordant.

EL MATALASSER

Fa més de 60 anys, els matalassos que teniem a la majoria de les cases eren de llana. De tant en tant s’havien de “refer”, és a dir, tornar-los a l’estat primitiu, ja que de l’ús, la llana quedava una mica aixafada i arreglar-la era la feina del matalasser. Aquest senyor venia a casa, portava el matalàs al terrat, abocava la llana a terra i començava a picar-la amb uns pals especials perquè s’espongés. Estava una bona estona i després la tornava a ficar dins la seva funda, la cosia per tot el voltant amb unes agulles bastant llargues i ja tenia fet el matalàs. A aquesta manera de fer-lo, s’anomenava “A la Inglesa” i quedava molt bé.

Actualment, hi ha poca gent que tingui matalassos de llana, però si algú en té, ja no troba a ningú que vingui a casa. Nomès té l’opció de portar-los a algunes matalasseries que ho fan amb màquines.

EL CARRO D’ALFALS

El nostre barri, ara, com podeu veure hi ha molts blocs de pisos, però 70 anys enrera la majoria de cases eren plantes baixes, és per això que com que els veïns disposaven d’un pati a l’interior o d’un terrat, eren molts els que criaven conills o gallines. És per aquest motiu, que 2 o 3 cops per setmana pasava pels carrers un carro carregat de manats d’alfals –aquesta herba agrada molt als conills- i la gent la comprava per alimentar-los, a banda de les fulles de col i d’altres que compraven a les venedores de verdura de la plaça. Ara no tindria cap sentit que algú fes aquesta activitat, però els que l’hem viscuda ens agrada explicar-la perquè la coneixi tothom.

EL PELLAIRE

En relació amb el que he explicat abans, recordo que un cop per setmana, (crec que era el diumenge), passava pels carrers del barri un senyor cridant “HI HA CAP PELL DE CONILL!!! EL PELLAIRE”, aquest home comprava les pells dels conills que la gent criava i consumia a casa seva. Eren temps en els que tot s’aprofitava. Les pells aquell senyor les portava a adobar i ell feia d’intermediari entre els veïns i l’Empresa a la qual portava les pells.

EL CARRO DEL GEL

Hi ha activitats que ara no tindrien cap sentit, però anys enrera varen fer molt bon servei al nostre barri. Un d’ells va ser, “El carro del Gel”.

Passava pels carrers un carro carregat de barres de gel i els veïns en compraven un troç per posar-lo dins de les neveres, que abans no eren elèctriques com són ara, eren de gel. Els aliments es conservaven mentrestant hi havia gel, quan es fonia ja no es refredaven, per això interessava que el troç de gel fos gros i així durava fins l’endemà que tornava a passar el carro del gel.

Ara, amb les neveres elèctriques, ja no tenim cap problema respecte a la conservació dels aliments. Això ens ha de dur a valorar els avenços que s’han produït en uns anys, encara que siguin en les petites coses.

EL VIGILANT I EL SERENO

A La Torrassa uns anys enrera hi havia un vigilant i un sereno. A les 10 el vigilant tancava tots els portals de les cases. A partir d’aquella hora, el veïnat anava de retir. Els dos feien una bona tasca, és a dir, vigilar de nit el barri, ajudar als veïns a buscar un metge o a una comadrona en cas de necessitat, ja que abans els nens naixien a casa, obrir els portals de les cases, si es que el propietari no portava la seva pròpia clau, etc etc. Picant de mans es requeria la seva presència i aquests responien amb uns cops de bastó a terra. El vigilant anava amb uns manyocs de claus dels panys de la majoria de veïns i les duia totes enfilades en una corretja que portava suspesa a l’espatlla. Cal tenir em compte, que les claus de ferro feien el seu pès i volum gens cómode. La gorra de plat era el seu uniforme, junt amb la jaqueta a l’estiu i el tabard a l’hivern. El més característic de l’equip, era un fanal de mà i un garrot d’uns quatre pams. Cada un d’ells, tenia assignat un punt de parada en un lloc estratègic a fi de dominar el sector i allà penjaven el fanal.

Cada diumenge al matí, passaven pels pisos i recollien una discreta aportació econòmica que els veïns els els donaven.

Per les festes de Nadal, portaven les seves felicitacions casa per casa, per recollir unes propines que alegraren una mica el migrat sou que percebien per part de l’Ajuntament.

Antònia Torrens

PRESENTACIÓ DEL LLIBRE HISTÒRIES DE COLLBLANC LA TORRASSA AL CCCT

Des de l’Ajuntament de l’ Hospitalet, i amb una salutació de l’Alcaldessa Núria Marín , impresa al tarjetó, vàrem ser convidats a l'acte de presentació del llibre “Històries de Collblanc- La Torrassa", de Inocencio Salmerón i Vargas .
L’ acte va tenir lloc el divendres 8 de maig passat, a las set de la tarda, al Centre Cultural Colblanc-la Torrassa, del c/Mare de Dèu dels Desamparats, 87.

Nosaltres com a alumnes de Punt ÒMNIA JISARRELS la Torrassa, vàrem parlar d'aquesta fita tant important que es presentava al públic, amb el llibre del senyor Inocencio Salmerón i Vargas. El Punt Òmnia va considerar molt interesant la divulgació de la recerca històrica, per la qual cosa vam ser-hi present i recollir informació, per la propera sortida de la revista periòdica "Els Nostres Barris".

La sala, molt ben acondicionada per aquest acte, es va omplir de persones grans i petites nascudes al mateix barri de Collblanc -la Torrassa, amb la presència destacada de la televisió de l’Hospitalet que abans de començar l’acte li feren una interviú
Les persones que formaven la taula van ser, el senyor Pere Según, regidor del barri, el senyor Francesc Xavier Menéndez, Cap de la Secció de Patrimoni Cultural de l´Ajuntament de l´Hospitalet de Llobregat i el senyor Inocencio Salmerón, autor del llibre. Tot seguit, el senyor Según i el senyor Menéndez van presentar al senyor Inocencio Salmerón i Vargas, el qual de manera esquemàtica va justificar el perquè del llibre, el temps dedicat a documentar-se, a escriure´l, així com el temps que va trigar per que l´hi publiquesin. Posteriorment va llegir la cronologia dels fets més significatius continguts al llibre.
Això va donar entrada al col.loqui del públic, molt interessat, que no parava de fer preguntes contestades per l’autor.

Donava la impresió que els assumptes es tractaven en general, sense voler personalitzar. L'autor del llibre, també va aclarir que molts informes foren extrets en un temps en que la política, i la religió, eren assumptes pels que s’hi "caminava de puntetes” per motius d’Estat.
Les intervencions cada vegada més interessants, eren per aclarir conceptes com:
-Un senyor que, havent nascut a la Torrassa, es trobava que pertanyia a la parròquia de Collblanc. La explicació aclaridora del senyor Salmerón fou que només existia la de San Ramon Nonato. Per tothom dins Collblanc-la Torrassa
-Altre intervenció també interesant preguntava: Com és que l’Esglèsia Avangèlica situada al carrer del Rosselló 102, entre ronda de la Torrassa i passatge de Pons , no consta en aquest llibre, sent que per aquelles dates ja tenia servei de culte?.
-Una altra de les preguntes referents al llibre va ser:
Si constava l'existència al carrer del Rosselló, d'un col.legi dirigit per capellans,conegut com "el centre"?. Per ser, cremat en temps de guerra i que permet pensar que fos conduit per religiosos, ja que un germà nostre, de nom Vicenç Silvestre, hi havia fet la comunió. Aquests col.legi estava situat a la confluència amb el passatge del Xiprer.
La resposta, feta amb puntualitzacions i detalls històrics per part del senyor Salmerón va conduir a un col-loqui cada vegada més interessant, amb la presència d'un senyor conegut com “el Tonet del Xiprer” que pel fet d'haver nascut enfront d'aquest lloc, va aportar un gran interès amb les seves puntualitzacions sobre aquest tema.

S’ hi notava un creixent interès per escoltar les paraules que de manera espontànea feia servir el senyor Salmerón per ampliar amb més detalls les suggerències que li plantejaven els assistents a l'acte.

Després de les intervencions entraren pel tema dels terrenys perduts constantment per l’ Hospitalet en conjunt, a favor de Barcelona. Ens va explicar que foren el resultat de permutes de terrenys, per serveis hospitalaris i de bombers, entre d’ altres. El regidor del districte, finalment va indicar a les persones interessades en obtenir el llibre, que fessin el seu pas cap a l’àrea de cultura, on podrien trobar-lo.
Per últim, voldria apuntar la manca d´informació de la presentació del llibre al Diari Informatiu de la Ciutat L´Hospitalet en els números més propers a la diada de l´acte.

Ramón Aguilera

L'AMOR AL NOSTRE IDIOMA

La llengua és la característica més potencial d’un país, i per tant mereix ésser respectada. Despreciar el propi idioma és renegar de la pàtria i de la familia, és ofendre la dignificació del verb, part essencial de la nostra vida i clara expressió dels més íntims sentiments.

Qui menyspreï el seu idioma s’oblida de la propia dignitat i descendeix a una categoria miserable. Negar la virtut del llenguatge és no creure en la perfecció de l’home.

Hi ha res més elevat que estimar el nostre idioma amb un amor veritable? Envers ell estem obligats a la més sagrada gratitud i al més preuat respecte.

Amb l’idioma es comprenen les gents i es transmeten els afectes. Així l’amor de l’un va al altre sense cap esforç i amb la més franca generositat.

Parla la llengua dels teus pares i venera-la perquè la parlin els teus fills, si compleixes aquesta missió et faràs digne i respectaràs així mateix els costums del teu país. Això no vol dir que haguis de depreciar els altres idiomas, estudia i parla els que et siguin més convenients.

En les teves habituds donaràs preferència a la teva parla, això és , en la família, en els negocis, en les converses amicals. I aquesta preferència no és per desprestigiar els altres idiomas sinó que, en fer-ho aixì, a més de complir un deure, expressaràs amb més claredat els pensaments i els afectes del cor.

Si despulles el llenguatge de tots aquells mots grollers i de lletja vulgaritat, seràs agradable als quí t’escoltin. La bellesa en el parlar consisteix en saber dir paraules honestes sense intercalar-hi mots denigrants. Guarda’t de la blasfemia i et posaràs en el lloc dels escollits.

Per parlar bé no cal pas cap sacrifici, solament la voluntat et proporcionarà el goig de saber fer ús amb noblesa d’aquest instrument que ens és dat per expressar els més íntims sentiments.

Antònia Torrens

Aquest escrit és molt antic i és d’un autor anònim.

HISTORIA DEL FOTO STUDIO AGUILERA

Vivències del barri Torrassa- Collblanc de Ramon Aguilera. Fotògraf -jubilat-.

Voldria col·laborar una mica en aquesta publicació tant exemplar com Els nostres Barris, i participar a la secció “pàgines viscudes”amb una vivència meva .

Jo vaig transformar un magatzem molt rústic, situat al carrer Onésimo Redondo en un preciós studi fotogràfic que tothom coneixia com foto Aguilera . Al llarg dels anys he realitzat una activitat plena i gratificant que va portar-me a la plena confiança de tot el gran veïnat. Amb el dia a dia vaig entendre el que tothom necessitava: que tan sols era agradar i millorar el seu aspecte, i aconseguir el millor de la seva imatge.

He tractat a dues generacions consecutives: fills, pares i nets. N’explicaré dues anècdotes: Una joveneta volia regalar una foto al seu promès, i em va dir:

-Tot depèn de vostè, que jo tingui èxit!. No va passar gaire temps que entrava a l’estudi vestida de casament amb el seu marit del braç. La mateixa parella després de cert temps, tornaven amb el seu fill nounat al braç per fer.se la foto de família.

Durant aquest temps, moltes persones amb diferents problemes: laborals, socials i de fotogènia, etc., procuraven aconseguir èxits i seguretat en diferents aspectes de la seva vida; d’altres, intentant seguretat en tots els afers que es presentaven.

Tinc anècdotes de tota mena, només n’explicaré alguna. Una joveneta es presenta a mi demanant-me que faci una fotocòpia del seu carnet d’identitat. Jo observo que aquest document és fals i suggereixo que el deixi pel dia següent; al quedar-me sol truco a comissaria i explico el cas. Resposta ràpida: -Demà ja estarem aquí a la hora del client.

Al dia següent tot va ser aclarit. A la hora justa estaven amb la noia i es va comprovar que tan sols havia enganxat una foto d’ella a sobre de la d’una altre persona més gran, per aconseguir entrar a una sala de ball; doncs era menor de edat. Per tant, no era punible, cas tancat!

Hi ha un cas mol singular, que no voldria quedés sense explicar: Es presenta una senyora al meu estudi fotogràfic i m’explica una història sobre ella i el seu company, demanant-me que posés la foto d’ella i el seu marit, en una altra de casament, com si jo, els hagués retratat de boda, doncs per manca de mitjans, mai van aconseguir retratar-se de casament, i pels seus fills seria cosa mol gran tenir-los de nuvis.

Tècnicament es tractava de treure els caps d’una foto de nuvis feta a casa meva, i afegir- hi els d’altres persones a la mateixa proporció.

El cas d’un jove alt i prim, d’uns 26 a 28 anys, vestit amb una gavardina més llarga que ell, vella i atrotinada; portava a la mà un ràdio transistor i no parava en la seva obsessió de pujar amunt la mànega perquè es veiés el rellotge que duia al canell, em deia: -Sobre todo que se vea bien.

Ell volia donar la millor impressió als seus pares i germans de que tot l’anava be i que la ciutat l’acollia com ell esperava. Això va fer que jo sentís un gran respecte per aquell home que es gastava més del que calia en fotos, per donar la impressió de viure bé i de no mancar-li res .

El treball cada dia era més intens, fins a veure’m obligat després de sopar a tornar a la feina tot sol, per preparar el treball de l’endemà als meus ajudants. Jo connectava el ràdio buscant els millors programes de nit, que per cert, eren molt selectes; un cop la tasca preparada per l’altre dia, recollia l’americana i tot satisfet, tornava al pis a dormir.

Axí un dia i un altre, fins arribar la meva jubilació; ja que el meu fill amb tota la seva preparació aconseguida, havia agafat la nova direcció, introduint-hi noves idees i modernitzant tots els aparadors.

Ramon Aguilera, fotògraf Jubilat.

LA FONT DE LA PLAÇA ESPANYOLA

Aquest senyor és l'artesà que la primavera del any 2005
va restaurar la font de la Plaça Espanyola.

Tres integrants del bloc Memoria de Barri de La Torrassa.

La Plaça Espanyola ha estat i és, el nucli central de comerços i relacions del barri de la Torrassa. Per aquest lloc han passat desenes d’hospitalencs que ja sigui per trobades, compres, celebracions religioses o fins i tot per seure una estona en un dels seus bancs, han trobat un lloc ideal per a l’esbarjo.

Com podeu veure a la fotografia, en aquesta plaça hi ha una font d’estil modernista, construïda l’any 1905 gràcies a la intervenció d’un grup de propietaris que van fer portar l’aigua fins aquest indret, costejant ells les obres i després, - segons consta en un escrit que hi ha a la part lateral de la font, - varen fer-ne donació a l’Ajuntament de l’Hospitalet.

Som molts els que li tenim una deferència especial i és perqué hem anat creixent i envellint amb ella i a més ens porta molts bons records.

Volem explicar-vos un fet que té a veure amb la font i és el següent:

L’Agost passat (08), un grup d’amigues, varem anar a Andorra aprofitant que era la Festa Major i quina va ser la nostra sorpresa quan en una plaça on hi havia un Mercat Medieval, vam veure en un estand, exposada una fotografia de: “La font de la Plaça Espanyola de l’Hospitalet”. Vam quedar sorpreses i sense dubtar ni un moment varem anar a assabentar-nos del perquè estava exposada aquella fotografia. Ens va atendre molt amablemente un senyor que ens va dir que ell era de Pedres Peña S.C.P- de Calldetenes (Barcelona). Aquell senyor, va explicar-nos que ell era artesà i que es dedicava a la restauració de tota mena de treballs amb pedra natural.

El motiu de que aquesta fotografia de la font estés exposada, era perquè ell és el que la va restaurar l’any 2005 ja que estava molt malmesa i aquesta era la manera d’ensenyar un dels seus treballs al públic.

Al explicar-li que algunes de nosaltres estavem fent el bloc de memòria de barri, no va posar cap impediment a que li féssim unes fotografies, les quals les hem posat al nostre bloc, com podeu veure.

Carmeta, Nuri i Antonia.

L'ESTABLIMENT MÉS ANTIC DE LA PLAÇA ESPANYOLA

La Plaça Espanyola, anys enrera era el nucli principal de la Torrassa.

Després, el barri s’ha anat expandint i ara encara que continua tenint una certa importància, ja no és com era abans,“l’única Plaça del barri “.

Ara, s’ha omplert de Bancs, Caixes i establiments diversos, però n’hi ha un al nº 7, que es manté any rera any amb el mateix negoci i és l’espardenyeria de la família Cadenes. Aquest establiment és el més antic de la Plaça i són molts els que al llarg del anys hem anat a comprar espardenyes en aquesta botiga i encara, -segons m’ha explicat la mestressa- venen de fora moltes persones que abans vivien al barri a comprar-les.

Anys enrera, en un barri obrer com el nostre, no tothom podia comprar-se unes sabates i el que les tenia, només les portava els diumenges quan es mudava, perquè durant la setmana s’anava amb espardenyes.

En aquesta 1ª fotografia podem veure a la Sra. Teresa Lafuente i a la seva nora, a l’interior de l’establiment, ensenyant-nos la placa que l’Ajuntament de l’Hospitalet va lliurar a la Sra. en commemoració del 75 anys de dedicació a l’espardenyeria. Les altres fotografies són de la façana i de la familia Cadenes.

Amb aquest escrit i les fotografies que molt amablement ens han permès que els hi féssim, volem retre un homenatge a aquesta família que durant tants anys ha fet i fa, un bon servei al barri. En aquesta plaça, només hi han 4 establiments que durant molt anys s’han mantingut amb el mateix negoci. Un és el forn, l’altre és l’adrogueria, el kiosc de diaris i l’espardenyeria però el més antic és aquest últim.

Antònia Torrens

EL RASCACIELOS DE COLLBLANC

Nuestro blog lleva por nombre memória de barrio de la Torrassa, pero como hace tiempo el ayuntamiento de l´Hospitalet fusionó los barrios de Collblanc y la Torrassa en uno, he recordado que en Collblanc hay un edificio que en su época marco e hizo historia, es el rascacielos que está situado en el número 43 de la carretera de Collblanc esquina con la calle Progreso.

Joan Pons Vila, regentaba una carpintería en Collblanc y en 1931 solicitó permiso para construir una casa de “carácter monumental, que sería orgullo para la ciudad”.

El edificio fue un proyecto del arquitecto Ramón Puig Gairalt, contaba de planta y diez pisos, con una altura de 45 metros, con cuatro fachadas sin paredes medianeras con grandes balcones y tribunas.

Realizó un concienzudo estudio sobre una estructura de hierro, capaz de aguantar peso, altura y resistencia a cualquier temblor de tierra. Dotó a las viviendas del máximo confort, algunas tenían cuarto de baño, teléfono y calefacción, la luz de la escalera permanecía encendida toda la noche y fue el primer edificio de l´Hospitalet con ascensor.

Durante la construcción del rascacielos que corrió a cargo de la empresa Bertrand y Artal, hubo un corrimiento de tierras que sepultó a dos trabajadores.

El 15 de enero de 1933 fue la inauguración del edificio y al acto acudieron numerosas autoridades hospitalenses, colocándose una placa artística para felicitar al propietario y al arquitecto por el “patriotismo del primero y el acierto del segundo”. En la actualidad esta placa no existe.

Este nuevo edificio que según L´Opinió del 20 de enero de 1933 “ era de los más altos de España y orgullo de la arquitectura catalana”, lo tenemos en nuestro barrio y la mayoría de la gente ignora la importancia que tiene este emblemático rascacielos que fue pionero en la construcción de viviendas.

Ana Mª Grau

Nota: los datos históricos son del señor Inocencio Salmerón.

LA AMISTAD

Quisiera contar algo sobre la amistad a la que doy mucha importancia, valoro y, considero necesaria en el desarrollo y quehacer de nuestra vida diaria.

Independientemente de las amistades que todavía conservo de cuando iba al colegio de niña en el barrio donde nací, Consejo de Ciento ( Hostafrancs), y las que sigo teniendo en el pueblo donde paso mis vacaciones, que mantengo de cuando tenía dieciséis años, me ceñiré a las que tengo en la Torrassa barrio en el que vine a vivir cuando me case.

En este barrio que llevo viviendo desde el año 1959, la primera amistad que hice fue con la vecina de mi rellano cuyo apego se fue haciendo mas íntimo a medida que transcurría el tiempo. Dicha amistad, significó mucho para mi ya que al ser yo joven ( 21 años) ella que ya llevaba dos años casada, había trabajado de soltera en una clínica como enfermera y que por entonces ejercía como practicante, trabajo que ejerció hasta su jubilación. Su apoyo y conocimientos me fueron muy útiles, tanto por lo que afecta a labores del hogar, enseñanzas culinarias etc. , como por lo que se refiere a mi embarazo cuyos consejos me fueron de gran ayuda y utilidad, dada mi inexperiencia, asi como en el momento del parto que me acompañó y estuvo presente el paritorio.

Cuando fallecieron mis padres, en un intervalo de tres meses, estuvo presente en todo momento conmigo, en particular durante la enfermedad de mi madre que no falto ni un solo día de los diez que paso en el Clínico. En momentos tan difíciles fue de gran alivio y consuelo que, en ocasiones como éstas, se necesitan y agradecen.

Hoy seguimos viéndonos muy a menudo y cuando las ocupaciones no nos lo permiten nos llamamos por teléfono. Hace 40 años nos fuimos a vivir a otro piso, el actual, pero seguimos en el mismo barrio de la Torrassa.

Conservamos nuestra amistad y espero que sea para toda la vida. Con estas líneas, quiero dejar patente el cariño que por ella siento.

En la calle donde vivo desde 1967 conocí a Carmeta y familia ya que tenían una perfumería donde iba a comprar lo que necesitaba y así nació una buena amistad. Por citar un hecho del que siempre estaré agradecida, en el año 1992 tuve una rotura del pie izquierdo teniéndome que operar de urgencias en la Cruz Roja. Tras ocho días de estancia en la clínica regresé a casa y Carmeta y su madre, a quien no dejare de reconocer lo bien que se portaron conmigo, una u otra no dejaron un solo día de venir a visitarme dándome toda clase de ánimos y esto sucedió durante bastante tiempo ya que la recuperación fue bastante larga. Destacar también que aparte de Carmeta y su madre Sra. Milagros E.P.D. ,otras muchas otras amistades vinieron a visitarme siendo todo ello muy de agradecer.

Las amistades hay que saber elegirlas. En el pueblo donde voy a pasar los veranos que al principio he citado tengo también amigos, leales y muy buenos, siempre nos invitan a todas las bodas de sus hijos y a varios acontecimientos como si de familia se tratase y repito nos conocemos desde los dieciséis años. Son personas muy amables y con las que puedes contar con ellos. También destacar otra gran amiga que si bien no reside en el pueblo ( vive en Arbeca ) ella si llega a leer estas líneas, ya sabrá de quien hablo dado que no conozco a otra persona que no sea ella. Como no, resaltar que es una gran persona, trabajadora y muy amiga de sus amigos.

En el Punt Òmnia Jis /Arrels vamos unas cuantas amigas que se nos ocurrió ir para aprender ordenador, y ponernos un poco al día asi estar al corriente de los avances por Internet, donde tengo y además he conocido buenas amigas, nos lo pasamos muy bien y nos divertimos mucho.

Bueno doy por terminada lo que considero la verdadera amistad para mi tener amigos hoy es ser muy afortunado y asi es como yo me siento.

Montserrat Castillo

UNES NOIES I UN NOI DE 70 I.....ANYS

Les noies de la Torrassa,

Som una mica especials,

Perquè sempre anem a escola

Encara que ja sóm grans.

Anem a aprendre informàtica,

Per connectar amb internet,

I demostrar que l’edat,

No ens privarà mai de res.

Volem estar informades,

Igual que els joves ho fan,

I encara que molt ens costa,

Mica en mica hi anem entrant.

Les noies de la Torrassa,

Som una mica especials,

Perquè sempre anem a escola,

Encara que ja som grans.

Antònia Torrens

EL NAIXEMENT D’UNA ENTITAT ANOMENADA PIMPINEL-LA.

Una penya d’amics, molts d’ells socis de l’Univers, es van decidir a llogar el saló d’actes del Bar Llorens que estava buit, el local era al primer pis damunt del bar i encara que oferia una imatge d’abandò, la gent jove il-lusionada i amb ganes de fer coses, mitjançant el seu esforç, el va deixar amb condicions d’habitabilitat.

Els primers actes públics que va organitzar el Club Pimpinel-la i dels que queda constància documentada, varen ser un ball la nit del 31 de Decembre de 1945 i un festival de titelles, pallassos i cine còmic per la tarde del 6 de Gener, tots els nens hi estaven convidats.

Les activitats que oferia el Club Pimpinel-la eren les següents: ping-pong, representacions teatrals cada 15 dies a càrrec dels socis, els balls de fi d’Any, de Primavera, de Carnaval etc.,excursions, exposició combinada de fotografia, pintura i dibuix que el Club preparava anualmente. L’any 1962 es van incorporar un grup de joves de l’Unió Excursionista de Cataluya.

Els balls que oferia el Club als socis, eren amb orquestra i sobre tot molt familiars, ja que prácticamente tots ens conexiem, la gran majoria erem nascuts a Catalunya i ens trobavem en un ambient molt agradable.

Al teatre, les obres que es representaven eren de tot tipus i els actors no tenien res que envejar als grans actors professionals, perquè vivien el paper que representaven a la perfecció. No nombraré a ningú ja que eren molts els que merexerien ésser recordats.

Malauradament l’inici de la década dels 60, amb l’arribada del 600, la televisió i les segones residències, varen apartar del Club Pimpinel-la a tota un a generación amb autèntica vocació d’amor al Club.

El 2 de Juny de 1963 s’interpretà com a cloenda, l’obra de teatre de Ruiz Iriarte “La vida privada de mamá”, fins aquesta data, el Club Pimpinel-la havia ofert 214 representacions, de les quals 89 eren en català.

Les dades que hi ha en aquests escrits han estat extretes d’un llibre que explica la trajectòria del Univers i del Club Pimpinel-la, narrat pel Sr. Inocencio Salmerón Vargas.

HIMNE DEL CLUB PIMPINEL-LA

El Sr. Merino Moltó, soci de l’Univers i del Pimpinel-la, era músic i és l’autor de la lletra i la música del Himne del Club Pimpinel-la que és la següent:

Nostre lema és armonia,

Nostre ensenya és una flor,

Sóm un grup de ben units,

Que arreu escampa alegria,

I sempre estem de bon humor.

“Organitzem sortides, festes,

I practiquem el sport.

No ens cuidem d’uns ni d’altres,

I sempre estem de bon humor.

Club Pimpinel-la,

tens nom de flor,

de tots els clubs

ets el millor.”

Antònia TorrensActualment, on abans hi havia el Pimpinela, ara hi ha
una sucursal bancària. En primer terme, ens somriuen -d'esquerra
a dreta, i de dalt a baix-, la Montse Santmartí; la Rosa Conesa;
la Montse Gimeno; la Montse Castillo; la Carme Penedès; i
l'Antònia Torrens, totes elles, noies de La Torrassa.

CORAL INSTRUCTIVA "L'UNIVERS"

L'Univers en una excursió a Tremp l'any 1951. Aquesta totografia a estat cedida per Antònia Torrens.


Foto dels cantaires de la Societat Coral "L'Univers" col-locats davant de la porta del seu local a la Plaça Espanyola de la Torrassa l'any 1930. Foto cedida per la Sra. Mercedes Coloma i publicada alTOT L'Hospitalet nº 113 de l'any 1987.

L’any 1926 la Societat Coral Instructiva L’Univers, entitat fundada feia una quinzena d’anys a Hostafrancs, va decidir instal-larse a l’edifici de la Plaça Espanyola nºs 8 i 9, el qual reunia les condicions idonees por posar-hi: billars, el cafè-bar, el teatre i un lloc de reunió i distracción del veinatge obrer, ja que en ell, l’aficionat a l’esport, a la colombòfila i els escacs tenia el seu lloc.

El repertori de la Societat Coral, eren majoritariament les composicions de Josep Anselm Clavé. Les excursions colectives eren freqüents pels pobles de Catalunya, on en ocasions actuaven conjuntamente amb els cors locals, ja que en aquella època la majoria de pobles de Catalunya tenien la seva Coral, les quals malauradament quasi be totes han desaparegut.
Les audicions de sardanes i els concerts populars que es celebraven amb freqüència a la Plaça Espanyola, també les organitzava l’Entitat.

En el curs escolar 1929-30 funcionava una escola primària per a nenes, a la que assitien un centenar d’alumnes. Hi havia un projecte de que fos totalmente gratuït per a les filles dels socis de l’Univers.
Durant la guerra civil, els centres republicans i culturals van ser ocupats per les noves autoritats. Entre aquests centres es trobava la Societat Coral Instructiva L’Univers, que fou ocupada militarment per “La Bandera de Oviedo.”
En 1940, en l’antic Univers s’hi va instal-lar Tito Llorens Serrat, obrint un bar, el qual perquè no desentonés amb les seves grans dimensions, el va batejar amb el nom de “Gran Bar Llorens”.

Després de la guerra civil, l’Univers es va ubicar en el Bar Espanyol, situat en el nº 24 de la mateixa Plaça Espanyola.
Però ja no va ser el mateix, perquè llavors només era un Cor d’en Clavé, que oferia serenates de caramelles la nit de Pasqua Florida a la llum de les torxes, a les cases benestants de l’Hospitalet, les quals previamente havien donat el seu consentiment. Els diners que es recollien, ajudaven a l’Entitat a organitzar per a la Pasqua Granada o sigui la 2ª Pasqua, una sortida de 2 dies per els socis a llocs com: Andorra, La Molina, L’Espluga de Francolí etc. etc.

Aquesta copa, fou lliurada per l’Ajuntament de l’Hospitalet de Llobregat l’any 1935, al Sr. Rafael Torrens Prandi, soci de l’Univers, amb motiu d’haver guanyat un premi en un campionat d’escacs, com així consta en un gravat que hi ha a la copa.

Antònia Torrens

AXÍ ERA EL MEU BARRI

Aquets són els records de ma infantesa –explicats per Avel.lina Silvestre –.

Jo soc nascuda l’ any 1930 a la barriada de La Torrassa- Collblanc al ,carrer de la Rambla Catalana nº 36 en una botiga de comerç de carns, coneguda com “ Casa Avel.lina” . En aquet lloc, el tems passava assossegat, quiet . Tant sols el jugar de la quitxalla al carrer, trencava el benestar social dels veïns –rectifico-, també el pas d’algun carro i el ritme de les ferradures del cavall, trepitjant les llambordes del carrer.

Les veïnes a mitja tarda treien la cadireta per xerrar de les seves coses . Altres persones assegudes al balcó aprofitaven l’ombra de la persiana baixada i per sobre dels ferros distreien la mirada i a prop dels seus peus, el cantiró de l’aigua fresca.

En aquesta rambla tirant amunt, quasi totes les famílies gaudiuen del seu hortet; els meus pares també en tenien un de molt ben cuidat –cosa que la terra agraïda els compensava de tant esforç amb collites sorprenents-.

Seguin baixant, es veien casetes d’ una sola planta fins arribar a la divisòria Hospitalet-Riera Blanca- Sants, que per creuar-la hi posaven un tauló ample subjectat al terra amb una cadena, ja que quasi sempre portava força crescuda. Per cert, un cop travessada la riera et trobaves

amb un campament de gitanos de Hongria; gent molt sociable i polits, vivint en carpes molt grans i al terra, unes catifes gruixudes i coixins de molts colors de sedes brillants,vestien robes lluentes i mocadors lligats al cap; els homes amb pantalons estil pirata i una faixa prima. Ells arreglaven tota classe d’estris de cuina , soldant culs de planxa a pots de bullir la llet , a més, també les llimes velles les banyaven amb àcids sulfúrics i les deixaven noves. Les dones , amés de cuidar la “casa” i ventilar-la, també anaven de compres, i després es dedicaven a fabricar collarets, arracades , anells i coses de a més a més; jo que els portava les comandes de la meva botiga tenia tems de fixar-me en tot.

L’ any 1936 la vida va fer un gir per tothom:

una conspiració de militars revoltats s’ enfrontaren al govern d’Espanya, i així va començar: la guerra!.

Els trets, i les ràfegues de metralladores se sentien per tot arreu. Poc a poc, la gent anava fent la seva vida, per tothom, grans i petits. Homes armats i també les dones, sufocaren la rebel·lió a Barcelona, però, tot s’anava complicant molt. Soldats marxant cap a altres llocs

de combat; les escoles funcionaven i mentre queien les bombes tenien que deixar -ho tot per anar cap el refugi. Es va implantar el racionament del menjar i de tot. Els desastres no paraven.

El meu pare com a persona gran, cuidava de l‘ordre al

refugi, intentant tranquil·litzar als més porucs, fent servir paraules disteses, i donant ànims. Més tard, quan tornaven a sonar les sirenes marcant el fora de perill, cadascú iniciava la vida de sempre.

Un d’aquests dies, mentre passaven els avions, va caure una bomba!, just al forat d’una cloaca , davant d’on jo vivia. L’efecte va ser molt impressionant, encara avui

n’és present; les trapes saltaren amunt com empeses per una força gegantina, com fetes de cartró.

Així varen passar tres anys: tots varem perdre les nostres llibertats. Els meus ulls només havien vist tragèdies; em deixava de dir que els diners ja no tenien valor. No destorbava res per menjar, tan sols s’ acceptava el bescavi, o “si vols això, tu, dona’m allò altra”, canvi per canvi. La “tasca” diària del meu pare, entre d’altres feines, era procurar jocs per a nens i nenes a fi de distreure’ls de la realitat que els envoltava.

El meu germà mentre tant era mort . Tenia 16 anys, molt estudiós, formal, era exemple de bon fill i orgull dels meus pares. Al seu enterro acudiren gent de tot el

barri, així com també els companys de l’escola Pompeia i altres de l’escola Montessori de Sants. L’immens acompanyament semblava no tenir fi, fou mol trist; el rector mossèn Jaume, parlant de l’enterro amb els meus pares, els va preguntar: Quants capellans voleu? El meu pare digué: Cap! Vos ja sabeu que no tenim diners. El mossèn més tard, es presentava junt amb dos capellans més. Aquest gest va confortar a tothom, pel que

vam donar-li el nostre agraïment.

A mi em tocava fer la comunió per aquells dies, per tot això , la mare va la parlar amb el rector de la església de Sant Ramon, dient-li que, tan sols feia 20 dies de la mort del seu fill, i germà meu. El capellà va aclarir-li que, prendre la comunió era un acte normal, i per l’ edat que jo tenia era el moment de fer-la . Així que, acompanyada d’una altre nena que també vestia de dol, varem fer-la juntes i darrera de tothom, - per evitar comentaris: mai he pogut oblidar les paraules i comentaris de la gent: ...Pobretes... Quina pena!

El tems tot ho cura ; i també transforma les coses: el comerç del sector Collblanc-Torrassa va créixer... i molt! Però sobre tot, el mercat, que tenia unes comunicacions molt bones, era visitat per compradores de Sants, i també d’Hostafrancs; així també milloraren els carres Progrés, la plaça Espanyola, Martí Julià, i la Rambla Catalana., d’entre altres, amb una gran diversitat d’establiments. Era el resultat de la expansió endavant, d’aquet districte tan dinàmic, ¡¡ Torrassa-Collblanc!!

Tan sols voldria afegir-hi que jo als 13 anys vaig agafar l a responsabilitat del taulell ja que la meva mare va tenir el meu germà i ella no hi podia estar-hi això, va durar fins que em vaig retirar als 65 anys.

Voldria afegir una cosa, tal com deia el compositor de sardanes Ventura Tort -autor de la Sardana les Noies de la Torrassa-: "Jo soc de L'Hospitalet".

En el meu cas jo dic, "Jo soc de La Torrassa", és la terra a on vaig néixer, el barri que m'ha vist créixer i és

aquí a on jo vull morir.

AVELINA SILVESTRE (VELI)

FAMILIA SILVESTRE ANDREU . ANY 1935.

RAMBLA CATALANA, LA TORRASSA.

LOS CINES DEL BARRIO

Cuando siendo niña vine a vivir a Collblanc me lleve una grata sorpresa cuando vi que en mi calle había un cine el Juventud.

En esa época el cine era de sesión continua, empezaba a las tres de la tarde y ponían dos películas y el Nodo, las butacas de platea eran de madera y en la parte del denominado “gallinero” había unos bancos alargados también de madera.

Los niños antes de empezar la sesión o en el intermedio íbamos al bar a comprar unos cucuruchos de pipas o cacahuetes que dejábamos el suelo sembrado de cáscaras y papeles. Ahora está prohibido comer dichos productos, pero si se podían tomar palomitas y Coca-Cola.

En los años ochenta el Juventud, Alhambra, Continental, Romero y Moderno los cines del barrio fueron cerrando sus puertas y teníamos que desplazarnos a Barcelona si queríamos ver alguna película.

El cine Juventud estuvo abandonado durante muchos años hasta que el ayuntamiento lo rehabilito convirtiéndolo en un teatro.

Tiene una sala semicircular que desde cualquier punto se puede ver y oír estupendamente sentado en unas mullidas y cómodas butacas la obra que se representa. En la parte inferior hay otra sala que se utiliza para conciertos y pases de películas especiales para los colegios.

También el Continental fue remodelado totalmente, su sala de cine era mucho más pequeña ya que hicieron un bingo y un parking en el mismo edificio, pero hará un par de años que cerraron el cine para ampliar el bingo. Los terrenos que ocupaba el cine Alhambra han sido para la ampliación del parque de la Marquesa y ahora se está construyendo una parada de metro de la línea 9.

Y al igual que ocurrió en la década de los ochenta el barrio se ha vuelto a quedar sin cines teniendo que desplazarse los vecinos a otras localidades para poder disfrutar del séptimo arte.

Ana Mª Grau

NOTA: Aquest aricle, va ser publicat a la Revista Els Nostres Barris num.1, 2007. Podeu consultar.la a:

http://revistaelsnostresbarris.blogspot.com

Recordant al bon mestre que va ser el sr. don Emilio Calduch i Muñoz (1908 - 1985)

Més que un mestre va ser un pare i un amic per als seus alumnes. Totes les persones bones es mereixen ser recordades. No sé quines virtuts o quins mèrits ha de reunir un home dedicat a l’ensenyament, per tal de que la seva llavor de formar a futurs membres de la societat, fos tant important fins a l’extrem de que un nombrós grup d’ex alumnes es proposés de fer-li un homenatge en un luxós restaurant, en senyal d’afecte i de respecte.

Tant perfecte es va organitzar tot que, al costat del professor hi havia assegut un doctor ex alumne. Es pronunciaren paraules molt elogioses al “saber fer” del mestre, i anècdotes molt humanes. Així com també es recordà quan feia passar a la pròpia taula del mestre a l’alumne més endarrerit, a fi de que recuperés totes les lliçons mal apresses.

Hi van haver molts contactes entre alumnes per fer-li aquest banquet d’homenatge en aquest restaurant de luxe: entre tres promocions d’estudiants tot va ser tan ben preparat que, fins i tot, el doctor ex alumne assegut al costat del professor durant l’homenatge, es va cuidar de que les emocions de l’acte no afectessin la seva salut. Tot, amb el més gran dels afectes .

Del seu perfil, destacarem el cas d’algunes famílies que, personalment explicaven les seves dificultats per complir amb el pagament del mes: Anècdotes molt humanes, sobre la precarietat econòmica d’algunes famílies. Ell, escoltava amb tota atenció agafant-se la barbeta i finalment deia... No s’amoïnin; ja ho arreglarem. L’ alumne seguirà estudiant, encara que vostès no puguin pagar. Jo em deixo anècdotes que serien molt llargues d’explicar, per tant tinc l’obligació de resumir-ho. Així com també es recordà com feia passar a la pròpia taula del mestre l'alumne més endarrerit a fi de que recuperés totes les lliçons mal apreses.

Passà el temps, i uns quants ex alumnes van trobar-se posteriorment per fer-li un acte d’homenatge pòstum al mestre. Varen sol·licitar a la regidoria de cultura, la seva col·laboració per col·locar una placa del seu perfil en relleu, a la façana de l’escola; cosa que va ser denegada “per manca de recursos”.

Al mateix temps, tres promocions d’ex estudiants de manera voluntària s’organitzaren i aconseguiren reunir el suficient per tal de, finalment, obtenir el permís per col·locar la placa de manera solemne. La guàrdia urbana havia tancat el carrer al trànsit dels cotxes, per facilitar la gran afluència de persones de tot arreu que volien dir paraules d’ enaltiment als mèrits i gloses al mestre a la mateixa porta d’ entrada de l’escola. Es

van llegir unes paraules d’homentage al mestre. Això va succeïr fa 17 anys i escaig, al carr

er Progrés, 75.

I jo, tan sols voldria que el jovent d’ara si llegís aquestes lletres prengués consciència del que representaren aquests pedagogs, que es dedicaren a impartir la docència en aquell temps. Avui es parla molt de fracàs escolar, de manca d’autoritat, de pèrdua de valors, etc...

Ramon Aguilera

HOMENATGE A LA VELLESA

L’ajuntament de L’Hospitalet al període 1970- 1976, va crear una festa dedicada als avis i àvies de setenta a setenta cinc anys a la barriada de La Torrassa - Collblanc.

Aquesta obra social, conduïda pel patronat local de l’Homenatge a la Vellesa del districte II, patrocinada econòmicament per la Caixa de Pensions amb tota l'estima a favor dels ancians, fou acollida amb molta simpatia per la ciutadania local.

En un d’aquets moments, el meu marit i jo vàrem ser escollits per ser padrins d’aquests avis, degut a ser uns comerciants molt coneguts al barri, i el primer pas va ser el de reunir a tots aquests vellets i velletes acompanyats del braç per nenes “molt polides” camí de l’església per agraïr i donar las gràcies al Senyor, pel goig de viure aquella festa tan bonica. Després de la Missa , ja restava preparar un autocar que els va portar a Corbera del Llobregat a un Restaurant on tot estava a punt per començar la festa.

El director de la Caixa va adreçar unes paraules de benvinguda des la taula de Presidència, que fou ocupada pels ancians de més edat, els padrins i als extrems de la taula, el concejal Delegat de Cultura, Sr. Don José Cid Roda, i el Sr. Lluís Abarca, que va fer un repàs de la història d’aquesta iniciativa i va donar las gràcies a tots els presents i col-aborants, així com també als avis felicitant-los per restar tan animats, units i contents. A continuació, tant els padrins com a tots els presents, van ser entregades unes medalles de record on es llegia:

En Homenaje a la Vejez (Collblanc - la Torrasa). Hospitalet 17 de Junio de 1976.

Va ser molt emocionant.

Nosaltres, el meu marit i jo, resaltàrem el gest tan magnífic de L’Ajuntament. Després es va sentir una música d’ambient molt popular, i tot seguit a servir les taules (fou com un somni) i van haver cançons solidàries, poesies,...i també alguna llàgrima emocionada, quan jo els hi vaig recitar una poesia dedicada amb ells.

AVEL-LINA SILVESTRE I RAMÓN AGUILERA .

CASA MEVA DE TOTA LA VIDA: RONDA DE LA TORRASSA, 109

Hace unos 60 años hice mi última redacción en el colegio. Con estos antecedentes, no creo que lo que quiero contar resulte literariamente muy brillante.

Me quiero referir a imágenes y sucesos que tengo en el fondo de mi memoria, ya que algunos de ellos son de cuando tenía 5 o 6 años. Mis primeros recuerdos son del barrio y de la casa donde vivía, y donde todavía vivo. La calle no estaba asfaltada y la casa más alta estaba en frente de la mía. Tenía un piso y era propiedad de mi abuelo paterno. La mía, de mis abuelos maternos, era una torre de una sola planta, elevada unos ochenta centímetros sobre el nivel de la calle, y se accedía a ella a través de un jardincito y de una escalera de cuatro peldaños cubierta con una marquesina. La casa estaba reculada con respecto a la alineación de las otras pocas que había, y protegida por una reja de hierro forjado, al estilo de la época. Lo más característico era una torre de base rectangular, que sobresalía unos cuatro metros de la azotea, techada por una pirámide con su correspondiente veleta de los vientos. El conjunto tenía un cierto aspecto de capilla.

Durante la Dictadura, fue famosa en la Torrassa una procesión organizada por la Parroquia de los Desamparados, llamada “de los Pasos”. Al estilo andaluz se cantaban Saetas, y los costaleros y algunos participantes mitigaban sus esfuerzos, y afinaban sus gargantas en las tabernas abiertas a tal efecto. Un "devoto” despistado se empeñó en penetrar en mi casa buscando los altares, ya que creía se trataba de una capilla. Afortunadamente alguien más informado se lo impidió.

Mis abuelos maternos compraron la casa que estamos comentando, de Ronda de la Torrassa, 109 en al año 1930, cuando mi madre tenía 18 años. La proximidad favoreció que conociera a mi padre, que vivía enfrente. Se casaron y el año 1934 nací yo, que todavía no he cambiado de domicilio.

Durante la guerra se construyó un refugio, en el solar existente al lado de la casa (nº 107). Recuerdo que cuando mi familia oía las sirenas avisando bombardeo, recogía lo imprescindible y bajábamos al subterráneo para protegernos.

Años más tarde, el referido solar fue ocupado por una familia que levantó una barraca. Tenían un rebaño de cabras y mi abuela les compraba la leche, que por carencia, era como una bendición.

La Sra. Julia, que era el nombre de la “ocupa” se dedicaba también a un negocio muy lucrativo. Como sea que en aquellos años no existía todavía el puente que une La Torrasa con Santa Eulalia, cobraba PEAJE por dejar cruzar por su solar a las personas que tenían que trasladarse de uno a otro barrio, y querían evitar el rodeo que representaba pasar por el túnel de Riera Blanca.

Fa 50 anys, volíem fer un pis reculat per conservar la façana modernista però l´Ajuntament ens va obligar a fer el pis alineat al carrer, el que va suposar per a nosaltres l'obligació de tirar la façana i que es quedés tal com es avui. La casa datava d´una antiguitat del 1911.

Montserrat Sanmartí

LA CULTURA AL BARRI D'AQUELLS TEMPS

Presentem unes fotografies fetes el dia 26 d'Octubre de l'any 1952 a l'escenari del Club Pimpinela el dia de l'estrena de l'obra de teatre "Camins Ferestecs", drama rural, escrita pel Sr. Joan Tarafa Rovira i Alberto Pedro com a corrector de llenguatge i la sintaxi, i dirigida pel Sr. Manel Costàn.

Aquest dia, l'Ajuntament va enviar un representant, el qual en la primera fotografia està en segon lloc a l'esquerra. A la 2ª fotografia veurem un moment de la representació. L'obra era molt bona i per això no és d'extranyar que tingués un gran èxit.

En primer lloc a l'esquerra de la primera fotografia, podem veure el Sr. Jaume Ventura Tort compositor de diverses sardanes, entre elles "Les Noies de la Torrassa", en aquesta peça, s'intueix l'estimació que sentia pel nostre barri i es per això que el va voler honorar dedicant-li una sardana que tot seguit llegirem, ja que malauradament no es pot escoltar en el bloc la seva preciosa música.

Antònia Torrens

Les noies de la Torrassa

Lletra: Albert Zaragoza

Música: J.Ventura i Tort

Les noies han vingut

Ben alegres matineres

A ballar-ne una sardana

Espigues de blat ros

El vent dansen i segueixen

Al compàs de la cançó

Dins les anelles daurades

Ja salten i repuntejen

Parelles enjogassades

Com folls joguets del vent.

L´amor que és joguiner

Bon amic les acompaya

Del dansar tot presoner

Escolteu-ne la cançó

Escolteu-ne el dolç ressò

Que l`amor sigui triomfant

Que boniques són les noies torrassenques

Quan somriuen encisades per l’amor

De la dansa nostra joia benaurada

La sardana que ens uneix i ens deixondeix

I ens alegra els cors.

No planyeu noies

vostres amors incompresos

Que tot dansant la sardana

Els gais minyos del vostre amor

Seràn, tots presoners

Farem una rotllana gran

Que sigui en nostre cor

Penyora resplandenta

I estel de bells records

sardanes i perfum

en jors de serenors

i rialles resonants

de curulls afanys

i són, els nostres idols d’ or

perquè amb un seny gloriós

de la sardana en fem bressol d’ amor

i tot dansant

amb goig i germanor

l’anhel tornem somrís

d’estiu, llaguts i flors.