2011/03/28

ENYORANÇA D'UN TEMPS PERDUT

Són pensaments d’un veí del districte 2ºn de L’ HOSPITALET.
Temps era temps que tothom es coneixia pel nom. El pes era per onzes, per lliures, sabies que la farina era de blat i el pa durava tou bastants dies, per arrodonir el pes hi afegien la torna, que podia ser coca de forner tallada amb la cisalla. Les compres i vendes mercantils es tancaven amb una encaixada de mans, sense firmar cap document (els pactes eren formals i es complien). Als col·legis ensenyaven lliçons d’urbanitat, bones maneres i respecte per totes les coses, els fills creixien amb il·lusió per ser persones formals. Tot això ja no existeix; les últimes guerres han fet canviar la humanitat, la moral s’ha pervertit, és egoista, materialista i pràctica: “El jo primer” s’ ha imposat arreu del món.
Nosaltres no podem girar les coses, estem contemplant com el gran remolí del materialisme engoleix cap el fons tot els valors atresorats, totes les virtuts més preuades, estem immersos en un “tsunami”que ofegarà qualsevol sentiment. Personalment crec en la gent que vol resistir-se a la degradació dels sentits, salvar-se de l’embrutiment que l’està envoltant.
Això es pot observar per tots els llocs on transitis i també per les imatges a la televisió, un exemple el tenim quan per qualsevol motiu, grups de persones s’ajunten per compartir el famós “botelló” tant als carrers com si s’escau, a la platja, ells s’ho passen be però... a costa de què? Tots en som víctimes d’aquest trasbals que no podem evitar i que s’accepta com a cosa normal quan ens mirem els uns als altres, doncs sabem bé que, de normal, no en te rés. ( S’estan creant miratges per defugir la realitat).
Estem trepitjant uns camins enganxosos on qui més o menys, no se’n pot sortir. Com el cas de les famoses “pateres,”sers humans que, arriscant unes vides plenes de joventut s’endinsen mar enllà buscant unes millores que els faci dignes davant la família i de tothom, i que, després els vegis amb un bastó remenant les escombraries.
Ramon Aguilera

2011/03/21

Entre tots hem de descobrir el nostre patrimoni!


Fotografia http://lhospitaletdellobregat.wordpress.com

Avui volem compartir amb vosaltres el següent bloc i us convidem a que el visiteu ja que el considerem important:

lhospitaletdellobregat.wordpress.com

En la seva darrera publicació, fa esment d'un parell de cases: una que podem trobar al carrer Progrés nº 70 i que està catalogada i protegida com a patrimoni arquitectonic de la Ciutat de L'Hospitalet. I un altre, localitzada al carrer Mas cantonada Vallparda, dels arquitectes Puig i Gairalt que tantes cases varen fer a la Torrassa i que malauradament foren destruides per fer aquests blocs tan uniformes i que no embelleixen el nostre barri.

Segurament que moltes vegades hem passat pel davant d'aquestes cases i no ens n'hi hem fixat!!!.

Avui que comença la primavera mirem enlaire que segur que trobarem coses sorprenents als nostres barris.

2011/03/11

L’ESTRAPERLO: SOTA EL PONT DE FERRO DE LA TORRASSA.





Aquests pensaments són sobretot pels que van néixer a mitjans de 1945 i també les generacions posteriors; per que sàpiguen com es vivia abans i desprès, de la postguerra. Per aquells dies, l’alimentació en general era molt crítica a Barcelona ciutat i rodalies, sobretot per la població senzilla que no disposava de recursos i malvivien amb quasi res, ja que el treball i els jornals eren molt petits i no es podia comprar per lo car que tot resultava.
Això va comportar que l’alimentació per al poble, restés reduïda al més just, com per exemple: farines, llegums i poca verdura. Les altres viandes només s’adquirien per mitjà de la llibreta de racionament cada setmana o 12 dies. Els productes eren: oli, sabó, sucre, pasta de sopa i llet en pols. Així com 8 ous per cada família i setmana.
Aquesta situació va obligar a la gent a buscar-se la vida, sortint pels pobles a buscar el que a la ciutat era difícil de trobar com aviram, oli i altres productes. Marxaven amb un cistell gran que servia per portar conills, gallines, ànecs, i es tancava amb unes ales de fimbra d’un costat i l’altre, a fi de que no poguessin sortir, tapant el cistell amb un gran mocador de fer farcells perquè no es notés què hi portaven dintre. En aquell temps el viatge es feia per tren, i també s’emprava un carro llogat, per omplir-lo i aprofitar bé el viatge. D’aquesta manera es va crear un comerç amagat que donava beneficis suficients per pagar el bitllet de tren , i anar vivint. La meva mare també sortia a fora i ella solament es dedicava a buscar “safrà” mentre a casa posava 4 fils d’aquest producte i l’embolcallava amb paper fent-li uns plecs que després podia vendre a preu d’or.
Aquest sistema de proveir-se era per si mateix míser, doncs com sempre acostuma a passar, les persones adinerades compraven gènere en quantitats grosses, i s’enriquien molt de presa, comprant la voluntat a tort i a dret, fins a l’extrem que, els maquinistes i personal de tren afluixaven la marxa quan s’arribava a punts determinats. I llavors les persones que transportaven els farcells i paquets, aprofitaven per llençar-los a la via on altres persones els recollien carregant-los a l’espatlla i tot seguit, desaparèixer per carrers estrets i petits. (Jo personalment algunes vegades havia fet de “camàlic” portant paquets per unes quantes pessetes).
El punt per carregar els sacs a les espatlles, era sota el pont de ferro de la Torrassa, prop de la Ronda de la Via. En aquest carrer existien unes casetes baixes conegudes com “els corredors”, doncs es comunicaven de la Ronda de la Via, fins a la Ronda la Torrassa. Les impressions més fortes que guardo estan sortint de la memòria com impactes visuals, encara recordo el “pa moreno” o pa negre que no sé de què dimonis estava fet; potser que entre d’altres coses hi barregessin farina de segó (aliment dels conills).
Un dia em trobava caminant cap a Collblanc i em va sorprendre que per terra hi posaven paradetes de pa d’un color groc, fetes de blat de moro i que al tenir-les a les mans hi notaves un pes anormal: diuen que a la plaça Pirineus es venia pa rodó de manera particular als diumenges. Amb aquesta crisi d’aliments van destapar-se malalties com la tuberculosi i les anèmies: entràrem en una espiral de sobreviure com fos.
Ramon Aguilera