REMEIS CASOLANS D'ALTRES TEMPS

Aquest utensili de porcellana de la 1ª fotografia de dalt és bastant antic. Anys enrera eren moltes les cases que el tenien. Sabeu per què servia?.

Doncs ara ho explicaré: Quan un membre d'una família, ja fos adult o nen, tenia mal de ventre, estrenyement o molèsties a la panxa degut a que feia uns dies que no anava de cos, se li donava una lavativa amb aquest utensili. Com es preparava?. En primer lloc, es posava una olla al foc amb aigua i quan bullia se li afegia un grapat de farigola, es deixava un parell de minuts perquè arrenqués el bull i després s'esperava que l'aigua estigués tèbia, aleshores es colava directament dins del dipòsit amb un colador ben fi perquè l'aigua no tingués cap brossa i s'hi afegia un raig d'oli cru. Prèviament s'havia de col-locar la goma a l' orifici que sobresurt del dipòsit i es penjava tal com està a la fotografia. Veureu que al final de la goma, hi ha una cànula i una clau de pas que servia per anar controlant la sortida de l'aigua; un cop instal-lat s'untava amb oli la cànula i s'introduïa al annus i així l'aigua anava entran poc a poc als budells. Passada una bona estona s'evacuava l'aigua que ja havia fet una bona neteja i la persona quedava mésssssss tranquil-la.

Com es pot veure a dalt, hi ha una 2ª fotografia que té forma de pera i és de goma, també servia per donar lavatives però era per a nens molt petits.

Actualment el que la gent fa servir, són els objectes fotografiats a baix. El primer, és de plàstic i es pot guardar plegat i l'altre un cop usat ja es pot llençar.

Hi havia altres opcions que eren: l'aigua de carabanya i “aceite de ricino”; ambdues coses eren molt dolentes perquè tenien molt mal gust.

El que explico a l'últim paràgraf m'ho han recordat les alumnes del Punt Omnia de la Torrassa, Rosa Mª Gris i Carme Anadon.

Antònia Torrens

Les "MADRINES DE PAU": Com vaig conéixer a la meva dona. (Per Ramon Aguilera).

Foto:
Avel.lina Silvestre, al Col.legi "Ntra.Sra. de Montserrat", 1935


Aquest era l' adjectiu qualificatiu de la noia que s' escrivia amb un soldat en “temps de pau”, per fer-li mes suportable el radical pas de deixar els seus estudis i carrera, per acabar sent tan sols un senzill militar.

Com la vaig conèixer

Feia poc tems que havia acabat una relació de parella i em faltava una motivació que trenqués el meu avorriment, doncs la vida dintre el quartell es notava mancada d'alicients, només serveis de guarda seguits, per acabar després a la cuina pelant patates, (doncs la nostre quinta va ser poc nombrosa en joves). En una de les cartes a la meva mare l'hi feia saber el meu propòsit d' escriurem amb alguna noia, per ocupar el meus pensaments en altres coses i així tenir quelcom que en motivés, d'aquesta manera va sorgir "la madrina de pau" en forma d'una adreça que la meva mare va aconseguir d'una joveneta veïna, que estava despatxant a una botiga dels seus pares, com a venedora de carns a la Torrassa. Així començà una relació escrita que a cada carta es tornava molt més interessant.

Un dia vaig expressar en tal forma la meva admiració envers a ella que, de manera molt segura i a volta de correu em va dir: -Si tens coses per dir-me, fes-ho personalment quan dispossis d' un permís, i no malgastis la tinta d' aquesta manera!!. No podeu imaginar-vos la gran alegria que sentia, l'esperança de tornar a mirar-la als ulls i dir-la en persona: - T' estimo!!, m' omplia de joia il·lusionada. Aquest permís per fi va arribar i en el trajecte de tornar a casa no parava de pensar en com em presentaria a ella. La visita va ser molt emocionant, ens havíem vist una sola vegada i en creuar les nostres mirades, vàrem quedar sense dir-nos un sol mot.

Ella va demanar permís els seus per parlar amb mi i la nostra conversa es va allargar dues hores al migdia i quatre per la tarda; finalment i després de confiar-nos els nostres sentiments mútuament quedàrem promesos. Tot seguit, després de la trobada amb ella, vaig explicar a la meva mare la impresió que jo tenia d'aquella noia que, a més de formal en les seves idees i simpàtica en el tracte, era bonica de cos. Això, junt amb altres coses, em va fer decidir que la estimava i la volia per esposa i mare del meus fills. Aquesta persona que m'ha donat una vida plena es diu Avel.lina Silvestre.

Ramon Aguilera