QUAN JO VAIG NÈIXER. EL MEU TROSSET DE BARRI: Carrer RAFAEL CAMPALANS. Per Núria Aleñà.

Vaig néixer al carrer Onésimo Redondo, actualment Rafael Campalans, era l' any 1.945.

 

La meva mare em va tenir a casa, vivíem en una planta baixa i era una botiga de llegums, on el meu pare bullia els cigrons, mongetes, faves i moltes altres coses que després les portava al mercat perquè la mare les poses a la venda i ell també ho feia a la botiga.

 Foto: Núria Alañà

Mongeteria Alañà, al carrer Onésimo Redondo

Segons m'han explicat, el dia que vaig néixer, el meu pare no va poder coure la llegum. En aquells temps tots ens coneixíem, aviat va corre la veu que a la mongeteria -que era així com l'anomenaven- havien tingut una nena i que em posarien de nom Núria. Al cap d'uns dies, la meva mare ja va haver d'anar al mercat i en un cavàs de palla se me'n portava i em tenia sota el taulell, quan era hora de mamar em donava el pit i això ho va fer fins que ja em vaig fer més gran.

Per Nadal, al mercat les parades les adornaven totes per veure qui la tenia mes maca i s'emportava el 1º premi, també posaven discos on la gent se'ls dedicava amb paraules molt dolces, quan no havia feina també es sortia a ballar i es passava molt be. Hi havia una costum, que tant les mestresses de las parades com las dependentes estrenessin davantals, que per general els pagava la mestressa de les parades i havia una mica de competició per veure qui el portava més maco.

Quan arribava San Jaume, que eren las festes del barri , guarnien molts carrers amb serpentines, fanals i moltes altres coses que fessin bonic. L'entrada dels carrers eren uns portals, uns representats en forma de l'entrada de algun castell, d'altres representaven el mar, això era segons els organitzadors. També depenia dels diners que es tinguessin. Venien conjunts d'orquestra per tocar i es podia ballar, també miraven qui era el més vistós dels assistents i el més maco per rebre el premi, tot eren competicions, però mai havia hagut enveges ni rivalitats, només era per gaudir i passar ho be. També es feia l'envelat, era com un local però estava tot tapat perquè així des de fora no es podia veure res, i qui volia participar de la festa havia de pagar l'entrada.

    

Per les tardes i les nits els pares anaven a acompanyar els fills a ballar, s'estrenaven vestits molt elegants i escollien la Reina de la festa i també feien el ball infantil amb vestits molt macos on també s'escollia la Reina infantil.

També hi havia el ball de rams, el ball del fanalet i d'altres balls on la festa durava fins la matinada i així durant tota la setmana.

Les festes sempre eren per San Jaume i com que era el Sant del Mossèn, ell aprofitava per posar una tómbola que omplia anant ell mateix pels establiments per que li donessin quelcom i així lo que recollia de la tómbola anava directa i sense cap mena de despeses per a la parròquia.

Núria Aleñá

EL MEU TROSSET DE BARRI: carrer MARTÍ I JULIÀ. Per Carles Gassó.

     Som als anys 50-60 del segle passat. Els meus records del que jo anomeno “el meu trosset de barri”, que més aviat tindria que dir el meu trosset de l’actual carrer del Dr. Martí Julià és que ho tenia tot, no necessitava anar més lluny, i estava limitat entre la plaça Pirineus i el carrer Mas.

     Llavors el carrer tenia dos sentits de circulació, estava empedrat amb llambordins de granit i tots els baixos dels edificis eren al mateix temps botiga o petit taller i vivenda familiar.

     Tocant a la plaça Pirineus i el seu quiosc de diaris i tebeos, on la font rajava sempre a pesar dels sovint talls d’aigua, teníem el forn del Joan i la Joanita amb pa com es feia abans i la torna per fer el pes.

     Al seu costat la vaqueria, i el seu cartell sobresortint d’una vaca, de la senyora Maria i els seus fills Mercè (casat amb el Miquel, taxista) i Rossend, amb vaques de veritat, cavall i llet acabada de munyir, i on anava a comprar un petricó o dos amb la lletera. I els diumenges un deliciós esmorzar amb flam casolà de “polvos Potax”, nata i una ensaïmada.

1949 - Ma mare i jo
amb el cartell de la vaca
al fons

1950 - Diumenge de Rams
davant de la nostra botiga

     A continuació un taller mecànic i venda de material de lampisteria de la família Vilalta, planta baixa pel negoci i dos pisos pels pares i les seves dos filles Maria i Antonieta, cassades amb el Lluís i el Josep.

     Al número 77 tenim la casa on vivíem nosaltres, propietat del germà de la meva àvia Trini, i el més alt de tots, planta baixa i cinc pisos amb quatre habitatges per replà, i sense ascensor. Nosaltres -els meus avis Joan Gassó i Trini Mas, pares Josep Maria i Maria Tarrida, i germans, jo el major, Trini i Josep Ma. –aquí teníem la carnisseria, cansaladeria i polleria “LA CONFIANZA”, amb botiga, obrador i petita habitatge “de dia” als baixos, i un pis, principal primera, a sobre mateix, habitatge “de nit”.

1952 - Casament d'una veïna al costat de la tenda.

     L’altre botiga era de llegums cuites, seques i llavors “LA MODERNA” dels Santapau. Al principal quarta la perruqueria de la Montserrat, i al primer primera habitatge i despatx del doctor J.Ma. López ajudat per la seva senyora Angelina amb dos filles Ma. Carmen i Lina.

1954 - Festa Major del carrer

     Venien desprès la bacallaneria, arengades i conserves de dos germans, més enllà el petit “colmado” de la senyora Antonieta, i tocant el carrer Mas la botiga de fruites i verdures del Lluís i la Lluïsa. 

1960 - Festa Major al carrer
a les 3 fotografies

Donant els premis infantils

El meu pare, Josep Maria, i el veí,  Joan Galan, portan premis.

     A l’altre costat del carrer tenim el passatge Reverter, en aquells temps de terra, i lloc de jocs igual que la plaça Pirineus, una petita botiga de queviures, un taller mecànic i la tintoreria de la Paquita, el seu marit Agustí i fill Jaume, únic negoci que encara existeix avui dia. Desprès els “València”, fabricants i venedors de gelats a l’estiu i cistellers a l’hivern, una merceria i una barberia..

     Com deia al començament, hi havia de tot!.

     Més enllà de la plaça Pirineus existia el cine Romero amb la seva doble sessió de pel·lícules i NO-DO obligat (i possibilitat de repetir), la meva llar tots els dissabtes a la tarda, el bar Siscu, i un xic més lluny l’escola Montessori, l’altre casa de la resta dels dies de la setmana, menys els diumenges, dia familiar. I més lluny el metro a Santa Eulàlia o Bordeta.

1962 - La meva família i dues amigues,
a gran nevada del dia de Nadal.

     I per l’altre extrem la botiga de queviures del Serra i més tard del Vicenç Porcar, la bodega del Tonet, la farmàcia Morales (avui encara portada per la seva filla Carmen) i el Carles, el bar Sevilla, la policia a uns baixos dels blocs de l’actual plaça Guernica, diversos magatzems (de vins, forn de vidre, drapaire,...), i per fi el mercat de Collblanc, la carretera i els tramvies (final i principi de línies com la 56 i 57 i les “jardineres” de l’estiu).

2013- El carrer, actualment

     Avui el forn està enderrocat de moment, a la vaqueria hi ha l’únic edifici nou, desprès un “xino tot a cent”, a la nostra botiga tenim una sabateria, una fruiteria al seu costat, una granja-bar, i els dos últims baixos tancats. I tots els baixos ja no tenen habitatge.

Carles Gassó Tarrida

COCKTAIL BAR TIRSA

        Aquest establiment va començar a tenir vida, quan el senyor Juan Tirvio pare del actual propietari, l'any 1952, va veure un anunci a la Vanguardia on deia que es llogava una botiga amb habitatge a l'actual carrer Rafael Campalans nº 174, a la Torrassa i ell la va llogar.

1956

Familia Tirvio i el seu fill Manel

        Aquest senyor treballava al born juntament amb un germà i en tenia un altre que havia obert un “colmado”* a Barcelona, el qual li anava força bé . Això el va animar a obrir aquest tipus de negoci a la Torrassa amb el nom de “Colmado Montserrat”. En aquest establiment s'hi venien articles que en aquells temps no es trobaven en altres botigues del voltant, com: pots de pinya, mel a granel, pinya natural, oli envasat i d'altres. Tenien una bateria amb 12 departaments, on en cada un d'ells hi havien bombons de diferents gustos i colors. Potser perquè va ser una època en la que ja començaven a obrir-se els supermercats al barri, el negoci no va anar com esperaven.

        L'any 1960, varen fer una divisió del local i en un costat seguia el “colmado” i a l'altre hi van posar un bar. Això va durar 2 anys, fins que l'any 1962 van tancar el “colmado” i varen engrandir el bar ja que funcionava molt bé, doncs eren molts els que hi anaven a esmorzar, sobretot els treballadors de la fàbrica “vidrieries Rovira,” que eren al davant mateix del bar, - aquesta fàbrica era on és ara la plaça del Vidre-, també hi havia alguns veïns que per anar a treballar agafaven el metro i al passar pel davant entraven a esmorzar o a prendre quelcom. Hi havien 4 persones que atenien al públic, això demostra el moviment que hi havia en aquest local.

1970 Juan Tirvio

1960 / 2000

        Com podeu veure a la fotografia que adjuntem, davant mateix hi havia una parada d'autobusos de l'Empresa Masip. Sempre s'hi formaven grans cues i sobretot a l'estiu amb la calor, la gent entrava al bar a beure un refresc o una cerveza o quelcom.

        El senyor Manel Tirvio és el que actualment regenta el bar-cocteleria i el que m'ha informat de tot el que us explico en aquest escrit i diu que sempre va estar molt interessat en el món de la cocteleria, i és per això que va treballar en diferents hotels de renom com l'Hotel Arycasa, on hi anava matí i tarda. També va col-laborar en un local anomenat Cockteleria Gimlet i d'altres. Així és com va anar aprenent i és que abans no hi havia escoles d'aprenentatge de cocteleria. L'any 1978 en el bar del seu pare feia còctels només pels amics i coneguts que els hi demanaven, perquè ja sabien que era un expert en aquest afer. L'any 1980 ja va començar a servir-los com un autèntic professional que és. Des de l'any 1984, ja només obren per les tardes i fins les 2'30 de la matinada, com a bar i cocteleria.

        L'any 1980 va donar classes de cocteleria a l'Aula de Cultura de Collblanc -Torrassa. Molts joves van aprendre amb aquests cursets i ara són uns grans professionals.

Coctelera Speakeasy -1926 EEUU Amb tapa que serveix d'espremedora de cítrics.

        Són molts els trofeus i les copes que el senyor Manel ha rebut en diferents ocasions. Només una petita mostre són les cocteleres que veieu en la fotografia adjunta.

2013 Aparador que podeu veure, si passeu pel davant del bar.

        És un establiment molt selecte que és conegut arreu, ja que venen clients de Barcelona i punts llunyans per assaborir els magnífics còctels que es serveixen en aquest local.

Antònia Torrens

*En aquella època a les botigues de queviures els hi dèiem colmados.