Recordant al bon mestre que va ser el sr. don Emilio Calduch i Muñoz (1908 - 1985)

-->

Més que un mestre va ser un pare i un amic per als seus alumnes. Totes les persones bones es mereixen ser recordades. No sé quines virtuts o quins mèrits ha de reunir un home dedicat a l’ensenyament, per tal de que la seva llavor de formar a futurs membres de la societat, fos tant important fins a l’extrem de que un nombrós grup d’ex alumnes es proposés de fer-li un homenatge en un luxós restaurant, en senyal d’afecte i de respecte.

Tant perfecte es va organitzar tot que, al costat del professor hi havia assegut un doctor ex alumne. Es pronunciaren paraules molt elogioses al “saber fer” del mestre, i anècdotes molt humanes. Així com també es recordà quan feia passar a la pròpia taula del mestre a l’alumne més endarrerit, a fi de que recuperés totes les lliçons mal apresses.

Hi van haver molts contactes entre alumnes per fer-li aquest banquet d’homenatge en aquest restaurant de luxe: entre tres promocions d’estudiants tot va ser tan ben preparat que, fins i tot, el doctor ex alumne assegut al costat del professor durant l’homenatge, es va cuidar de que les emocions de l’acte no afectessin la seva salut. Tot, amb el més gran dels afectes .

Del seu perfil, destacarem el cas d’algunes famílies que, personalment explicaven les seves dificultats per complir amb el pagament del mes: Anècdotes molt humanes, sobre la precarietat econòmica d’algunes famílies. Ell, escoltava amb tota atenció agafant-se la barbeta i finalment deia... No s’amoïnin; ja ho arreglarem. L’ alumne seguirà estudiant, encara que vostès no puguin pagar. Jo em deixo anècdotes que serien molt llargues d’explicar, per tant tinc l’obligació de resumir-ho. Així com també es recordà com feia passar a la pròpia taula del mestre l'alumne més endarrerit a fi de que recuperés totes les lliçons mal apreses.

Passà el temps, i uns quants ex alumnes van trobar-se posteriorment per fer-li un acte d’homenatge pòstum al mestre. Varen sol·licitar a la regidoria de cultura, la seva col·laboració per col·locar una placa del seu perfil en relleu, a la façana de l’escola; cosa que va ser denegada “per manca de recursos”.

Al mateix temps, tres promocions d’ex estudiants de manera voluntària s’organitzaren i aconseguiren reunir el suficient per tal de, finalment, obtenir el permís per col·locar la placa de manera solemne. La guàrdia urbana havia tancat el carrer al trànsit dels cotxes, per facilitar la gran afluència de persones de tot arreu que volien dir paraules d’ enaltiment als mèrits i gloses al mestre a la mateixa porta d’ entrada de l’escola. Es

van llegir unes paraules d’homentage al mestre. Això va succeïr fa 17 anys i escaig, al carr

er Progrés, 75.

I jo, tan sols voldria que el jovent d’ara si llegís aquestes lletres prengués consciència del que representaren aquests pedagogs, que es dedicaren a impartir la docència en aquell temps. Avui es parla molt de fracàs escolar, de manca d’autoritat, de pèrdua de valors, etc...

Ramon Aguilera