2011/03/11

L’ESTRAPERLO: SOTA EL PONT DE FERRO DE LA TORRASSA.





Aquests pensaments són sobretot pels que van néixer a mitjans de 1945 i també les generacions posteriors; per que sàpiguen com es vivia abans i desprès, de la postguerra. Per aquells dies, l’alimentació en general era molt crítica a Barcelona ciutat i rodalies, sobretot per la població senzilla que no disposava de recursos i malvivien amb quasi res, ja que el treball i els jornals eren molt petits i no es podia comprar per lo car que tot resultava.
Això va comportar que l’alimentació per al poble, restés reduïda al més just, com per exemple: farines, llegums i poca verdura. Les altres viandes només s’adquirien per mitjà de la llibreta de racionament cada setmana o 12 dies. Els productes eren: oli, sabó, sucre, pasta de sopa i llet en pols. Així com 8 ous per cada família i setmana.
Aquesta situació va obligar a la gent a buscar-se la vida, sortint pels pobles a buscar el que a la ciutat era difícil de trobar com aviram, oli i altres productes. Marxaven amb un cistell gran que servia per portar conills, gallines, ànecs, i es tancava amb unes ales de fimbra d’un costat i l’altre, a fi de que no poguessin sortir, tapant el cistell amb un gran mocador de fer farcells perquè no es notés què hi portaven dintre. En aquell temps el viatge es feia per tren, i també s’emprava un carro llogat, per omplir-lo i aprofitar bé el viatge. D’aquesta manera es va crear un comerç amagat que donava beneficis suficients per pagar el bitllet de tren , i anar vivint. La meva mare també sortia a fora i ella solament es dedicava a buscar “safrà” mentre a casa posava 4 fils d’aquest producte i l’embolcallava amb paper fent-li uns plecs que després podia vendre a preu d’or.
Aquest sistema de proveir-se era per si mateix míser, doncs com sempre acostuma a passar, les persones adinerades compraven gènere en quantitats grosses, i s’enriquien molt de presa, comprant la voluntat a tort i a dret, fins a l’extrem que, els maquinistes i personal de tren afluixaven la marxa quan s’arribava a punts determinats. I llavors les persones que transportaven els farcells i paquets, aprofitaven per llençar-los a la via on altres persones els recollien carregant-los a l’espatlla i tot seguit, desaparèixer per carrers estrets i petits. (Jo personalment algunes vegades havia fet de “camàlic” portant paquets per unes quantes pessetes).
El punt per carregar els sacs a les espatlles, era sota el pont de ferro de la Torrassa, prop de la Ronda de la Via. En aquest carrer existien unes casetes baixes conegudes com “els corredors”, doncs es comunicaven de la Ronda de la Via, fins a la Ronda la Torrassa. Les impressions més fortes que guardo estan sortint de la memòria com impactes visuals, encara recordo el “pa moreno” o pa negre que no sé de què dimonis estava fet; potser que entre d’altres coses hi barregessin farina de segó (aliment dels conills).
Un dia em trobava caminant cap a Collblanc i em va sorprendre que per terra hi posaven paradetes de pa d’un color groc, fetes de blat de moro i que al tenir-les a les mans hi notaves un pes anormal: diuen que a la plaça Pirineus es venia pa rodó de manera particular als diumenges. Amb aquesta crisi d’aliments van destapar-se malalties com la tuberculosi i les anèmies: entràrem en una espiral de sobreviure com fos.
Ramon Aguilera

2 comentaris:

Anna ha dit...

L'any 52, acaba d'arribar a sta Eulàlia, recordo que el carrilet, passava pel meu carrer, i de vegades anava amb la meva tieta fins a la via, perquè arribava l'àvia, llavors no ho entenia, amb els anys, vaig comprendre que això era el estraperlo, i el que feia que jo mengés fruita cada dia,

Laia ha dit...

Passo vàries vegades per aquest pont per anar de casa a treballar i a l'inrevés. M'agrada molt saber històries sobre aquest indret. Us heu fixat que la gent hi està posant candaus d'amor? Com en d'altres ponts famosos?
Seguiu publicant!