-->Vivències del barri Torrassa- Collblanc de Ramon Aguilera. Fotògraf -jubilat-.
Voldria col·laborar una mica en aquesta publicació tant exemplar com Els nostres Barris, i participar a la secció “pàgines viscudes”amb una vivència meva .
Jo vaig transformar un magatzem molt rústic, situat al carrer Onésimo Redondo en un preciós studi fotogràfic que tothom coneixia com foto Aguilera . Al llarg dels anys he realitzat una activitat plena i gratificant que va portar-me a la plena confiança de tot el gran veïnat. Amb el dia a dia vaig entendre el que tothom necessitava: que tan sols era agradar i millorar el seu aspecte, i aconseguir el millor de la seva imatge.
He tractat a dues generacions consecutives: fills, pares i nets. N’explicaré dues anècdotes: Una joveneta volia regalar una foto al seu promès, i em va dir:
-Tot depèn de vostè, que jo tingui èxit!. No va passar gaire temps que entrava a l’estudi vestida de casament amb el seu marit del braç. La mateixa parella després de cert temps, tornaven amb el seu fill nounat al braç per fer.se la foto de família.
Durant aquest temps, moltes persones amb diferents problemes: laborals, socials i de fotogènia, etc., procuraven aconseguir èxits i seguretat en diferents aspectes de la seva vida; d’altres, intentant seguretat en tots els afers que es presentaven.
Tinc anècdotes de tota mena, només n’explicaré alguna. Una joveneta es presenta a mi demanant-me que faci una fotocòpia del seu carnet d’identitat. Jo observo que aquest document és fals i suggereixo que el deixi pel dia següent; al quedar-me sol truco a comissaria i explico el cas. Resposta ràpida: -Demà ja estarem aquí a la hora del client.
Al dia següent tot va ser aclarit. A la hora justa estaven amb la noia i es va comprovar que tan sols havia enganxat una foto d’ella a sobre de la d’una altre persona més gran, per aconseguir entrar a una sala de ball; doncs era menor de edat. Per tant, no era punible, cas tancat!
Hi ha un cas mol singular, que no voldria quedés sense explicar: Es presenta una senyora al meu estudi fotogràfic i m’explica una història sobre ella i el seu company, demanant-me que posés la foto d’ella i el seu marit, en una altra de casament, com si jo, els hagués retratat de boda, doncs per manca de mitjans, mai van aconseguir retratar-se de casament, i pels seus fills seria cosa mol gran tenir-los de nuvis.
Tècnicament es tractava de treure els caps d’una foto de nuvis feta a casa meva, i afegir- hi els d’altres persones a la mateixa proporció.
El cas d’un jove alt i prim, d’uns 26 a 28 anys, vestit amb una gavardina més llarga que ell, vella i atrotinada; portava a la mà un ràdio transistor i no parava en la seva obsessió de pujar amunt la mànega perquè es veiés el rellotge que duia al canell, em deia: -Sobre todo que se vea bien.
Ell volia donar la millor impressió als seus pares i germans de que tot l’anava be i que la ciutat l’acollia com ell esperava. Això va fer que jo sentís un gran respecte per aquell home que es gastava més del que calia en fotos, per donar la impressió de viure bé i de no mancar-li res .
El treball cada dia era més intens, fins a veure’m obligat després de sopar a tornar a la feina tot sol, per preparar el treball de l’endemà als meus ajudants. Jo connectava el ràdio buscant els millors programes de nit, que per cert, eren molt selectes; un cop la tasca preparada per l’altre dia, recollia l’americana i tot satisfet, tornava al pis a dormir.
Axí un dia i un altre, fins arribar la meva jubilació; ja que el meu fill amb tota la seva preparació aconseguida, havia agafat la nova direcció, introduint-hi noves idees i modernitzant tots els aparadors.
Ramon Aguilera, fotògraf Jubilat.
2 comentaris:
Senyor Aguilera, m'ha fet plorar, voste en va fer les fotos de la meva primera comunio, no se si les del bateig tambe, pero les de la comunio, a casa meva es van fer molt famosas,el dia de la comunio un 15 de maig de 1966 va ploure a bots i barrals aixi que voste en va fer les fotos al l'endema,el vestit estaba una miqueta brut del dia avans i la obsesio seva era que els enaguls del vestit quedesin ven estorrufats,era imposiple, perque el vestit,tal com es feia abans no mes arribar de l'esglesia m'el van treure i el van penxar, pero els enagols, ben almidonatsi estorrufats els vaig portar tot el dia i el que voste no sap,es que vaig caure de genolls al pati de casai per sota del vestit esl portaba ben bruts, clar eta no hiabia temps per torlar-los a rentar i almidonar i voste empenyat en que enquedesi tot ben estorrofadet.
ademes jo sempte he estat de sonrisa lletja,no mes quedo be quand ric a boca ben oberta, pero les sonrises no estan fetes per mi, aixi que....voste empenyat en que sonrigues, pero es que ademes anaba a fer-me les fotos amb unes angines de caballl i a 40 de febre, dons despres de tot aixo, encara vaig quedar maca, algun dia li portare la foto, perque veixi com vaig quedar i el que quedara bocabadat sera voste.
Senyor Aguilera gracies per aquelles fotos i gracies per enrecordanse de les noies de la Torrassa, de la que en sento molt orgullosa de ser.
CONTESTO A UNA NENA QUE VA FER LA COMUNIÓ L'ANY 1966 a FOTO STUDIO AGUILERA,40 ANYS ENRRERA.
M'he sentit emocionat perles teves paraules i em sembla com si passés una pel-licula pel meu cap. Totes les dificultats que varem passar fins aconseguir-ho. No se ni com et dius però t'envio carinyosament el meu afecte, Ramon aguilera.
Publica un comentari a l'entrada