Façana de la botiga de roba «Confecciones Maruja»
La senyora Maruja López del Castillo
i la seva filla Encarna Morales
El passat mes de Gener vam anar a entrevistar a la propietària de la botiga de roba «Confecciones Maruja» del carrer Martí Julià cantonada Montseny. Són molts els veïns i veïnes que han comprat en aquest establiment ja que sempre tenen un gènere de primera qualitat com podem comprovar mirant els seus grans aparadors. La senyora Maruja López del Castillo i la seva filla, ens van atendre molt amablement i vàrem tenir una conversa molt distesa parlant sobre els canvis que ha sofert el nostre barri.
Ens va dir que els seus avis van ser els primers de la família que van venir a Barcelona provinents de Cartagena (Múrcia). «Jo vaig néixer a la Torrassa i tinc molts records de infantesa: el Col-legi de les Hermanes Carmelites, la missa de les 8 1/2 del diumenge, les filles de Maria, el Club Pimpinela. Al col·legi diàriament ens feien cantar el Cara al Sol i resar el rosari. També recordo la Processó dels Passos de Setmana Santa. El col·legi ens obligava a anar-hi, però els meus pares no m'hi deixaven anar i com a càstig, jo havia de copiar vàries pàgines de l'escrit que em manaven les monges, pel fet de no haver-hi assistit.»
«Recordo que les monges es ficaven pel mig de les nostres amistats ens deien: que no ens convenien les amigues, quan veien que l'amistat era massa gran, segons elles. Tots els nens jugàvem al carrer i no hi havia cotxes. Als matins passaven el carro de l'alfals, el carro del gel i també me'n recordo del pregoner que anava per tot el barri i tocava la trompeta. Els veïns sortien de les cases per sentir les notícies de l'Ajuntament i del barri. L'any 1945 encara passava».
«Recordo que durant la guerra, Collblanc estava col·lectivitzat. El meu pare portava els comptes i sempre deia que havia aconseguit fer estalviar molts diners. A la família, teníem un molí especier al barri i també va ser col.lectivitzat. Estava tot molt regulat i nosaltres ho vam recuperar tot.»
«Ve a la meva memòria el soroll de les sirenes que no s'oblida mai. Davant d'on ara hi ha el (super) Soldevila d'aquest carrer, hi havia un refugi,– encara sento la humitat del terra-. Jo tenia sempre preparada la mateixa nina per a quan tocava anar al refugi. A mi les llums de Montjuïc no m'agraden, perquè em recorden els focus de quan venien els avions per bombardejar i els llums els anaven buscant al cel per abatre'ls.»
«Durant la guerra vam anar a viure a Castelldefels per fugir dels bombardejos. Jo vaig ser-hi dels 3 als 7 anys. Allà també hi van bombardejar però menys i aleshores anàvem cap a una cova a refugiar-nos.
El meu pare va estar al camp de concentració d'Aranda de Duero i va trigar en sortir, quan ho va fer va arribar molt castigat. Tot i la tristor i la foscor, buscàvem l'alegria on fos: als cines i als teatres. Tot i així jo he tingut una infància molt alegre i es que... , ens estimàvem molt a casa!.
«Al començar l'escola ja sabia llegir, perquè el meu pare me'n va ensenyar a casa. Llegia el diari amb ell i sabia mirar el diccionari. El seu nom era Luís López del Castillo I la meva mare, Encarna Rosique, ella em va ensenyar a cuinar sense esforçar-me, jugant a ajudar. El català el vaig aprendre al carrer, tenia moltes amigues catalanes, al pati del col·legi parlava amb algunes en català i amb altres en castellà.»
«Aquest carrer era molt comercial, tot just estàvem al davant del Cine Romero i al costat hi havia una botiga de queviures i una carboneria, una mica més enllà el Cine Moderno, davant del (super) Soldevila. Els gran títols del moment eren: Morena Clara i Nobleza Baturra.
La botiga va obrir-se l'any 1965. Abans ja la portava una altre família- la de la senyora Beatriz-, i sempre s'ha venut roba. Aleshores els dos cinemes eren oberts i només hi havia un metro: el de Santa Eulàlia- línia 1-, així que aquesta era una zona de pas obligat per anar a agafar-lo L'obertura del metro de Collblanc -línia 5 -, va impactar negativament a la vida comercial, ja que va deixar de ser el nostre tram de carrer un pas necessari i això va repercutir negativament en les vendes.
La filla de la senyora Maruja, la Encarna Morales ens comentava que el tancament dels cinemes també va afectar negativament als comerços, doncs van estar molt de temps tancats i ara l'equipament nou del Cine Romero no contribueix gens a atreure clients. Tots el cines han desaparegut del barri. A Collblanc el Continental, que ara és un Bingo, també el cine Alhambra, el cine Victoria a Santa Eulàlia. Ens diuen que troben a faltar els cines del barri.
La senyora Maruja ens explica: «Recordo que a l'estiu trèiem les cadires a la porta de casa hi fèiem les nostres tertúlies, també enyoro les festes que s'organitzaven en aquest carrer per la Festa Major, tots hi participàvem perquè hi havia molta unió entre els veïns. Ens ho passàvem molt be.
«Jo vaig ser la pubilla de l'Envelat durant tot un any. Era molt maco l'ambient d'aquella època, ens coneixíem totes. Els diumenges fèiem ball, teatre, ping pong, concursos de fotografia. El Pimpinela era com un Aula de Cultura, però particular.
La filla ens diu: « Ara hi ha més individualisme i aïllament. La gent ve a la botiga amb ganes de parlar, nosaltres semblem psicòlogues. Això demostra que la gent està malament perquè no tenen amb quí parlar. Jo veig que sobretot en 10 anys tot ha canviat molt i molt ràpid».
Totes estem d'acord en que el paper del petit comerç és fonamental per lligar el barri.
Mila i Antònia Torrens.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada