EL NAIXEMENT D’UNA ENTITAT ANOMENADA PIMPINEL-LA.

Una penya d’amics, molts d’ells socis de l’Univers, es van decidir a llogar el saló d’actes del Bar Llorens que estava buit, el local era al primer pis damunt del bar i encara que oferia una imatge d’abandò, la gent jove il-lusionada i amb ganes de fer coses, mitjançant el seu esforç, el va deixar amb condicions d’habitabilitat.

Els primers actes públics que va organitzar el Club Pimpinel-la i dels que queda constància documentada, varen ser un ball la nit del 31 de Decembre de 1945 i un festival de titelles, pallassos i cine còmic per la tarde del 6 de Gener, tots els nens hi estaven convidats.

Les activitats que oferia el Club Pimpinel-la eren les següents: ping-pong, representacions teatrals cada 15 dies a càrrec dels socis, els balls de fi d’Any, de Primavera, de Carnaval etc.,excursions, exposició combinada de fotografia, pintura i dibuix que el Club preparava anualmente. L’any 1962 es van incorporar un grup de joves de l’Unió Excursionista de Cataluya.

Els balls que oferia el Club als socis, eren amb orquestra i sobre tot molt familiars, ja que prácticamente tots ens conexiem, la gran majoria erem nascuts a Catalunya i ens trobavem en un ambient molt agradable.

Al teatre, les obres que es representaven eren de tot tipus i els actors no tenien res que envejar als grans actors professionals, perquè vivien el paper que representaven a la perfecció. No nombraré a ningú ja que eren molts els que merexerien ésser recordats.

Malauradament l’inici de la década dels 60, amb l’arribada del 600, la televisió i les segones residències, varen apartar del Club Pimpinel-la a tota un a generación amb autèntica vocació d’amor al Club.

El 2 de Juny de 1963 s’interpretà com a cloenda, l’obra de teatre de Ruiz Iriarte “La vida privada de mamá”, fins aquesta data, el Club Pimpinel-la havia ofert 214 representacions, de les quals 89 eren en català.

Les dades que hi ha en aquests escrits han estat extretes d’un llibre que explica la trajectòria del Univers i del Club Pimpinel-la, narrat pel Sr. Inocencio Salmerón Vargas.

HIMNE DEL CLUB PIMPINEL-LA

El Sr. Merino Moltó, soci de l’Univers i del Pimpinel-la, era músic i és l’autor de la lletra i la música del Himne del Club Pimpinel-la que és la següent:

Nostre lema és armonia,

Nostre ensenya és una flor,

Sóm un grup de ben units,

Que arreu escampa alegria,

I sempre estem de bon humor.

“Organitzem sortides, festes,

I practiquem el sport.

No ens cuidem d’uns ni d’altres,

I sempre estem de bon humor.

Club Pimpinel-la,

tens nom de flor,

de tots els clubs

ets el millor.”

Antònia TorrensActualment, on abans hi havia el Pimpinela, ara hi ha
una sucursal bancària. En primer terme, ens somriuen -d'esquerra
a dreta, i de dalt a baix-, la Montse Santmartí; la Rosa Conesa;
la Montse Gimeno; la Montse Castillo; la Carme Penedès; i
l'Antònia Torrens, totes elles, noies de La Torrassa.

CORAL INSTRUCTIVA "L'UNIVERS"

L'Univers en una excursió a Tremp l'any 1951. Aquesta totografia a estat cedida per Antònia Torrens.


Foto dels cantaires de la Societat Coral "L'Univers" col-locats davant de la porta del seu local a la Plaça Espanyola de la Torrassa l'any 1930. Foto cedida per la Sra. Mercedes Coloma i publicada alTOT L'Hospitalet nº 113 de l'any 1987.

L’any 1926 la Societat Coral Instructiva L’Univers, entitat fundada feia una quinzena d’anys a Hostafrancs, va decidir instal-larse a l’edifici de la Plaça Espanyola nºs 8 i 9, el qual reunia les condicions idonees por posar-hi: billars, el cafè-bar, el teatre i un lloc de reunió i distracción del veinatge obrer, ja que en ell, l’aficionat a l’esport, a la colombòfila i els escacs tenia el seu lloc.

El repertori de la Societat Coral, eren majoritariament les composicions de Josep Anselm Clavé. Les excursions colectives eren freqüents pels pobles de Catalunya, on en ocasions actuaven conjuntamente amb els cors locals, ja que en aquella època la majoria de pobles de Catalunya tenien la seva Coral, les quals malauradament quasi be totes han desaparegut.
Les audicions de sardanes i els concerts populars que es celebraven amb freqüència a la Plaça Espanyola, també les organitzava l’Entitat.

En el curs escolar 1929-30 funcionava una escola primària per a nenes, a la que assitien un centenar d’alumnes. Hi havia un projecte de que fos totalmente gratuït per a les filles dels socis de l’Univers.
Durant la guerra civil, els centres republicans i culturals van ser ocupats per les noves autoritats. Entre aquests centres es trobava la Societat Coral Instructiva L’Univers, que fou ocupada militarment per “La Bandera de Oviedo.”
En 1940, en l’antic Univers s’hi va instal-lar Tito Llorens Serrat, obrint un bar, el qual perquè no desentonés amb les seves grans dimensions, el va batejar amb el nom de “Gran Bar Llorens”.

Després de la guerra civil, l’Univers es va ubicar en el Bar Espanyol, situat en el nº 24 de la mateixa Plaça Espanyola.
Però ja no va ser el mateix, perquè llavors només era un Cor d’en Clavé, que oferia serenates de caramelles la nit de Pasqua Florida a la llum de les torxes, a les cases benestants de l’Hospitalet, les quals previamente havien donat el seu consentiment. Els diners que es recollien, ajudaven a l’Entitat a organitzar per a la Pasqua Granada o sigui la 2ª Pasqua, una sortida de 2 dies per els socis a llocs com: Andorra, La Molina, L’Espluga de Francolí etc. etc.

Aquesta copa, fou lliurada per l’Ajuntament de l’Hospitalet de Llobregat l’any 1935, al Sr. Rafael Torrens Prandi, soci de l’Univers, amb motiu d’haver guanyat un premi en un campionat d’escacs, com així consta en un gravat que hi ha a la copa.

Antònia Torrens

AXÍ ERA EL MEU BARRI

-->

Aquets són els records de ma infantesa –explicats per Avel.lina Silvestre –.

Jo soc nascuda l’ any 1930 a la barriada de La Torrassa- Collblanc al ,carrer de la Rambla Catalana nº 36 en una botiga de comerç de carns, coneguda com “ Casa Avel.lina” . En aquet lloc, el tems passava assossegat, quiet . Tant sols el jugar de la quitxalla al carrer, trencava el benestar social dels veïns –rectifico-, també el pas d’algun carro i el ritme de les ferradures del cavall, trepitjant les llambordes del carrer.

Les veïnes a mitja tarda treien la cadireta per xerrar de les seves coses . Altres persones assegudes al balcó aprofitaven l’ombra de la persiana baixada i per sobre dels ferros distreien la mirada i a prop dels seus peus, el cantiró de l’aigua fresca.

En aquesta rambla tirant amunt, quasi totes les famílies gaudiuen del seu hortet; els meus pares també en tenien un de molt ben cuidat –cosa que la terra agraïda els compensava de tant esforç amb collites sorprenents-.

Seguin baixant, es veien casetes d’ una sola planta fins arribar a la divisòria Hospitalet-Riera Blanca- Sants, que per creuar-la hi posaven un tauló ample subjectat al terra amb una cadena, ja que quasi sempre portava força crescuda. Per cert, un cop travessada la riera et trobaves

amb un campament de gitanos de Hongria; gent molt sociable i polits, vivint en carpes molt grans i al terra, unes catifes gruixudes i coixins de molts colors de sedes brillants,vestien robes lluentes i mocadors lligats al cap; els homes amb pantalons estil pirata i una faixa prima. Ells arreglaven tota classe d’estris de cuina , soldant culs de planxa a pots de bullir la llet , a més, també les llimes velles les banyaven amb àcids sulfúrics i les deixaven noves. Les dones , amés de cuidar la “casa” i ventilar-la, també anaven de compres, i després es dedicaven a fabricar collarets, arracades , anells i coses de a més a més; jo que els portava les comandes de la meva botiga tenia tems de fixar-me en tot.

L’ any 1936 la vida va fer un gir per tothom:

una conspiració de militars revoltats s’ enfrontaren al govern d’Espanya, i així va començar: la guerra!.

Els trets, i les ràfegues de metralladores se sentien per tot arreu. Poc a poc, la gent anava fent la seva vida, per tothom, grans i petits. Homes armats i també les dones, sufocaren la rebel·lió a Barcelona, però, tot s’anava complicant molt. Soldats marxant cap a altres llocs

de combat; les escoles funcionaven i mentre queien les bombes tenien que deixar -ho tot per anar cap el refugi. Es va implantar el racionament del menjar i de tot. Els desastres no paraven.

El meu pare com a persona gran, cuidava de l‘ordre al refugi, intentant tranquil·litzar als més porucs, fent servir paraules disteses, i donant ànims. Més tard, quan tornaven a sonar les sirenes marcant el fora de perill, cadascú iniciava la vida de sempre.

Un d’aquests dies, mentre passaven els avions, va caure una bomba!, just al forat d’una cloaca , davant d’on jo vivia. L’efecte va ser molt impressionant, encara avui

n’és present; les trapes saltaren amunt com empeses per una força gegantina, com fetes de cartró.

Així varen passar tres anys: tots varem perdre les nostres llibertats. Els meus ulls només havien vist tragèdies; em deixava de dir que els diners ja no tenien valor. No destorbava res per menjar, tan sols s’ acceptava el bescavi, o “si vols això, tu, dona’m allò altra”, canvi per canvi. La “tasca” diària del meu pare, entre d’altres feines, era procurar jocs per a nens i nenes a fi de distreure’ls de la realitat que els envoltava.

El meu germà mentre tant era mort . Tenia 16 anys, molt estudiós, formal, era exemple de bon fill i orgull dels meus pares. Al seu enterro acudiren gent de tot el

barri, així com també els companys de l’escola Pompeia i altres de l’escola Montessori de Sants. L’immens acompanyament semblava no tenir fi, fou mol trist; el rector mossèn Jaume, parlant de l’enterro amb els meus pares, els va preguntar: Quants capellans voleu? El meu pare digué: Cap! Vos ja sabeu que no tenim diners. El mossèn més tard, es presentava junt amb dos capellans més. Aquest gest va confortar a tothom, pel que

vam donar-li el nostre agraïment.

A mi em tocava fer la comunió per aquells dies, per tot això , la mare va la parlar amb el rector de la església de Sant Ramon, dient-li que, tan sols feia 20 dies de la mort del seu fill, i germà meu. El capellà va aclarir-li que, prendre la comunió era un acte normal, i per l’ edat que jo tenia era el moment de fer-la . Així que, acompanyada d’una altre nena que també vestia de dol, varem fer-la juntes i darrera de tothom, - per evitar comentaris: mai he pogut oblidar les paraules i comentaris de la gent: ...Pobretes... Quina pena!

El tems tot ho cura ; i també transforma les coses: el comerç del sector Collblanc-Torrassa va créixer... i molt! Però sobre tot, el mercat, que tenia unes comunicacions molt bones, era visitat per compradores de Sants, i també d’Hostafrancs; així també milloraren els carres Progrés, la plaça Espanyola, Martí Julià, i la Rambla Catalana., d’entre altres, amb una gran diversitat d’establiments. Era el resultat de la expansió endavant, d’aquet districte tan dinàmic, ¡¡ Torrassa-Collblanc!!

Tan sols voldria afegir-hi que jo als 13 anys vaig agafar l a responsabilitat del taulell ja que la meva mare va tenir el meu germà i ella no hi podia estar-hi això, va durar fins que em vaig retirar als 65 anys.

Voldria afegir una cosa, tal com deia el compositor de sardanes Ventura Tort -autor de la Sardana les Noies de la Torrassa-: "Jo soc de L'Hospitalet".

En el meu cas jo dic, "Jo soc de La Torrassa", és la terra a on vaig néixer, el barri que m'ha vist créixer i és

aquí a on jo vull morir.

AVELINA SILVESTRE (VELI)

FAMILIA SILVESTRE ANDREU . ANY 1935.

RAMBLA CATALANA, LA TORRASSA.

LOS CINES DEL BARRIO

Cuando siendo niña vine a vivir a Collblanc me lleve una grata sorpresa cuando vi que en mi calle había un cine el Juventud.

En esa época el cine era de sesión continua, empezaba a las tres de la tarde y ponían dos películas y el Nodo, las butacas de platea eran de madera y en la parte del denominado “gallinero” había unos bancos alargados también de madera.

Los niños antes de empezar la sesión o en el intermedio íbamos al bar a comprar unos cucuruchos de pipas o cacahuetes que dejábamos el suelo sembrado de cáscaras y papeles. Ahora está prohibido comer dichos productos, pero si se podían tomar palomitas y Coca-Cola.

En los años ochenta el Juventud, Alhambra, Continental, Romero y Moderno los cines del barrio fueron cerrando sus puertas y teníamos que desplazarnos a Barcelona si queríamos ver alguna película.

El cine Juventud estuvo abandonado durante muchos años hasta que el ayuntamiento lo rehabilito convirtiéndolo en un teatro.

Tiene una sala semicircular que desde cualquier punto se puede ver y oír estupendamente sentado en unas mullidas y cómodas butacas la obra que se representa. En la parte inferior hay otra sala que se utiliza para conciertos y pases de películas especiales para los colegios.

También el Continental fue remodelado totalmente, su sala de cine era mucho más pequeña ya que hicieron un bingo y un parking en el mismo edificio, pero hará un par de años que cerraron el cine para ampliar el bingo. Los terrenos que ocupaba el cine Alhambra han sido para la ampliación del parque de la Marquesa y ahora se está construyendo una parada de metro de la línea 9.

Y al igual que ocurrió en la década de los ochenta el barrio se ha vuelto a quedar sin cines teniendo que desplazarse los vecinos a otras localidades para poder disfrutar del séptimo arte.

Ana Mª Grau

NOTA: Aquest aricle, va ser publicat a la Revista Els Nostres Barris num.1, 2007. Podeu consultar.la a:

http://revistaelsnostresbarris.blogspot.com

Recordant al bon mestre que va ser el sr. don Emilio Calduch i Muñoz (1908 - 1985)

-->

Més que un mestre va ser un pare i un amic per als seus alumnes. Totes les persones bones es mereixen ser recordades. No sé quines virtuts o quins mèrits ha de reunir un home dedicat a l’ensenyament, per tal de que la seva llavor de formar a futurs membres de la societat, fos tant important fins a l’extrem de que un nombrós grup d’ex alumnes es proposés de fer-li un homenatge en un luxós restaurant, en senyal d’afecte i de respecte.

Tant perfecte es va organitzar tot que, al costat del professor hi havia assegut un doctor ex alumne. Es pronunciaren paraules molt elogioses al “saber fer” del mestre, i anècdotes molt humanes. Així com també es recordà quan feia passar a la pròpia taula del mestre a l’alumne més endarrerit, a fi de que recuperés totes les lliçons mal apresses.

Hi van haver molts contactes entre alumnes per fer-li aquest banquet d’homenatge en aquest restaurant de luxe: entre tres promocions d’estudiants tot va ser tan ben preparat que, fins i tot, el doctor ex alumne assegut al costat del professor durant l’homenatge, es va cuidar de que les emocions de l’acte no afectessin la seva salut. Tot, amb el més gran dels afectes .

Del seu perfil, destacarem el cas d’algunes famílies que, personalment explicaven les seves dificultats per complir amb el pagament del mes: Anècdotes molt humanes, sobre la precarietat econòmica d’algunes famílies. Ell, escoltava amb tota atenció agafant-se la barbeta i finalment deia... No s’amoïnin; ja ho arreglarem. L’ alumne seguirà estudiant, encara que vostès no puguin pagar. Jo em deixo anècdotes que serien molt llargues d’explicar, per tant tinc l’obligació de resumir-ho. Així com també es recordà com feia passar a la pròpia taula del mestre l'alumne més endarrerit a fi de que recuperés totes les lliçons mal apreses.

Passà el temps, i uns quants ex alumnes van trobar-se posteriorment per fer-li un acte d’homenatge pòstum al mestre. Varen sol·licitar a la regidoria de cultura, la seva col·laboració per col·locar una placa del seu perfil en relleu, a la façana de l’escola; cosa que va ser denegada “per manca de recursos”.

Al mateix temps, tres promocions d’ex estudiants de manera voluntària s’organitzaren i aconseguiren reunir el suficient per tal de, finalment, obtenir el permís per col·locar la placa de manera solemne. La guàrdia urbana havia tancat el carrer al trànsit dels cotxes, per facilitar la gran afluència de persones de tot arreu que volien dir paraules d’ enaltiment als mèrits i gloses al mestre a la mateixa porta d’ entrada de l’escola. Es

van llegir unes paraules d’homentage al mestre. Això va succeïr fa 17 anys i escaig, al carr

er Progrés, 75.

I jo, tan sols voldria que el jovent d’ara si llegís aquestes lletres prengués consciència del que representaren aquests pedagogs, que es dedicaren a impartir la docència en aquell temps. Avui es parla molt de fracàs escolar, de manca d’autoritat, de pèrdua de valors, etc...

Ramon Aguilera

HOMENATGE A LA VELLESA

-->L’ajuntament de L’Hospitalet al període 1970- 1976, va crear una festa dedicada als avis i àvies de setenta a setenta cinc anys a la barriada de La Torrassa - Collblanc.

Aquesta obra social, conduïda pel patronat local de l’Homenatge a la Vellesa del districte II, patrocinada econòmicament per la Caixa de Pensions amb tota l'estima a favor dels ancians, fou acollida amb molta simpatia per la ciutadania local.

En un d’aquets moments, el meu marit i jo vàrem ser escollits per ser padrins d’aquests avis, degut a ser uns comerciants molt coneguts al barri, i el primer pas va ser el de reunir a tots aquests vellets i velletes acompanyats del braç per nenes “molt polides” camí de l’església per agraïr i donar las gràcies al Senyor, pel goig de viure aquella festa tan bonica. Després de la Missa , ja restava preparar un autocar que els va portar a Corbera del Llobregat a un Restaurant on tot estava a punt per començar la festa.

El director de la Caixa va adreçar unes paraules de benvinguda des la taula de Presidència, que fou ocupada pels ancians de més edat, els padrins i als extrems de la taula, el concejal Delegat de Cultura, Sr. Don José Cid Roda, i el Sr. Lluís Abarca, que va fer un repàs de la història d’aquesta iniciativa i va donar las gràcies a tots els presents i col-aborants, així com també als avis felicitant-los per restar tan animats, units i contents. A continuació, tant els padrins com a tots els presents, van ser entregades unes medalles de record on es llegia:

En Homenaje a la Vejez (Collblanc - la Torrasa). Hospitalet 17 de Junio de 1976.

Va ser molt emocionant.

Nosaltres, el meu marit i jo, resaltàrem el gest tan magnífic de L’Ajuntament. Després es va sentir una música d’ambient molt popular, i tot seguit a servir les taules (fou com un somni) i van haver cançons solidàries, poesies,...i també alguna llàgrima emocionada, quan jo els hi vaig recitar una poesia dedicada amb ells.

AVEL-LINA SILVESTRE I RAMÓN AGUILERA .

CASA MEVA DE TOTA LA VIDA: RONDA DE LA TORRASSA, 109

-->

Hace unos 60 años hice mi última redacción en el colegio. Con estos antecedentes, no creo que lo que quiero contar resulte literariamente muy brillante.

Me quiero referir a imágenes y sucesos que tengo en el fondo de mi memoria, ya que algunos de ellos son de cuando tenía 5 o 6 años. Mis primeros recuerdos son del barrio y de la casa donde vivía, y donde todavía vivo. La calle no estaba asfaltada y la casa más alta estaba en frente de la mía. Tenía un piso y era propiedad de mi abuelo paterno. La mía, de mis abuelos maternos, era una torre de una sola planta, elevada unos ochenta centímetros sobre el nivel de la calle, y se accedía a ella a través de un jardincito y de una escalera de cuatro peldaños cubierta con una marquesina. La casa estaba reculada con respecto a la alineación de las otras pocas que había, y protegida por una reja de hierro forjado, al estilo de la época. Lo más característico era una torre de base rectangular, que sobresalía unos cuatro metros de la azotea, techada por una pirámide con su correspondiente veleta de los vientos. El conjunto tenía un cierto aspecto de capilla.

Durante la Dictadura, fue famosa en la Torrassa una procesión organizada por la Parroquia de los Desamparados, llamada “de los Pasos”. Al estilo andaluz se cantaban Saetas, y los costaleros y algunos participantes mitigaban sus esfuerzos, y afinaban sus gargantas en las tabernas abiertas a tal efecto. Un "devoto” despistado se empeñó en penetrar en mi casa buscando los altares, ya que creía se trataba de una capilla. Afortunadamente alguien más informado se lo impidió.

Mis abuelos maternos compraron la casa que estamos comentando, de Ronda de la Torrassa, 109 en al año 1930, cuando mi madre tenía 18 años. La proximidad favoreció que conociera a mi padre, que vivía enfrente. Se casaron y el año 1934 nací yo, que todavía no he cambiado de domicilio.

Durante la guerra se construyó un refugio, en el solar existente al lado de la casa (nº 107). Recuerdo que cuando mi familia oía las sirenas avisando bombardeo, recogía lo imprescindible y bajábamos al subterráneo para protegernos.

Años más tarde, el referido solar fue ocupado por una familia que levantó una barraca. Tenían un rebaño de cabras y mi abuela les compraba la leche, que por carencia, era como una bendición.

La Sra. Julia, que era el nombre de la “ocupa” se dedicaba también a un negocio muy lucrativo. Como sea que en aquellos años no existía todavía el puente que une La Torrasa con Santa Eulalia, cobraba PEAJE por dejar cruzar por su solar a las personas que tenían que trasladarse de uno a otro barrio, y querían evitar el rodeo que representaba pasar por el túnel de Riera Blanca.

Fa 50 anys, volíem fer un pis reculat per conservar la façana modernista però l´Ajuntament ens va obligar a fer el pis alineat al carrer, el que va suposar per a nosaltres l'obligació de tirar la façana i que es quedés tal com es avui. La casa datava d´una antiguitat del 1911.

Montserrat Sanmartí

LA CULTURA AL BARRI D'AQUELLS TEMPS

Presentem unes fotografies fetes el dia 26 d'Octubre de l'any 1952 a l'escenari del Club Pimpinela el dia de l'estrena de l'obra de teatre "Camins Ferestecs", drama rural, escrita pel Sr. Joan Tarafa Rovira i Alberto Pedro com a corrector de llenguatge i la sintaxi, i dirigida pel Sr. Manel Costàn.

Aquest dia, l'Ajuntament va enviar un representant, el qual en la primera fotografia està en segon lloc a l'esquerra. A la 2ª fotografia veurem un moment de la representació. L'obra era molt bona i per això no és d'extranyar que tingués un gran èxit.

En primer lloc a l'esquerra de la primera fotografia, podem veure el Sr. Jaume Ventura Tort compositor de diverses sardanes, entre elles "Les Noies de la Torrassa", en aquesta peça, s'intueix l'estimació que sentia pel nostre barri i es per això que el va voler honorar dedicant-li una sardana que tot seguit llegirem, ja que malauradament no es pot escoltar en el bloc la seva preciosa música.

Antònia Torrens

-->

-->

Les noies de la Torrassa

Lletra: Albert Zaragoza

Música: J.Ventura i Tort

Les noies han vingut

Ben alegres matineres

A ballar-ne una sardana

Espigues de blat ros

El vent dansen i segueixen

Al compàs de la cançó

Dins les anelles daurades

Ja salten i repuntejen

Parelles enjogassades

Com folls joguets del vent.

L´amor que és joguiner

Bon amic les acompaya

Del dansar tot presoner

Escolteu-ne la cançó

Escolteu-ne el dolç ressò

Que l`amor sigui triomfant

Que boniques són les noies torrassenques

Quan somriuen encisades per l’amor

De la dansa nostra joia benaurada

La sardana que ens uneix i ens deixondeix

I ens alegra els cors.

No planyeu noies

vostres amors incompresos

Que tot dansant la sardana

Els gais minyos del vostre amor

Seràn, tots presoners

Farem una rotllana gran

Que sigui en nostre cor

Penyora resplandenta

I estel de bells records

sardanes i perfum

en jors de serenors

i rialles resonants

de curulls afanys

i són, els nostres idols d’ or

perquè amb un seny gloriós

de la sardana en fem bressol d’ amor

i tot dansant

amb goig i germanor

l’anhel tornem somrís

d’estiu, llaguts i flors.

--> -->

BONES FESTES!!!!!!

Amb aquesta fotografia del
pont de la Torrassa feta el
Nadal del 1962, volem desitjar
a tots els internautes unes
bones Festes i un pròsper Any
2009, en especial al nostre bon
amic David que ens té molt
ben informades sobre el recent
aparegut Castell de Bellvís.

LA SORPRESA DE TENIR UN CASTELL AL BARRI

Aquesta masia que apareix a la fotografia i que es troba al carrer Ronda de la Torrassa 123-129, és la que va donar nom al barri.
Durant molts anys, ha estat ocupada per diversos veïns i fins fa poc encara hi vivia un matrimoni. Ara, l’Ajuntament el volia destinar a centre obert d’esplai per a infants i joves, però les obres prèvies a l’adequació, han quedat aturades per poder estudiar les restes arqueològiques que s’han trobat i que corresponen a una fortificació medieval
que havia quedat amagada darrera les construccions modernes.
L’edifici medieval rescatat, data del segle XII com a molt tard i podria correspondre a les restes de la fortificació del Castell o torre de Bellvís. Des del segle X se sap de la presència d’un Castell i la seva existència està documentada desde el segle XII.
La trobada de sis sageteres localitzades en un dels murs de 20 metres i d’un fossat de dimensions considerables situats als costats est i oest de l’edificació, confirma que es tracta d’una fortificacio militar que correspondria a l’antic Castell o torre de Bellvís.
Aquest Castell, estava situat estratègicamente sobre el talús que separa el Samontà de la Marina, per la qual cosa dominava, cap al sud, Santa Eulàlia, el camí ral i el mar, i cap el nord, amb el mur fortificat el pas per les terres altes.
Actualment continuen els treballs.


.