2009/03/02

AXÍ ERA EL MEU BARRI


-->
Aquets són els records de ma infantesa –explicats per Avel.lina Silvestre –.
Jo soc nascuda l’ any 1930 a la barriada de La Torrassa- Collblanc al ,carrer de la Rambla Catalana nº 36 en una botiga de comerç de carns, coneguda com “ Casa Avel.lina” . En aquet lloc, el tems passava assossegat, quiet . Tant sols el jugar de la quitxalla al carrer, trencava el benestar social dels veïns –rectifico-, també el pas d’algun carro i el ritme de les ferradures del cavall, trepitjant les llambordes del carrer.
Les veïnes a mitja tarda treien la cadireta per xerrar de les seves coses . Altres persones assegudes al balcó aprofitaven l’ombra de la persiana baixada i per sobre dels ferros distreien la mirada i a prop dels seus peus, el cantiró de l’aigua fresca.
En aquesta rambla tirant amunt, quasi totes les famílies gaudiuen del seu hortet; els meus pares també en tenien un de molt ben cuidat –cosa que la terra agraïda els compensava de tant esforç amb collites sorprenents-.
Seguin baixant, es veien casetes d’ una sola planta fins arribar a la divisòria Hospitalet-Riera Blanca- Sants, que per creuar-la hi posaven un tauló ample subjectat al terra amb una cadena, ja que quasi sempre portava força crescuda. Per cert, un cop travessada la riera et trobaves
amb un campament de gitanos de Hongria; gent molt sociable i polits, vivint en carpes molt grans i al terra, unes catifes gruixudes i coixins de molts colors de sedes brillants,vestien robes lluentes i mocadors lligats al cap; els homes amb pantalons estil pirata i una faixa prima. Ells arreglaven tota classe d’estris de cuina , soldant culs de planxa a pots de bullir la llet , a més, també les llimes velles les banyaven amb àcids sulfúrics i les deixaven noves. Les dones , amés de cuidar la “casa” i ventilar-la, també anaven de compres, i després es dedicaven a fabricar collarets, arracades , anells i coses de a més a més; jo que els portava les comandes de la meva botiga tenia tems de fixar-me en tot.
L’ any 1936 la vida va fer un gir per tothom:
una conspiració de militars revoltats s’ enfrontaren al govern d’Espanya, i així va començar: la guerra!.
Els trets, i les ràfegues de metralladores se sentien per tot arreu. Poc a poc, la gent anava fent la seva vida, per tothom, grans i petits. Homes armats i també les dones, sufocaren la rebel·lió a Barcelona, però, tot s’anava complicant molt. Soldats marxant cap a altres llocs
de combat; les escoles funcionaven i mentre queien les bombes tenien que deixar -ho tot per anar cap el refugi. Es va implantar el racionament del menjar i de tot. Els desastres no paraven.
El meu pare com a persona gran, cuidava de l‘ordre al refugi, intentant tranquil·litzar als més porucs, fent servir paraules disteses, i donant ànims. Més tard, quan tornaven a sonar les sirenes marcant el fora de perill, cadascú iniciava la vida de sempre.
Un d’aquests dies, mentre passaven els avions, va caure una bomba!, just al forat d’una cloaca , davant d’on jo vivia. L’efecte va ser molt impressionant, encara avui
n’és present; les trapes saltaren amunt com empeses per una força gegantina, com fetes de cartró.
Així varen passar tres anys: tots varem perdre les nostres llibertats. Els meus ulls només havien vist tragèdies; em deixava de dir que els diners ja no tenien valor. No destorbava res per menjar, tan sols s’ acceptava el bescavi, o “si vols això, tu, dona’m allò altra”, canvi per canvi. La “tasca” diària del meu pare, entre d’altres feines, era procurar jocs per a nens i nenes a fi de distreure’ls de la realitat que els envoltava.
El meu germà mentre tant era mort . Tenia 16 anys, molt estudiós, formal, era exemple de bon fill i orgull dels meus pares. Al seu enterro acudiren gent de tot el
barri, així com també els companys de l’escola Pompeia i altres de l’escola Montessori de Sants. L’immens acompanyament semblava no tenir fi, fou mol trist; el rector mossèn Jaume, parlant de l’enterro amb els meus pares, els va preguntar: Quants capellans voleu? El meu pare digué: Cap! Vos ja sabeu que no tenim diners. El mossèn més tard, es presentava junt amb dos capellans més. Aquest gest va confortar a tothom, pel que
vam donar-li el nostre agraïment.
A mi em tocava fer la comunió per aquells dies, per tot això , la mare va la parlar amb el rector de la església de Sant Ramon, dient-li que, tan sols feia 20 dies de la mort del seu fill, i germà meu. El capellà va aclarir-li que, prendre la comunió era un acte normal, i per l’ edat que jo tenia era el moment de fer-la . Així que, acompanyada d’una altre nena que també vestia de dol, varem fer-la juntes i darrera de tothom, - per evitar comentaris: mai he pogut oblidar les paraules i comentaris de la gent: ...Pobretes... Quina pena!
El tems tot ho cura ; i també transforma les coses: el comerç del sector Collblanc-Torrassa va créixer... i molt! Però sobre tot, el mercat, que tenia unes comunicacions molt bones, era visitat per compradores de Sants, i també d’Hostafrancs; així també milloraren els carres Progrés, la plaça Espanyola, Martí Julià, i la Rambla Catalana., d’entre altres, amb una gran diversitat d’establiments. Era el resultat de la expansió endavant, d’aquet districte tan dinàmic, ¡¡ Torrassa-Collblanc!!
Tan sols voldria afegir-hi que jo als 13 anys vaig agafar l a responsabilitat del taulell ja que la meva mare va tenir el meu germà i ella no hi podia estar-hi això, va durar fins que em vaig retirar als 65 anys.
Voldria afegir una cosa, tal com deia el compositor de sardanes Ventura Tort -autor de la Sardana les Noies de la Torrassa-: "Jo soc de L'Hospitalet".
En el meu cas jo dic, "Jo soc de La Torrassa", és la terra a on vaig néixer, el barri que m'ha vist créixer i és
aquí a on jo vull morir.
AVELINA SILVESTRE (VELI)
FAMILIA SILVESTRE ANDREU . ANY 1935.
RAMBLA CATALANA, LA TORRASSA.

5 comentaris:

PINTORES AL BARRI ha dit...

El teu record és molt emotiu.
M'ha agradat molt el teu relat. Tant la narració com la descripció donen una idea perfecta d'uns esdeveniments que formen part de la nostra història.

Marian

avelinasilvestreandreu ha dit...

MARIAN. Graçies,per donar.nos anims t'ho agraeixo molt.
avelina VELI.

miquihll ha dit...

La meva mare (Anselma) deia que a la vostra botiga hi havia la millor carn del barri.
Jo, el seu fill Mariano, tinc molt bon record de la vostra botiga.
Jo ja no visc al barri però el recordo molt.

Mariano

avelinasilvestreandreu ha dit...

MARIANO, SOC L'AVELINA DE LA CARNISSERIA.
M'HA FET MOLTA ALEGRIA DE LLEGIR EL TEU MISATGE.NO ESPERABA QUE DESPRÉS DE TANS ANYS T'EN RECORDESIS DE LA
CARN DE CASA MEVA.

UNA FORTA ABRAÇADA PER LA FAMILIA I MOLS RECORDS PER (ANGELIN) .
AVELINA SILVESTRE.

Anònim ha dit...

Senyora Avelina, tot aixo que explica, jo ja ho tenia sentit, la meva avia i la meva mare, que tambe era noia de la Torrassa, si no hagues mort als 39 anys anven a comprarli a voste, despres ambs els anys en vaig enterar de que la botiga de l'Avelina es va convertir en improvisada discoteca, els diumenges a la tarda, ves que coses te va vida....