Convidat pel col·lectiu Òmnia Jis/Arrels la Torrassa per col·laborar al seu bloc, el primer que faré, abans de tot, serà presentar-me. Em dic Inocencio Salmerón i Vargas i soc l’autor de Històries de Collblanc-la Torrassa de recent publicació. És el primer llibre que publico, el segon que tinc escrit i ja he començat el tercer.
Com s’acostuma a dir en aquests casos, quan vaig nèixer, el 21 de setembre de 1929, no semblava predestinat a seguir pels camins de la literatura. Era el quart de cinc fills d´un matrimoni andalús que arribà a Catalunya, concretament a l´Hospitalet de Llobregat l´any 1924. Fugien d’un poble que estava sota la dominació dels cacics de torn, sotmesos a una existència d´estretors de llargues jornades mal retribuïdes, quan hi havia feina, fins que van decidí anar a la recerca d’una vida més digne.
El carrer Paris, fou el carrer de la meva infantesa, del que conservo tota mena de records, especialment del veïnat, immigrants en la seva majoria, procedent d’arreu d´Espanya. Alguns dels meus amics d’aquella època, eren orfes de pare o bé de mare. Jo també ho era; la mare va morir quan jo tenia vint-i-set mesos.
Davant de la manca d’escoles municipals, vaig aprendre les primeres lletres a Escoles Pompeia, un col.legi privat, a prop de casa nostra; sense baixar de la vorera s’hi podia arribar. Durant aquest període de formació estudiantil, es van desvetllar els primers símptomes d’una certa inclinació per les belles arts. En principi fou la poesia, tot seguit el cinema, desprès el teatre i molt tardanament, la fal·lera per escriure. Era clar que en cap d’aquestes matèries tan nobles, vaig excel·lir, malgrat la tossuda obstinació que vaig posar en tot moment.
Un dia, aquell minyó que volia ésser quelcom, se´n va anar a fer el soldat a Ceuta, en
un moment en que els barcelonins, empipats per la pujada del bitllet del tramvia, organitzaren un boicot en contra dels tramvies. Mentrestant tot el que va aprendre, apart de la instrucció, fou a saludar militarment molt sovint.
En tornar a casa, poc després de celebrar-se a Barcelona el XXXV Congrés Eucarístic, -on el fervorós gadità, en José María Pemán va descubrir que “tota Barcelona era un cáliz”, encara que d´altres més irreverents els hi va semblar “La Olimpiada de la Hòstia”. Aquell bordegàs, que deixava enrera la mili, es va assabentar que el pa i tots els aliments de primera necessitat, es podien adquirir lliurement a qualsevol establiment, i que les llibretes de racionament ja no tenien cap utilitat.
Al tornar al taller, on feia d’ebenista, vaig preguntar-me que volia fer, a part de treballar. L’atzar em va posar en contacte amb “l´Agrupació Artística Hortense”, que cada festiu al matí, organitzava programes d’entreteniments, a base de cançons, balls i recitació, als hospitals i institucions on s’acollien persones desvalgudes.
Vaig donar-me a conèixer com a recitador, on creia que podia fer quelcom una mica bé. Així passaren uns anys, fins que vaig cercar nous horitzons. Una tarda de mitjans d’octubre, sortia de Barcelona en un vaixell italià, camí de Montevideo, on m’esperaven dos germans. Al passar el control d’equipatges, els funcionaris van escorcollar la maleta sense gaire cura. Al conèixer la meva procedència, no semblava que els hi feia molta gràcia la presència d’un altre espanyol a instal·lar-se en aquella terra. No trigaria gaire en saber que, en certs cercles de la societat montevideana, els espanyols, no gaudien de bona reputació.
Foren cinc anys viscuts entre el treball i el teatre independent; en algunes de les obres on sortia, no deia més enllà de dues paraules. El meu accent, una barreja de català i castellà, no encaixava, deien. Dolgut i enyorat decidir regressar el més aviat possible a Barcelona, en un vaixell de la companyia Ibarra. En tornar a la vida quotidiana, i renunciant a fer més teatre, vaig conèixer la que seria la meva dona, vaig decidí que tots els meus esforços serien adreçats a crear una família.
Un cop casat, amb el temps, van venir les filles, les preocupacions i els estudis. Durant aquest període, em va caure a les mans un llibre 
mol senzill i agradós, però mancat d’una més ampla informació de Collblanc-la Torrassa; es tractava de “25 Imatges de la Història de l´Hospitalet”, de Francesc Mercé i Sanabra. A partir d’aquell any, 1979, decidí escriure un llibre que parlés extensament de Collblanc-la Torrassa.
Una de les primeres iniciatives que vaig prendre va ser adreçar-me a la Casa Espanya, llavors, seu del Museu i de l´Arxiu Històric. En principi, les consultes les feia els dissabtes amb la complaença del senyor Francesc Mercè, director del Museu; després, les consultes es van sovintejar durant la setmana, permetent-me en febrer de 1984, publicar el resultat de les meves recerques a la revista Progrés.
Un cop jubilat, les visites a l´Arxiu municipal eren quasi a diari, fins que arribar el moment d’encetar la redacció del llibre Històries de Collblanc-laTorrassa.
Inocencio Salmerón.
