EL MEU TROSSET DE BARRI: carrer MARTÍ I JULIÀ. Per Carles Gassó.

     Som als anys 50-60 del segle passat. Els meus records del que jo anomeno “el meu trosset de barri”, que més aviat tindria que dir el meu trosset de l’actual carrer del Dr. Martí Julià és que ho tenia tot, no necessitava anar més lluny, i estava limitat entre la plaça Pirineus i el carrer Mas.

     Llavors el carrer tenia dos sentits de circulació, estava empedrat amb llambordins de granit i tots els baixos dels edificis eren al mateix temps botiga o petit taller i vivenda familiar.

     Tocant a la plaça Pirineus i el seu quiosc de diaris i tebeos, on la font rajava sempre a pesar dels sovint talls d’aigua, teníem el forn del Joan i la Joanita amb pa com es feia abans i la torna per fer el pes.

     Al seu costat la vaqueria, i el seu cartell sobresortint d’una vaca, de la senyora Maria i els seus fills Mercè (casat amb el Miquel, taxista) i Rossend, amb vaques de veritat, cavall i llet acabada de munyir, i on anava a comprar un petricó o dos amb la lletera. I els diumenges un deliciós esmorzar amb flam casolà de “polvos Potax”, nata i una ensaïmada.

1949 - Ma mare i jo
amb el cartell de la vaca
al fons

1950 - Diumenge de Rams
davant de la nostra botiga

     A continuació un taller mecànic i venda de material de lampisteria de la família Vilalta, planta baixa pel negoci i dos pisos pels pares i les seves dos filles Maria i Antonieta, cassades amb el Lluís i el Josep.

     Al número 77 tenim la casa on vivíem nosaltres, propietat del germà de la meva àvia Trini, i el més alt de tots, planta baixa i cinc pisos amb quatre habitatges per replà, i sense ascensor. Nosaltres -els meus avis Joan Gassó i Trini Mas, pares Josep Maria i Maria Tarrida, i germans, jo el major, Trini i Josep Ma. –aquí teníem la carnisseria, cansaladeria i polleria “LA CONFIANZA”, amb botiga, obrador i petita habitatge “de dia” als baixos, i un pis, principal primera, a sobre mateix, habitatge “de nit”.

1952 - Casament d'una veïna al costat de la tenda.

     L’altre botiga era de llegums cuites, seques i llavors “LA MODERNA” dels Santapau. Al principal quarta la perruqueria de la Montserrat, i al primer primera habitatge i despatx del doctor J.Ma. López ajudat per la seva senyora Angelina amb dos filles Ma. Carmen i Lina.

1954 - Festa Major del carrer

     Venien desprès la bacallaneria, arengades i conserves de dos germans, més enllà el petit “colmado” de la senyora Antonieta, i tocant el carrer Mas la botiga de fruites i verdures del Lluís i la Lluïsa. 

1960 - Festa Major al carrer
a les 3 fotografies

Donant els premis infantils

El meu pare, Josep Maria, i el veí,  Joan Galan, portan premis.

     A l’altre costat del carrer tenim el passatge Reverter, en aquells temps de terra, i lloc de jocs igual que la plaça Pirineus, una petita botiga de queviures, un taller mecànic i la tintoreria de la Paquita, el seu marit Agustí i fill Jaume, únic negoci que encara existeix avui dia. Desprès els “València”, fabricants i venedors de gelats a l’estiu i cistellers a l’hivern, una merceria i una barberia..

     Com deia al començament, hi havia de tot!.

     Més enllà de la plaça Pirineus existia el cine Romero amb la seva doble sessió de pel·lícules i NO-DO obligat (i possibilitat de repetir), la meva llar tots els dissabtes a la tarda, el bar Siscu, i un xic més lluny l’escola Montessori, l’altre casa de la resta dels dies de la setmana, menys els diumenges, dia familiar. I més lluny el metro a Santa Eulàlia o Bordeta.

1962 - La meva família i dues amigues,
a gran nevada del dia de Nadal.

     I per l’altre extrem la botiga de queviures del Serra i més tard del Vicenç Porcar, la bodega del Tonet, la farmàcia Morales (avui encara portada per la seva filla Carmen) i el Carles, el bar Sevilla, la policia a uns baixos dels blocs de l’actual plaça Guernica, diversos magatzems (de vins, forn de vidre, drapaire,...), i per fi el mercat de Collblanc, la carretera i els tramvies (final i principi de línies com la 56 i 57 i les “jardineres” de l’estiu).

2013- El carrer, actualment

     Avui el forn està enderrocat de moment, a la vaqueria hi ha l’únic edifici nou, desprès un “xino tot a cent”, a la nostra botiga tenim una sabateria, una fruiteria al seu costat, una granja-bar, i els dos últims baixos tancats. I tots els baixos ja no tenen habitatge.

Carles Gassó Tarrida