Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Comerç. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Comerç. Mostrar tots els missatges

2016/02/16

CONFECCIONS MARUJA: VESTINT EL BARRI DES DEL 1965


               Façana de la botiga de roba «Confecciones Maruja»


                  La senyora Maruja López del Castillo              
 i la seva filla Encarna Morales


El passat mes de Gener vam anar a entrevistar a la propietària de la botiga de roba «Confecciones Maruja» del carrer Martí Julià cantonada Montseny. Són molts els veïns i veïnes que han comprat en aquest establiment ja que sempre tenen un gènere de primera  qualitat com podem comprovar mirant els seus grans aparadors. La senyora Maruja López del Castillo i la seva filla, ens van atendre molt amablement i vàrem tenir una conversa molt distesa parlant sobre els canvis que ha sofert el nostre barri.
                                                         
Ens va dir que els seus avis van ser els primers de la família que van venir a Barcelona provinents de Cartagena (Múrcia). «Jo vaig néixer a la Torrassa i tinc molts records de infantesa: el Col-legi de les Hermanes Carmelites, la missa de les 8 1/2 del diumenge, les filles de Maria, el Club Pimpinela. Al col·legi diàriament ens feien cantar el Cara al Sol i resar el rosari. També recordo la Processó dels Passos de Setmana Santa. El col·legi ens obligava a anar-hi, però els meus pares no m'hi deixaven anar i com a càstig, jo havia de copiar vàries pàgines de l'escrit que em manaven les monges, pel fet de no haver-hi assistit.»

«Recordo que les monges es ficaven pel mig de les nostres amistats ens deien: que no ens convenien les amigues, quan veien que l'amistat era massa gran, segons elles. Tots els nens jugàvem al carrer i no hi havia cotxes. Als matins passaven el carro de l'alfals, el carro del gel i també me'n recordo del pregoner que anava per tot el barri i tocava la trompeta. Els veïns sortien de les cases per sentir les notícies de l'Ajuntament i del barri. L'any 1945 encara passava».

«Recordo que durant la guerra, Collblanc estava col·lectivitzat. El meu pare portava els comptes i sempre deia que havia aconseguit fer estalviar molts diners. A la família, teníem un molí especier al barri i també va ser col.lectivitzat. Estava tot molt regulat i nosaltres ho vam recuperar tot.»

«Ve a la meva memòria el soroll de les sirenes que no s'oblida mai. Davant d'on ara hi ha  el (super) Soldevila d'aquest carrer, hi havia un refugi,– encara sento la humitat del terra-. Jo tenia sempre preparada la mateixa nina per a quan tocava anar al refugi. A mi les llums de Montjuïc no m'agraden, perquè em recorden els focus de quan venien els avions per bombardejar i els llums els anaven buscant al cel per abatre'ls.»

«Durant la guerra vam anar a viure a Castelldefels per fugir dels bombardejos. Jo vaig  ser-hi  dels 3 als 7 anys. Allà també hi van bombardejar però menys i aleshores anàvem cap a una cova a refugiar-nos.
El meu pare va estar al camp de concentració d'Aranda de Duero i va trigar en sortir, quan ho va fer va arribar molt castigat. Tot i la tristor i la foscor, buscàvem l'alegria on fos: als cines i als teatres. Tot i així jo he tingut una infància molt alegre i es que... , ens estimàvem molt a casa!.

 «Al començar l'escola ja sabia llegir, perquè el meu pare me'n  va ensenyar a casa. Llegia el diari amb ell i sabia mirar el diccionari. El seu nom era Luís López del Castillo I la meva mare, Encarna Rosique, ella em va ensenyar a cuinar sense esforçar-me, jugant a ajudar. El català el vaig aprendre al carrer, tenia moltes amigues catalanes, al pati del col·legi parlava amb algunes en català i amb altres en castellà.»
      
«Aquest carrer era molt comercial, tot just estàvem al davant del Cine Romero i al costat hi havia una botiga de queviures i una carboneria, una mica més enllà el Cine Moderno, davant del (super) Soldevila. Els gran títols del moment eren: Morena Clara i Nobleza Baturra.
La botiga va obrir-se l'any 1965. Abans ja la portava una altre família- la de la senyora Beatriz-, i sempre s'ha venut roba. Aleshores els dos cinemes  eren oberts i només hi havia un metro: el de Santa Eulàlia- línia 1-, així que aquesta era una zona de pas obligat per anar a agafar-lo L'obertura del metro de Collblanc -línia 5 -, va impactar negativament a la vida comercial, ja que va deixar de ser el nostre tram de carrer un pas necessari i això va repercutir negativament en les vendes.

La filla de la senyora Maruja, la Encarna Morales ens comentava que el tancament dels cinemes també  va afectar negativament als comerços, doncs van estar molt de temps tancats i ara l'equipament nou del Cine Romero no contribueix gens a atreure clients. Tots el cines han desaparegut del barri. A Collblanc el Continental, que ara és un Bingo, també el cine Alhambra, el cine Victoria  a Santa Eulàlia. Ens diuen que troben a faltar els cines del barri.
     
La senyora Maruja ens explica: «Recordo que a l'estiu trèiem les cadires a la porta de casa hi fèiem les nostres tertúlies, també enyoro les festes que s'organitzaven en aquest carrer per la Festa Major, tots hi participàvem perquè hi havia molta unió entre els veïns. Ens ho passàvem molt be.
«Jo vaig ser la pubilla de l'Envelat durant tot un any. Era molt maco l'ambient d'aquella època, ens coneixíem totes. Els diumenges fèiem ball, teatre, ping pong, concursos de fotografia. El Pimpinela era com un Aula de Cultura, però particular.

La filla ens diu: « Ara hi ha més individualisme i aïllament. La gent ve a la botiga amb ganes de parlar, nosaltres semblem psicòlogues. Això demostra que la gent està malament perquè no tenen amb quí parlar. Jo veig que sobretot en 10 anys tot ha canviat molt i molt ràpid».

Totes estem d'acord en que el paper del petit comerç és fonamental per lligar el barri.

Mila i Antònia Torrens.


   
    



    

2014/10/27

JOGUINES GENDRE: UNA BOTIGA AMB MOLTA SOLERA


El senyor Joan Gendre i família

Fa uns dies, vam anar a entrevistar al senyor Manel Gendre Pons, actual propietari d'aquesta botiga que des del Novembre de l'any 1963 està al carrer Martí Julia nº 28 i que durant molts anys ha alegrat la vida a milers de nens i nenes del nostre barri.

Vam anar al seu magatzem que està en un local del carrer Rafael Campalans nº 4 i 6. Va atendre'ns amb molta cordialitat, ens va ensenyar una documentació molt interessant digna de ser exposada en un Museu per la quantitat de dades de les quals nosaltres vam aprendre un munt de coses que ignoràvem i que volem feu-vos-en partíceps.

El seu pare senyor Joan Gendre i Cardona, va arribar al barri de Collblanc l'any 1925, havent après en diverses poblacions de Catalunya l'ofici de fuster i el de reparació de bicicletes. Tot seguit va arrendar uns baixos al carrer d'Orient per establir-se al seu Taller de Construcció i Reparació de Bicicletes. Al poc temps es va casar amb la senyora Manela Pons i els dos durant tota la vida van compartir la gran activitat comercial d'aquell petit però pròsper negoci.

L'any 1929 l'increment del volum de feina que tenien els va empènyer a adquirir un local més gran al carrer Romanins 28, (actualment Martí Julià). Durant la década dels anys vint i treinta, el Taller de Bicicletes dels Gendre va tenir un gran ressò al barri. Tanmateix la casa francesa Volver, es va convertir en suministradora local dels seus productes. Veient la repercusió que tenien en el barri amb l'ús de les bicicletes, va llogar un solar sense edificar a la cantonada del carrer Campalans i el de Fortuny i el va covertir en una pista per circular amb bicicleta. Aquell lloc era conegut com el velòdrom de Collblanc i era un espai predilecte per a grans i petits ja que pagaven unes monedes pel lloguer de la bicicleta i la podien usar dins del solar una bona estona.

Quan es va declarar la Guerra Civil, la pista va ser col.lectivitzada i la terra fou convertida en horts. Va ser una època dificil ja que el suministrament de materials era molt escàs i els Gendre van haver de ingeniar-se-les per convertir en peces de recanvi fin i tot les barres de ferro dels llits i d'altres atuells.

A la mort del senyor Juan Gendre i Cardona, el negoci ha estat conduït pel seu fill, senyor Manel Gendre Pons i actualment també pels seus nets.

El senyor Manel ens va sorprendre molt amb un document que ens va dir que havien d'ensenyar als estancs per comprar tabac, perquè de no tenir-lo no te'l podien vendre, (això va ser a la postguerra), també necessitaven una llicència per poder escoltar la ràdio a casa, que en aquell temps era de gal-lena, es a dir amb auriculars, encara que hi havia molta gent que l'escoltava d'amagat i així no pagaven la llicència. Aquests documents els podeu veure més avall d'aquest escrit junt amb d'altres.

Durant la postguerra, la família es va dedicar a la venda ambulant, anant a les fires locals per diferents punts d'Espanya, portant joguines, sabó, fulles d'afaitar, bijuteria i molts més productes. Hi anaven en tren, tenien un kilomètric per viatjar i cada vegada que ho feien els hi tallaven els “kilòmetres” fets. Les joguines i tot el que portaven per vendre, també anava amb el tren. Més endavant ja llogaven un camió, però perquè la seva esposa pogués anar al costat del conductor, necessitaven tenir un permís especial.

Es van especialitzar en la fabricació de motocarros, que primer eren de pedal i més tard a motor. Els Gendre van arribar a tenir una vintena de tricicles amb conductor que llogaven a empreses del sector per fer transports.

L'any 1959, durant un temps van obrir una botiga amb articles de la seva especialitat a Barcelona, a les Galerias Astoria de la Rambla dels Estudis 113, davant dels antics i desapareguts Magatzems Sepu.

Com podeu veure la tenacitat i l'esforç d'aquesta família mereixia que el nostre bloc se'n fes ressò i ho donéssim a conèixer a tots el veïns.

Antònia Torrens

Si voleu veure més documents antics, adresseu-vos a la Galeria de fotos del nostre bloc.

 L'aniversari dels 50 anys

 La cartilla de "racionamiento"

Una fotografia de la primera moto amb sidecar del senyor Joan Gendre.
Aquesta moto li va ser requisada durant la guerra.
El "kilomètric" del que parlo en el escrit   



Foto antiga de publicitat dels motocarros


Entrevistant al senyor Manel Gendre


 
Dues veïnes de la Torrassa entrevistant al senyor Manel Gendre.


Diversos documents de la postguerra, com: el permís per escoltar la ràdio i els cupons per comprar tabac.
 

2014/06/06

CASA BOU: VINS, CAVES i LICORS DES DEL 1921 A COLLBLANC.



Interior actual de Bodegues Bou

Hem anat a entrevistar als actuals propietaris de les Bodegas Bou, que ens han atès amb molta cordialitat i que no han dubtat gens en explicar-nos amb detall, la trajectòria d'aquest establiment, que després de 92 anys d'estar al servei del barri, es veuen obligats a cambiar d'ubicació. Els motius són els següents: el local que era propietat d'unes monges de la Casa de la Misericòrdia, l'han venut i el nou propietari no els hi permet seguir amb el negoci. És per això que han de marxar, però no patiu perquè els podrem trobar a partir de l'1 de setembre, - que faran l'inaguració, - en un nou espai que és a pocs metres d'on estan ara, al carrer Martí i Julià, nº 13.
La família Bou eren de Piera i vivien en una masia que es deia Mas Figueres. Sempre es varen dedicar a la venda de vins. La primera guerra mundial, va contribuir a que aquesta família marxés del poble després que el negoci fés fallida. L'any 1921 el senyor Josep Bou Pallarols, avi de l'actual propietària, va llogar un local a la carretera de Collblanc 17, que sempre va ser una taverna fins l'any 1966, que es va convertir en el que és ara, “venda de vins i licors.”

Quant aquest senyor va morir l'any 1928, es va fer càrrec del negoci la seva esposa Carme Capellades Poch. Passats uns anys, el seu fill Joan Bou Capellades, fins que va morir l'any 1998. Actualment ho regenta la seva filla Mª Carmen Bou Beltran, juntament amb el seu fill Xavier Monllau Bou.

Com podeu comprobar, és un negoci que fa quatre generacions que existeix
dins del nostre barri, i que afortunadament segueix i això és un exemple a seguir per a les noves generacions, perquè demostra que quan la feina està ben feta, té la seva recompensa.

L'any 2001 l'Ajuntament de l'Hospitalet els va premiar amb un guardó que significava un reconeixement que tenen ben merescut.

El nostre bloc de “Memòria de barri de la Torrassa i Collblanc” havia de fer esment d'aquesta botiga que enorgulleix al nostre barri.

Adjuntem fotografies de l'establiment.

Mila i Antònia Torrens










Senyor Josep Bou Pallarols.
Ell va engegar aquest establiment.










Passaport del senyor Josep
Bou Pallarols, de l'any 1917.

















 Interior de l'establiment.














El senyor Joan Bou Capellades
dins de la botiga amb el seu net
Xavier Monllau Bou.
   






 Façana de l'establiment en
 un dia plujós.









Foto presa des del Celler
de l'establiment.
















Senyora Mª Carmen Bou Beltran
actual propietaria i el seu fill
Xavier Monllau Bou.









1962. La porta del establiment
 el dia de la gran nevada a Barcelona.









2014/03/24

L'ADROGUERIA COLLADO DE LA PLAÇA ESPANYOLA




 Aquest establiment va ser inagurar l'any 1928 pels germans Paco i Casimiro Sanz. En aquella època, a la botiga s'hi elaboraven cremes, insecticides i colònies de fabricació pròpia, i fins i tot, s'hi torrava cafè. A partir del 1959 va passar a ser del senyor Miguel Collado. Però fins arribar a aquest punt, cal repassar abans una història: la del pare de la senyora Glòria Collado Vidal, que ens ha obert amablement les portes de casa seva per compartir amb nosaltres els seus àlbums de fotos de la botiga i també familiars.
El senyor Miguel Collado, era un vailet de 13 anys quan va entrar com a aprenent a la Drogueria dels germans Sanz. Quan el senyor Casimiro Sanz es va jubilar,  va cedir la botiga al Sr Miguel Collado, aquell noi que feia tant anys que hi treballava, tot dient-li: Miguel treballa! Teniu una botiga, treballeu i quan comencis a guanyar, ja em pagaràs la mercaderia de dintre”. Així que ja tenim l'Adrogueria Collado tot començant a treballar a tota màquina des del 1959.

La botiga era vivenda, per la part que donava al carrer Montseny i Progrés. On venien les mitges i els perfums, era l'habitaciò de la meva mare,”hi havia originalment la papereria Castillo, que després va estar una mica més endavant, i que actualment la que du el mateix nom, que es conserva, és portada per una altra família”. “Hi venien novel-les”.
La senyora Glòria explica que va fer-se càrrec de l'Adrogueria al morir el seu pare, “fins fer els 65 anys, al 2013, que m'he jubilat”. Els meus fills, al carrer Progrés 101 tenen un negoci similar que es diu Agustín Papers Pintats.

En aquest escrit, cal destacar -segons la nostra opinió,- el gest que els germans Sanz van tenir cedint-li la botiga en les condicions que li van fer, a aquest vailet que durant tants anys va treballar en aquesta botiga i que demostra que pel seu treball i la seva responsabilitat era mereixedor del que li van oferir.

Després de tants anys de donar servei al barri, l'any 2003 l'Ajuntament va tenir a be, de obsequiar-los amb un dels guardons que van concedir a diferents establiments de l'Hospitalet, que com ells, feia 75 anys o més, que estaven instal-lats al barri.                

Adjuntem unes fotografies que la senyora Glòria ha permès que les incluim en aquest bloc, la resta de fotos i documents els podeu veure a la nostra secció "Àlbum fotogràfic".

Mila i Antònia Torrens



  Foto: Aquesta foto és de la botiga quan el senyor Miguel Collado era un vailet i estava atenent a una clienta.


Foto: En aquesta foto podem veure al senyor Miguel Collado quan tenia 13 anys obrint el tendal de la botiga. Fixeu-vos que per arribar-hi estava enfilat en un tamboret.


Foto:Una foto de la botiga



Foto: El senyor Miguel Collado treballant a la botiga    

  Foto: La familia Collado a la botiga
    

   Foto:Com podeu veure era una botiga molt  ben equipada.



Foto: La familia Collado després de tancar la botiga definitivament.




Foto: La botiga dels fills de la senyora Glòria Collado

 Foto: Moment en que la senyora Glòria Collado recull el guardó concedit per l'Ajuntament de l'Hospitalet de Llobregat 2003.


Foto: La senyora Glòria Collado ens mostra  fotografies de la botiga i diversos documents antics que són molt interessants i que podeu veure en la secció de fotos antigues.





   

2014/01/20

FABRICA DE CARAMELOS "PRODUCTOS AGÜERA". Per Andrea Agüera.




Avui, vull fer esment d'una familia que l'any 1948 va crear a Collblanc una fàbrica de caramels anomenada “Productos Agüera” i que degut a la crisi, l'any 2009 va haver de tancar un negoci que durant tants anys va funcionar molt be. La senyora Andrea Agüera filla del propietari, ens ha fet arribar amb detall l'explicació de com el seu pare va iniciar el negoci. També ens ha inclòs unes fotografies que em semblen força interessants per fer-se una idea de com es treballava en aquella època.
Desitgem que passi aquesta maleïda crisi i que ben aviat puguin reanudar aquesta feina que durant tants anys varen portar a terme.



Antònia Torrens


La fabrica de caramelos "Productos Agüera" - Andrea Agüera

(Publicat al bloc http://concursantjordiomniatorrassa.blogspot.com.es, el 19 d'abril de 2013)

¡Así empezó todo!

Mi padre empezó haciendo caramelos en un perol pequeño y mi abuelo se los vendía con un carro puesto en la puerta de la casa. La fábrica estaba en los bajos de una casa grande en la calle Pujós 98 de Collblanc y fue fundada en 1948. Más tarde, el 18 de Noviembre de 1951, mi padre se casó con mi madre, una prima suya venida de Francia. Entre los dos siguieron adelante hasta que crearon una fábrica de caramelos.

Luego en la misma casa nacimos cuatro hermanos: Alfonso, Andrea, Juan y María Isabel, que hemos seguido con su tradición familiar.
En el 2009 se tuvo que cerrar por la dichosa crisis. Pero no perdemos la esperanza de poder continuar con su tradición en la familia y poder volver a darle vida.
Mis abuelos vendiendo los caramelos de la fábrica.
También vendían altramuces y otros chuches en Collblanc.


Mi padre, Andrés Agüera, en el despacho. 
Él fue el fundador.



Las trabajadoras

Mi hermano mayor, Alfonso Agüera,
removiendo la pasta del caramelo.

Mis hermanos, Alfonso, Juan y Maribel, y mi padre
en las máquinas de envolver los caramelos.


Mi padre, Andrés, y un amigo
en la mesa de enfriamiento.

Mi sobrino Juan Carlos, hijo de mi hermana Maribel,
entre caramelos.

Un colegio que visitó la fábrica.
¡¡Todos contentos!!
A cada uno le hicimos un bastoncito.



Mi padre, Andrés, y
un amigo, primo y trabajador, Pedro,
en el almacén.

Las rosas que se fabricaban para Sant Jordi



2013/07/03

BENVINGUTS A ALIMENTACIÓ FOLGUERA

 
Després de presentar-vos l'article de la Sra. Rosa Pedraza, vaig tenir la curiositat de saber més sobre l'establiment de la família Folguera, ja que al ser una botiga tan antiga, es mereixia fer-li una visita i assabentar-nos més a fons de la seva trajectòria. Vaig ser rebuda amb molta cordialitat i el resultat ha estat l'escrit que a continuació podran llegir i en el que el Sr. Pedro propietari de l'establiment explica amb tot detall, des de l'inici de l'empresa fins ara.

 
Antònia Torrens



BENVINGUTS A ALIMENTACIO FOLGUERA


El senyor Eliseu Folguera i la seva esposa Àngela Altayó.
Foto: Pere Folguera


Història del nostre negoci:
L'inici comercial de l'empresa es remunta a finals del segle XIX, quan en Pere Folguera i Colomines inaugurà una botiga de bacallà i d'alimentació al nº 153 de la Travessera de Gràcia de Barcelona, on es va créixer comercialment de forma progressiva.

Més endavant, ja amb els tres fills amb majoria d'edat, muntà una botiga del sector per cada un dels fills: Una parada al mercat de la Llibertat de Barcelona pel seu fill Remei, una a Sant Adrià del Besós pel seu fill Pere i una altre al Barri de Collblanc de l'Hospitalet de Llobregat pel seu fill petit Eliseu, cap al 1932. I aquí comença la nostra història particular.

Eliseu Folguera i Altayó es va casar amb Àngela Altayó i varen fer créixer de forma espectacular aquest comerç durant la guerra civil i la dura postguerra de repressió franquista.

Cap a mitjans del 50, es van incorporar a l'empresa els dos fills del matrimoni: Pere Folguera i Altayó i Eliseu Folguera i Altayó, que van seguir amb el ritme diabòlic comercial d'aquells moments.
Més endavant, cap els 60 amb la mort d'Àngela Altayó, l'empresa entrà en uns moments molt difícils i que encara es varen tornar a complicar més amb la crisis dels 70 i la mort al 1973 d'Eliseu Folguera i Altayó. Aquests anys van ser com els de la història del nostre país: transició, conflictes i il·lusions; destacant molt positivament les incorporacions al negoci de les dones dels dos fills: Rosa Mª Gregori i Josefina Segarra.

Els anys 80, amb tots el canvis comercials de l'època, es poden definir com de resistència
però molt important perquè avui en dia podem estar on som.

Al 1992, després de les olimpíades de Barcelona, s'incorporà a l'empresa el fill gran d'en Pere: Jordi Folguera i Gregori, i torna la tendència positiva, comercialment parlant. Cap al canvi de segle, també entra en el negoci el fill petit d'en Pere: Xavier Folguera i Gregori.

I a dia d'avui, aquí estem; venent des de bacallà a fruits secs i d'olives a tòfones a les nostres 3 parades de mercat, a la nostra botiga de Collblanc i el nostre engròs destinat majoritàriament a l'hosteleria.

Salut i Repùblica !!!!!!!!
Pere Folguera

2013/05/27

EL ESTABLECIMIENTO DE LA FAMILIA FOLGUERA


Tienda antigua
     Enfrente de mi casa, en la calle Martí Julià nº 24 esquina con la calle Baquer, ahora hay una droguería que se llama Hermanos Martín. Antes era una casa de comestibles y había mucho surtido de olivas y principalmente de bacalao, tenían de todas clases, y se llamaba Folguera.
     Este establecimiento fue inaugurado el año 1932 por el Sr Pedro Folguera, abuelo del actual propietario. Estuvo muchos años al frente del negocio junto con su hijo el Sr. Eliseo, que contrajo matrimonio con l'Angels (que  murio muy joven) . Su padre les obsequió con les fincas y tiendas que tenia en Collblanc.
     En el nº 25 y 27 de la calle Martì Julià, frente al primitivo negocio, tenian un local de su propiedad donde tostaban café, (de cebada i del bueno), que era el café normal de ahora, tambien tenian  almendras, pipas, altramuces y muchas cosas que no recuerdo.
Uno de los hijos del Sr. Eliseo, el Sr. Pedro y su esposa Rosa, continúan el negocio en el nº 26, o sea al lado del local primitivo. Vende casi lo mismo y muchas chucherías, pero se ha modernizado y como podrán ver en la fotografía que adjunto, su aspecto es muy agradable y muy bien cuidado.
También he encontrado en el libro l'Abans de l'Hospitalet, una fotografía muy antigua del primer establecimiento que está incluido en este escrito.


Una vecina y clienta: Rosa Pedraza

Tienda actual
Interior de la tienda actual

2013/04/15

EL MEU TROSSET DE BARRI: carrer MARTÍ I JULIÀ. Per Carles Gassó.


     Som als anys 50-60 del segle passat. Els meus records del que jo anomeno “el meu trosset de barri”, que més aviat tindria que dir el meu trosset de l’actual carrer del Dr. Martí Julià és que ho tenia tot, no necessitava anar més lluny, i estava limitat entre la plaça Pirineus i el carrer Mas.

     Llavors el carrer tenia dos sentits de circulació, estava empedrat amb llambordins de granit i tots els baixos dels edificis eren al mateix temps botiga o petit taller i vivenda familiar.

     Tocant a la plaça Pirineus i el seu quiosc de diaris i tebeos, on la font rajava sempre a pesar dels sovint talls d’aigua, teníem el forn del Joan i la Joanita amb pa com es feia abans i la torna per fer el pes.

     Al seu costat la vaqueria, i el seu cartell sobresortint d’una vaca, de la senyora Maria i els seus fills Mercè (casat amb el Miquel, taxista) i Rossend, amb vaques de veritat, cavall i llet acabada de munyir, i on anava a comprar un petricó o dos amb la lletera. I els diumenges un deliciós esmorzar amb flam casolà de “polvos Potax”, nata i una ensaïmada.

1949 - Ma mare i jo
amb el cartell de la vaca
al fons
1950 - Diumenge de Rams
davant de la nostra botiga

     A continuació un taller mecànic i venda de material de lampisteria de la família Vilalta, planta baixa pel negoci i dos pisos pels pares i les seves dos filles Maria i Antonieta, cassades amb el Lluís i el Josep.

     Al número 77 tenim la casa on vivíem nosaltres, propietat del germà de la meva àvia Trini, i el més alt de tots, planta baixa i cinc pisos amb quatre habitatges per replà, i sense ascensor. Nosaltres -els meus avis Joan Gassó i Trini Mas, pares Josep Maria i Maria Tarrida, i germans, jo el major, Trini i Josep Ma. –aquí teníem la carnisseria, cansaladeria i polleria “LA CONFIANZA”, amb botiga, obrador i petita habitatge “de dia” als baixos, i un pis, principal primera, a sobre mateix, habitatge “de nit”.

1952 - Casament d'una veïna al costat de la tenda.

     L’altre botiga era de llegums cuites, seques i llavors “LA MODERNA” dels Santapau. Al principal quarta la perruqueria de la Montserrat, i al primer primera habitatge i despatx del doctor J.Ma. López ajudat per la seva senyora Angelina amb dos filles Ma. Carmen i Lina.

1954 - Festa Major del carrer
     Venien desprès la bacallaneria, arengades i conserves de dos germans, més enllà el petit “colmado” de la senyora Antonieta, i tocant el carrer Mas la botiga de fruites i verdures del Lluís i la Lluïsa. 

1960 - Festa Major al carrer
a les 3 fotografies
Donant els premis infantils
El meu pare, Josep Maria, i el veí,  Joan Galan, portan premis.
     A l’altre costat del carrer tenim el passatge Reverter, en aquells temps de terra, i lloc de jocs igual que la plaça Pirineus, una petita botiga de queviures, un taller mecànic i la tintoreria de la Paquita, el seu marit Agustí i fill Jaume, únic negoci que encara existeix avui dia. Desprès els “València”, fabricants i venedors de gelats a l’estiu i cistellers a l’hivern, una merceria i una barberia..
     Com deia al començament, hi havia de tot!.

     Més enllà de la plaça Pirineus existia el cine Romero amb la seva doble sessió de pel·lícules i NO-DO obligat (i possibilitat de repetir), la meva llar tots els dissabtes a la tarda, el bar Siscu, i un xic més lluny l’escola Montessori, l’altre casa de la resta dels dies de la setmana, menys els diumenges, dia familiar. I més lluny el metro a Santa Eulàlia o Bordeta.

1962 - La meva família i dues amigues,
a gran nevada del dia de Nadal.



     I per l’altre extrem la botiga de queviures del Serra i més tard del Vicenç Porcar, la bodega del Tonet, la farmàcia Morales (avui encara portada per la seva filla Carmen) i el Carles, el bar Sevilla, la policia a uns baixos dels blocs de l’actual plaça Guernica, diversos magatzems (de vins, forn de vidre, drapaire,...), i per fi el mercat de Collblanc, la carretera i els tramvies (final i principi de línies com la 56 i 57 i les “jardineres” de l’estiu).
2013- El carrer, actualment

     Avui el forn està enderrocat de moment, a la vaqueria hi ha l’únic edifici nou, desprès un “xino tot a cent”, a la nostra botiga tenim una sabateria, una fruiteria al seu costat, una granja-bar, i els dos últims baixos tancats. I tots els baixos ja no tenen habitatge.


Carles Gassó Tarrida