Bloc de veïnes dels barris de la Torrassa i de Collblanc -alumnes del Punt Omnia Jis-Arrels de l'Hospitalet, on ens reunim- que ens estimem els nostres barris i volem compartir les nostres vivències i records.
"No som historiadores però som unes mestresses de casa jubilades, amb il.lusió per donar a conéixer a la resta de veïns com era la Torrassa fa uns anys" (2008).
Aquest dimecres dia 21 de febrer se li farà un homenatge al nostre veí Inocencio Salmerón, autor entre d'altres articles dedicats a la recuperació de la memòria dels barris de Collblanc la Torrassa, del llibre Històries de Collblanc-la Torrassa.
L'homenatge es farà a l'auditori del CCCollblanc-la Torrassa a les 18h.
Des de Memòria de Barri ens plau fer-nos ressò d'aquest acte. L'Inocencio va col.laborar durant un temps amb el projecte d'aquest Bloc i ens va deixar alguns escrits i fotografies. Recordem molt especialment una visita a l'Arxiu Històric de l'Hospitalet fa 18 anys: de la seva mà vam estar indagant entre els expedients d'obra, una genial intuïció i línia d'investigació que l'Inocencio Salmeron va posar en pràctica. Encara recordem les cares d'il.lusió de l'Antònia i la Carme, al veure les fotografies de les seves cases maternes adjuntades als seus expedients d'obra. I l'emoció en veure la signatura original dels seus pares, immortalitzada en aquests registres.
Us enrecordeu de les
poesies d'en Frederic Pujolà, publicades al darrer post del nostre
bloc, recordant les processons de Setmana Santa a la Torrassa? Doncs
el seu fill ens ha escrit una carta agraint-nos l'homenatge que li
hem fet. A continuació publiquem la seva carta:
Señoras,
No saben el
placer que me han dado al ver publicadas les poesías de mi padre en
su blog.He entrado en su
blog y creo que han hecho honor a mi padre y a su obra. Su iniciativa
ayuda al que es quizás un nacimiento o, en todo caso, un
renacimiento del aspecto intelectual de mi padre.
El régimen
fascista de Franco, le prohibió ejercer como abogado, y hasta le
prohibió escribir. Le querían matar de hambre por ser federalista!
Él, mi madre y yo, pudimos comer gracias a traducciones mal pagadas
del inglés, del francés y del italiano que tampoco podía firmar y
eran firmadas por otro.
Sin embargo, él
no paró nunca de escribir obras que guardaba para cuando volviera la
democracia, obras que mi madre conservó y que figuran ahora en el
«Fondo Frederic Pujolà» de la Biblioteca Nacional de Catalunya
donde si os interesa se pueden consultar.
Por cierto,
«Ediciones Carena» acaba de publicar un libro titulado «El
Diluvio», que era un diario barcelonés de la importancia que hoy
tiene «El Periódico». En Frederic Pujolà era el redactor jefe antes de la
ocupación de Barcelona por los fascistas.
El «Diluvio» contiene
artículos «clandestinos» que mi padre escribió después de haber
salido de la càrcel, en los que trata de la personalidad de algunos
colaboradores de redación y del propietario del diario.
A l'esquerra de la fotografia, la senyora Victòria Escobedo
i a la dreta les seves filles Anna i Francis Moltó.
El
passat dia 20 d'Abril vam anar a entrevistar a la senyora Victòria
Escobedo, que el dia 12 del mes de gener passat, va celebrar el
seu aniversari, 100 anys!!!!!. Segons ens va explicar, l'hi
van fer una festa que va ser molt emotiva ja que va reunir a 63
persones entre amics i familiars.
La senyora Victòria va
néixer l'any 1916 a Utrilles, un poble de Teruel i va venir a
Barcelona l'any 1930. L'any 1938, amb motiu del seu casament amb el
senyor Roberto Moltó, va venir a viure al nostre barri, del qual no
se n'ha mogut.
Ens explica amb molta
il-lusió, que te dues filles, 5 nets i 17 besnets, i que se sent
molt estimada por tots ells.
Recorda també les bones
estones que van passar quan eren joves i anaven al Club Pimpinela,
ja que el seu marit i els seus cunyats eren actors del Club i sempre
participaven en tots els actes que hi feien. Era un lloc on els
veïns, apart de gaudir de les bones representacions teatrals i de
les festes d'Any Nou, Carnaval, de Primavera i d'altres, compartien
les seves vivències i l'amistat es feia molt profunda i sincera,
prova d'això, es que encara es relaciona amb les famílies del amics
que malauradament ja no hi són.
També vam parlar sobre la
Festa Major de la Torrassa. Ells sempre llogaven una llotja a
l'Envelat, eren uns dies molt divertits -ens diu,-doncs venien
orquestres molt famoses i artistes molt coneguts, i això ho troba a
faltar, al igual que molts veïns del barri.
Va ser una entrevista molt
agradable, ja que la senyora Victòria, tot i tenir l'edat que te, et
parla com si fos una noia jove, perquè recorda perfectament coses de
fa molts anys, a més la seva cara reflexa que és molt feliç. És
una meravella.
No podia el nostre bloc,
deixar de fer un petit homenatge a la senyora Victòria Escobedo en
el seu aniversari.
Mirant la foto, a l'esquerra la Carme Penedès i al seu costat, l'Antònia Torrens, a Torre Barrina, 2015. Davant de la seva foto de fa 60 anys, al carrer Santiago Apòstol de la Torrassa guarnit per Festa Major al 1955.
El passat diumenge 14 de juny, el grup Memòria de Barri de la Torrassa i el Punt Òmnia JIS-ARRELS van ser convidats a passar una petita mostra fotogràfica sobre la història dels barris de la Torrassa i Collblanc, a la Torre Barrina dins de la seva programació audiovisual amb motiu de la XXI Festa de la Diversitat de l'Hospitalet, celebrada com sempre dins de la Festa Major del districte.
-Aprofitem per agrair l'interès de l'AMPAde l'escola bressol La Casa del Parcal convidar-nos a mostrar les exposicions del Mosaic del Barri i de Memòria de Barri dins de la seva carpa, i a realitzar la projecció a Torre Barrina-.
La selecció de fotografies presentada per l'ocasió va ser d'unes 45 instantànies des de l'any 1923 fins a l'any 1975, ordenades cronològicament: totes, fotografies publicades al Bloc Memòria de Barri a la seva secció de Galeria Fotogràfica, que des de la seva posada en marxa a l'any 2008 porta ja recollides unes 300 fotografies cedides per veïns i veïnes de Collblanc i la Torrassa.
Com estàvem pràcticament en família, vam fer una fotografia molt especial d'una foto de l'any 1955 de les Festes Majors de la Torrassa, on surten dos veïnes, fotografiades al carrer Santiago Apòstol, guarnit per l'ocasió.
Vam convidar, 60 anys després, a les mateixes veïnes a tornar a fotografiar-se amb elles mateixes. Aquestes veïnes formen part del Memòria de Barri de la Torrassa, són la Carme Penedès i l'Antònia Torrens i precisament aquell dia una d'elles, la Carme en feia 81 anys, així que va ser un regal d'aniversari molt especial.
Us deixem amb la fotografia de dos noies de la Torrassa, que ho continuen sent i amb una amistat que el temps no ha posat a prova.
Moltes gràcies per compartir-ho plegades! Un enorme plaer.
El dia 7 de febrer d'enguany, va morir el senyor Josep Mulet. Era una persona molt coneguda i que ha deixat emprenta a la Torrassa, en les diferents èpoques i situacions que han passat al nostre barri.
En la missa de difunts que li varen fer a la Parròquia de la Mare de Déu dels Desamparats, a la qual van assistir-hi moltíssima gent - fet que demostra que era una persona molt estimada al barri, el senyor Mossèn Valentí Balaguer, li va retre un merescut homenatge, fent-li un escrit en el que fa un breu relat de la seva trajectòria. A continuació podeu llegir aquest escrit que m'ha semblat prou interessant per incloure'l al bloc.
Antònia Torrens
-->
COMIAT DE L'AMIC MULET
"De Sant Josep l'espòs de Maria, la Mare de Déu, l' escriptura ens diu que era un home bò. En Mulet, que es deia Josep, també podem dir que va ser un home bò: un bon fill, un bon espòs, un bon pare, un bon avi, un bon treballador, un bon empresari, un bon polític i un bon ciutadà enamorat del seu barri i de la seva ciutat. Malgrat els seus crits, els seus sovintejats enfados, les seves paraules grolleres, els seus renecs i els seus puros que mai va deixar de fumar fins l'últim moment de la seva vida. Per damunt de tot això s'hi amagava un bon cor disposat sempre a ajudar a qualsevol que li demanava un favor.
En Mulet, des del seu despatx, adornat amb quadres de grans personatges amb quí s'havia fotografiat, va portar a terma una empresa que es va fer necesària per tots els quí volien preparar una festa, organitzar una assemblea o montar un acte polític al bell mig de la plaça.
Al seu despatx hi acudia gent de tota mena: polítics, servidors de l'ordre artistes, constructors, gent del barri i autoritats, gent sencilla i fortes personalitats.Tothom hi tenia entrada. I per tots tenia un acudit per fer riure o una conversa agradable o una paraula falaguera. La seva cadira darrera dels vidres o a la porta del carrer, obligava a parar a l'amic que passava per davant.
En Mulet va treballar molt pel barri i per tota la ciutat. Va ser regidor de festeigs al final de la dictadura i va mantenir sempre un bon tracte amb els polítics successius fossin del color que fossin."
En Mulet era un creient a la seva manera. Estimava la Parroquia i sobre total Sant Crist que sempre em repetia que l'havia portat el seu pare amb el carro de treball, als inicis dels anys quaranta. Ell va ser portant del Sant Crist en la seva joventut i va tenir un gran goig quan algún dels seus fills es va fer portant. Mai no va fallar d'assistir al Via Crucis del Divendres Sant, tant al carrer com a l'Església, que es fa petita pel gran nombre de participants.
A la Plaça Espanyola s'hi va fer present fins ben poc abans de morir. Era un home conegut, estimat i venerat i sempre acompanyat de la seva esposa i dels seus nombrosos amics i amigues que l'acompanyaven. Gràcies a ell s'han fet possible els actes de la festa de Sant Jaume, organitzats per la Comissió d'actes culturals i festius.
Que descansi en pau. Que Déu li recompensi el bé que ha fet al llarg de la seva vida i tingui misericordia de les seves febleses, mancances i pecats.
Que el Senyor l'aculli a la Gloria del Cel.
Mn. Valentí Balaguer Planas
Rector de la Parròquia M. D. Desemparats
Dins del barri Torrassa-Collblanc hi teníem un metge molt conegut, el Dr. Martí. Oferia els seus coneixements de la medicina en front de l'església dels Desemparats a la Plaça Espanyola. Els records que guardo d'aquest senyor són -més o menys- del 1940. En Miquel Martí Ros, a més de la seva figura social i humana com a metge, era una persona estimada i respectada per tots els veïns ja que el tenien considerat com un home bo i assenyat.
Jo vull donar-vos una impressió personal sobre aquest metge.
Tenia només 10 anys i el doctor visitava un germà meu que era molt estimat per tothom i el tractava amb tanta dedicació que a casa meva el vàrem considerar com un més de la família. Fins que va arribar l' inevitable, al meu germà se li feia el cor gran!!! i jo vaig veure com al Doctor Martí se li entelaven els ulls perquè ja no li podia fer res més. L'endemà el meu estimat germà ens reclamava a tots i moria.
D'aquest doctor se'n va arribar a dir el Metge dels pobres, perquè en més d'una ocasió quan visitava un pacient, per l'ambient que hi trobava a la casa, no cobrava ni la visita, ans el contrari, els deixava diners perquè poguessin comprar les medicines.
Hem de ressaltar que en aquells primers anys de la post-guerra a la Torrassa hi havia molta gent necessitada i aquest doctor va representar un consol per a moltes famílies.
L'últim que he sabut de tan bona persona és que en una de les seves visites particulars a domicili, va patir un atac fulminant i va morir en ple carrer. No en tinc més dades però m'agradaria que el que us he fet saber, serveixi per honorar-lo en tot el que valia.
Més que un mestre va ser un pare i un amic per als seus alumnes. Totes les persones bones es mereixen ser recordades. No sé quines virtuts o quins mèrits ha de reunir un home dedicat a l’ensenyament, per tal de que la seva llavor de formar a futurs membres de la societat, fos tant important fins a l’extrem de que un nombrós grup d’ex alumnes es proposés de fer-li un homenatge en un luxós restaurant, en senyal d’afecte i de respecte.
Tant perfecte es va organitzar tot que, al costat del professor hi havia assegut un doctor ex alumne. Es pronunciaren paraules molt elogioses al “saber fer” del mestre, i anècdotes molt humanes. Així com també es recordà quan feia passar a la pròpia taula del mestre a l’alumne més endarrerit, a fi de que recuperés totes les lliçons mal apresses.
Hi van haver molts contactes entre alumnes per fer-li aquest banquet d’homenatge en aquest restaurant de luxe: entre tres promocions d’estudiants tot va ser tan ben preparat que, fins i tot, el doctor ex alumne assegut al costat del professor durant l’homenatge, es va cuidar de que les emocions de l’acte no afectessin la seva salut. Tot, amb el més gran dels afectes .
Del seu perfil, destacarem el cas d’algunes famílies que, personalment explicaven les seves dificultats per complir amb el pagament del mes: Anècdotes molt humanes, sobre la precarietat econòmica d’algunes famílies. Ell, escoltava amb tota atenció agafant-se la barbeta i finalment deia... No s’amoïnin; ja ho arreglarem. L’ alumne seguirà estudiant, encara que vostès no puguin pagar. Jo em deixo anècdotes que serien molt llargues d’explicar, per tant tinc l’obligació de resumir-ho. Així com també es recordà com feia passar a la pròpia taula del mestre l'alumne més endarrerit a fi de que recuperés totes les lliçons mal apreses.
Passà el temps, i uns quants ex alumnes van trobar-se posteriorment per fer-li un acte d’homenatge pòstum al mestre. Varen sol·licitar a la regidoria de cultura, la seva col·laboració per col·locar una placa del seu perfil en relleu, a la façana de l’escola; cosa que va ser denegada “per manca de recursos”.
Al mateix temps, tres promocions d’ex estudiants de manera voluntària s’organitzaren i aconseguiren reunir el suficient per tal de, finalment, obtenir el permís per col·locar la placa de manera solemne. La guàrdia urbana havia tancat el carrer al trànsit dels cotxes, per facilitar la gran afluència de persones de tot arreu que volien dir paraules d’ enaltiment als mèrits i gloses al mestre a la mateixa porta d’ entrada de l’escola. Es
van llegir unes paraules d’homentage al mestre. Això va succeïr fa 17 anys i escaig, al carr
er Progrés, 75.
I jo, tan sols voldria que el jovent d’ara si llegís aquestes lletres prengués consciència del que representaren aquests pedagogs, que es dedicaren a impartir la docència en aquell temps. Avui es parla molt de fracàs escolar, de manca d’autoritat, de pèrdua de valors, etc...
"Volem donar a conèixer els noms de les persones que estem treballant per fer aquest bloc: Carme Panadés, Montse Sanmartí, Montserrat Castillo, Nuria Alujas, Montse Gimeno, María Aracil, Mª Rosa Asensio, Avel.lina Silvestre, Ramón Aguilera, Antònia Torrens amb l'acompanyament de la Mila Serrano.
Estem interessades en fer un bloc de les nostres vivències i records del barri. No som historiadores però som unes mestresses de casa jubilades i ens fa molta il-lusió fer conèixer a la resta de veïns, com era La Torrassa fa uns anys.
Per a nosaltres que no som expertes en aquests afers, ens apassiona que des del 2008 estem treballant: recollint fotos antigues, passejant-nos pel barri, recopilant informació dels veïns de certa edat, explicant vivències pròpies que no consten enlloc i que hem considerat importants.
Ens podeu escriure a memoriadebarri@gmail.com i podeu trobar.nos tots els dilluns al matí al Punt Omnia Jis-Arrels".
Aquesta és la presentació signada per les veïnes pioneres que obriren aquest bloc al 2008. Paraules que continuen sent vàlides. A partir d'aquí i fins el present 2025, han passat ja 3 grups motors de veïnes que continuen alimentant aquest espai: memòria viva.
