LA MAQUINISTA TERRESTRE I MARITIMA

El meu pare quan encara no havia complert els 20 anys, ja treballava a la MAQUINISTA, situada a la Barceloneta, com a ajudant. Des de llavors va adquirir tanta experiència que, ben aviat van donar-li feines de més compromís i així ja varen marcar-li tasques de molta precisió, fins a arribar al càrrec de cap de secció i encarregat de taller de foneria .Cada dia a les 6 del matí marxava a treballar i no tornava fins a les 7 de la tarda . Llavors al plegar, es dirigia al moll de Pescadors, a on amb les seves barques farcides de peixos de tota mena, els posaven en venda allà mateix al públic. Com a persona molt sibarita de la taula que era, sempre comprava poc i bo, doncs era un home de poca vida, tantmateix, era molt presumit: Sempre procurava vestir senzill formal, i això com en altres coses. L’agradava ser molt correcte, fins i tot, portava el seu dinar dintre d'una cartera de pell i no, com era costum, embolcallat amb un "mocador d’ herbes “ com feien altres companys .

L’ Empresa tenia renom mundial: Dintre dels seus tallers es muntaven tot tipus de motors de grans vaixells, aixís com màquines de tren, vagons de metro, i altres grans estructures de ferro com el famós pont de la Torrassa. Tothom l’apreciava, va morir molt jove, tenia 64 anys: No va arribar a la jubilació, però d'ell, tothom s'endugué un bon record com els veïns i sobretot, de la Maquinista Terrestre i Marítima, doncs els companys treballadors i els grans càrrecs , anaren tots a l'enterrament. Aquest home es deia Wenceslao Silvestre Peña. Són els meus records com a filla.

AVEL-LINA SILVESTRE (VELI)

HISTORIA DEL FOTO STUDIO AGUILERA

-->Vivències del barri Torrassa- Collblanc de Ramon Aguilera. Fotògraf -jubilat-.

Voldria col·laborar una mica en aquesta publicació tant exemplar com Els nostres Barris, i participar a la secció “pàgines viscudes”amb una vivència meva .

Jo vaig transformar un magatzem molt rústic, situat al carrer Onésimo Redondo en un preciós studi fotogràfic que tothom coneixia com foto Aguilera . Al llarg dels anys he realitzat una activitat plena i gratificant que va portar-me a la plena confiança de tot el gran veïnat. Amb el dia a dia vaig entendre el que tothom necessitava: que tan sols era agradar i millorar el seu aspecte, i aconseguir el millor de la seva imatge.

He tractat a dues generacions consecutives: fills, pares i nets. N’explicaré dues anècdotes: Una joveneta volia regalar una foto al seu promès, i em va dir:

-Tot depèn de vostè, que jo tingui èxit!. No va passar gaire temps que entrava a l’estudi vestida de casament amb el seu marit del braç. La mateixa parella després de cert temps, tornaven amb el seu fill nounat al braç per fer.se la foto de família.

Durant aquest temps, moltes persones amb diferents problemes: laborals, socials i de fotogènia, etc., procuraven aconseguir èxits i seguretat en diferents aspectes de la seva vida; d’altres, intentant seguretat en tots els afers que es presentaven.

Tinc anècdotes de tota mena, només n’explicaré alguna. Una joveneta es presenta a mi demanant-me que faci una fotocòpia del seu carnet d’identitat. Jo observo que aquest document és fals i suggereixo que el deixi pel dia següent; al quedar-me sol truco a comissaria i explico el cas. Resposta ràpida: -Demà ja estarem aquí a la hora del client.

Al dia següent tot va ser aclarit. A la hora justa estaven amb la noia i es va comprovar que tan sols havia enganxat una foto d’ella a sobre de la d’una altre persona més gran, per aconseguir entrar a una sala de ball; doncs era menor de edat. Per tant, no era punible, cas tancat!

Hi ha un cas mol singular, que no voldria quedés sense explicar: Es presenta una senyora al meu estudi fotogràfic i m’explica una història sobre ella i el seu company, demanant-me que posés la foto d’ella i el seu marit, en una altra de casament, com si jo, els hagués retratat de boda, doncs per manca de mitjans, mai van aconseguir retratar-se de casament, i pels seus fills seria cosa mol gran tenir-los de nuvis.

Tècnicament es tractava de treure els caps d’una foto de nuvis feta a casa meva, i afegir- hi els d’altres persones a la mateixa proporció.

El cas d’un jove alt i prim, d’uns 26 a 28 anys, vestit amb una gavardina més llarga que ell, vella i atrotinada; portava a la mà un ràdio transistor i no parava en la seva obsessió de pujar amunt la mànega perquè es veiés el rellotge que duia al canell, em deia: -Sobre todo que se vea bien.

Ell volia donar la millor impressió als seus pares i germans de que tot l’anava be i que la ciutat l’acollia com ell esperava. Això va fer que jo sentís un gran respecte per aquell home que es gastava més del que calia en fotos, per donar la impressió de viure bé i de no mancar-li res .

El treball cada dia era més intens, fins a veure’m obligat després de sopar a tornar a la feina tot sol, per preparar el treball de l’endemà als meus ajudants. Jo connectava el ràdio buscant els millors programes de nit, que per cert, eren molt selectes; un cop la tasca preparada per l’altre dia, recollia l’americana i tot satisfet, tornava al pis a dormir.

Axí un dia i un altre, fins arribar la meva jubilació; ja que el meu fill amb tota la seva preparació aconseguida, havia agafat la nova direcció, introduint-hi noves idees i modernitzant tots els aparadors.

Ramon Aguilera, fotògraf Jubilat.

L'ESTABLIMENT MÉS ANTIC DE LA PLAÇA ESPANYOLA

-->

La Plaça Espanyola, anys enrera era el nucli principal de la Torrassa.

Després, el barri s’ha anat expandint i ara encara que continua tenint una certa importància, ja no és com era abans,“l’única Plaça del barri “.

Ara, s’ha omplert de Bancs, Caixes i establiments diversos, però n’hi ha un al nº 7, que es manté any rera any amb el mateix negoci i és l’espardenyeria de la família Cadenes. Aquest establiment és el més antic de la Plaça i són molts els que al llarg del anys hem anat a comprar espardenyes en aquesta botiga i encara, -segons m’ha explicat la mestressa- venen de fora moltes persones que abans vivien al barri a comprar-les.

Anys enrera, en un barri obrer com el nostre, no tothom podia comprar-se unes sabates i el que les tenia, només les portava els diumenges quan es mudava, perquè durant la setmana s’anava amb espardenyes.

En aquesta 1ª fotografia podem veure a la Sra. Teresa Lafuente i a la seva nora, a l’interior de l’establiment, ensenyant-nos la placa que l’Ajuntament de l’Hospitalet va lliurar a la Sra. en commemoració del 75 anys de dedicació a l’espardenyeria. Les altres fotografies són de la façana i de la familia Cadenes.

Amb aquest escrit i les fotografies que molt amablement ens han permès que els hi féssim, volem retre un homenatge a aquesta família que durant tants anys ha fet i fa, un bon servei al barri. En aquesta plaça, només hi han 4 establiments que durant molt anys s’han mantingut amb el mateix negoci. Un és el forn, l’altre és l’adrogueria, el kiosc de diaris i l’espardenyeria però el més antic és aquest últim.

Antònia Torrens