2012/04/16

RECORDS D' INFANTESA: La meva RAMBLA CATALANA. Per Mari Carmen Garcia


Recordo amb enyorança la meva infantesa en aquell trosset de la Rambla Catalana on vaig néixer. Vivíem davant mateix de “l'hort del Tio Niceto“ on pocs anys després construiren la fàbrica de maletes “Miguel Iñesta”. A casa sempre deien: ... "Que allà, quan la guerra, hi havia un refugi, i quan sentien les sirenes de l'aviació corrien a amagar-se".
Però jo recordo amb molt 'carinyo' els diumenges pel matí quan passava la matonera amb el seu calaixet ple de matons, i que n'eren de bons!... I els estius, quan posaven la paradeta de síndries i melons al costat de la Font; els venedors eren un matrimoni, veïns del barri i a ell l'hi mancava un braç; la canalla gaudíem d' aquelles tallades grans i fresques que ens compraven els pares.
Uns altres records em porten al meu pare, que era cantaire dels Cors de Clavé “Unió Rossinyols Torrasencs”, i la seu la tenien al “Bar Llorenç”, a la Plaça Espanyola. Per Pasqua Florida sortien a cantar caramelles pel barri amb cistelles guarnides on la gent hi posava diners que servien per a fer a la Segona Pasqua una sortida a un poble arreu de Catalunya.
A la tornada sempre arribaven per Collblanc i la gent els esperava a la Plaça Espanyola. Quan sentíem els tambors i les trompetes corríem carrer Progrés avall per anar a rebre'ls. ...Feien un goig! Amb les seves camises blanques, faixa i barretina vermella i les grans forquilles i culleres de fusta a l' espatlla guarnides de forques d'alls.
Recordo els diumenges per la tarda que anàvem tota la quitxalla a la porta de l' església tot esperant que sortissin els batejos per cantar:
Tireu avellanes que són torrades, tireu confits,
que són podrits; si no en voleu tirar, el nen es morirà”
I els padrins llençaven “peladilles“ i peces de cèntim i ens tiràvem tots a terra i a veure qui en collia més!
I és que la nostra Torrassa era com un petit poble, de gent molt humil i molt treballadora, que gaudia també molt amb tot el que s' hi celebrava.

Mª Carme García.

2012/04/02

EL TALLER DE LA EULÀLIA: LES MODISTES AL BARRI.


Foto: Veli Silvestre Any: 1949
A l'entoldat situat a la Pl.Espanyola , durant la Festa Major de la Torrassa.

Veli Silvestre amb un vestit cosit a mà, per la Festa Major.

RECULLS D'ALTRES TEMPS:
El taller de la Eulàlia: Les modistes al barri. (Per Mari Carmen Garcia).
Hi ha vegades que somnio amb aquells temps d' aquesta barriada nostra en que las relacions humanes fluïen d'una manera espontània i natural i que es donaven en molts llocs, per exemple, als tallers de les modistes.
Jo coneixia de molt aprop un d'aquests tallers de modista que hi havia al carrer Progrés, xamfrà Rambla Catalana,perquè la modista era com de la família: el taller de la Eulàlia. Al barri també recordo el taller de l'Angelita al carrer Llobregat.
Pel taller de la Eulàlia, al carrer Progrés, les noies aprenien a cosir, i ho feien per totes les celebracions del barri: els carnestoltes (tot i que era prohibit), la Festa Major, les comunions, els casaments, etc, i tanmateix els seus vestits i els de part de la família.
Tot era alegría! Es cantava, es parlava de xafarderies, es reia moltíssim i per damunt de tot s'escoltava la senyora Francis per la ràdio: “Querida señora Francis...”: al matí escoltàvem la Sra. Fortuny, i a la tarda la Sra. Francis. Jo tenia aleshores 5 o 6 anys i anava amb la meva germana: m'ho pasava d'allò més bé perquè em donaven retalls de roba i “feia vestidets” per a les meves nines.
Però..., els temps canvien: va arribar la moda PRET A PORTER, i amb ella va anar acabant una d'aquelles boniques convivèncias que hi havia al nostre barri.
Penso que en aquests moments en que molta gent s' ho està passant tan malament, fan molta falta llocs de calor humana on es parli, es canti, es diguin tonteries, com en aquells tallers de modista de temps passats.
Mari Carmen Garcia
Montse Santmartí afegeix:
"Al carrer Holanda hi havia una modista molt bona, que es deia Juli. I me'n recordo de la modista del carrer Santiago Apostol,encara millor, l'Aurora. Eren tres germanes i la M
ontse encara és viva i hi viu al barri".
L'Antònia Torrens afegeix:
"La Juli hi vivia al carrer Holanda número 59, baixos".

2012/04/01

L'ENTERRAMENT DE LA SARDINA. Per Antònia Torrens


L'enterrament de la sardina, antigament, era una sortida al camp que tenia lloc el dimecres de Cendra a Barcelona. La gent portava els nens i nenes a Montjuïc, a les Planes i a altres llocs a enterrar la sardina.
A la Torrassa, també es participava d'aquesta festa. Aquest dia, les mares portaven els seus fills i a altres nens veïns del carrer, a enterrar la sardina. Es duia lligada a una canya amb una bona llaçada i anàvem a la Font dels Ocellets o be baixàvem a Santa Eulalia on hi passava un canal anomenat “Canal de la Infanta” que es trobava a la mateixa sortida del metro, quan a l'estació s'hi accedia d'un altra manera de com és ara. Ja fa uns quants anys que el Canal el van soterrar i ara ja no es veu. Quan arribàvem, berenàvem i després féiem una cerimònia grotesca fent un forat a la terra on enterràvem una arengada o sardina, generalment vestida d'una forma ridícula, com podeu veure a la fotografia que hem posat a dalt d'aquest escrit, però sobretot és que pasàvem una tarda molt divertida, jugant i rient, ja que en aquests llocs quasi tot eren camps i havia molt d'espai per jugar.
Antigament, sardina, era una manera col-loquial d'anomenar l'espinada o la carcanada del porc i que tradicionalment s'enterrava abans de començar la Quaresma, per significar que es posava fi a la disbauxa, la gresca etc., del Carnestoltes o Carnaval i que s'entrava en un temps d'abstinència, la qual cosa, era molt respectada per la majoria de persones d'aquella época. Actualment, sobretot la gent de certa edat, encara per la Quaresma, seguint la tradició, fan abstinència, no menjant carn, cosa que s'ha de respectar.
Jo em pregunto: Com es va passar d'enterrar la espinada del porc que com tots sabem és carn, a enterrar una sardina que és peix i que era recomenat que es mengés per la Quaresma? Doncs jo no ho sé, he buscat per internet i m'han sortit unes explicacions que només són hipòtesis, per això no les explico. Si algú sap quelcom, li agrairia que m'ho expliqués.
No tenim cap fotografia antiga d'un nen o nena portant la canya i la sardina. Si algú ens en pogués proporcionar alguna, l'adjuntaríem a aquest escrit i seria més complert.
Aquesta festa, pel fet d'ésser celebrada dins el primer dia de la Quaresma, no estava ben vista per l'Església.

-->