EL 10 ANIVERSARI DE MEMÒRIA DE BARRI AL DIARI DE L'HOSPITALET

El 10è Aniversari del Bloc Memòria de Barri de la Torrassa i Collblanc és notícia al Diari de l'Hospitalet del mes d'abril, concretament al suplement de notícies del Districte II.Moltes gràcies, perquè ens ha fet molta il.lusió.

Sobretot perquè l'Antònia Torrens, una de les pioneres "mestresses de casa jubilades" que van iniciar el Bloc fa una dècada, va ser la primera veïna en rebre el diari a la seva bústia, adonar-se i comunicar-nos-ho a la resta. ...Per cert, moltes felicitats!, perquè aquesta setmana has fet 83 anys.

Salut i barri! Salut i memòria!)

HOMENATGE A L'INOCENCIO SALMERÓN

Aquest dimecres dia 21 de febrer se li farà un homenatge al nostre veí Inocencio Salmerón, autor entre d'altres articles dedicats a la recuperació de la memòria dels barris de Collblanc la Torrassa, del llibre Històries de Collblanc-la Torrassa.

L'homenatge es farà a l'auditori del CCCollblanc-la Torrassa a les 18h. 

Des de Memòria de Barri ens plau fer-nos ressò d'aquest acte. L'Inocencio va col.laborar durant un temps amb el projecte d'aquest Bloc i ens va deixar alguns escrits i fotografies. Recordem molt especialment una visita a l'Arxiu Històric de l'Hospitalet fa 18 anys: de la seva mà vam estar indagant entre els expedients d'obra, una genial intuïció i línia d'investigació que l'Inocencio Salmeron va posar en pràctica. Encara recordem les cares d'il.lusió de l'Antònia i la Carme, al veure les fotografies de les seves cases maternes adjuntades als seus expedients d'obra. I l'emoció en veure  la signatura original dels seus pares, immortalitzada en aquests registres.

 http://memoriadebarrilatorrassa.blogspot.com.es/2010/02/visita-larxiu-historic-de-lhospitalet.html

Gràcies i moltes felicitats, Inocencio!

...Per cert, el  llibre es pot consultar electrònicament des d'aquest enllaç del Museu d'Història de l'Hospitalet:
 http://www.museul-h.cat/detallCataleg.aspx?1JhryZXjiXlrysoBay88dzR4x7eBn6BlqazACm63HZybLjMqazB

PLANTILLES PEL III CONCURS DE CÒMIC DE COLLBLANC-LA TORRASSA

Memòria de Barri de La Torrassa i Collblanc participa en la III Edició del Concurs de Còmics de Collblanc-la Torrassa, amb el disseny de quatre plantilles de la sèrie l'Abans i l'Ara. 

Us presentem les plantilles:

Més informació del III Concurs de Còmic del Districte II:

http://lhdigital.cat/web/digital-h/noticia/entitats/-/journal_content/56_INSTANCE_43Th/11023/12437987

GRUPO EXCURSIONISTA COLLBLANCH

      Cap a l’any 1.945 fou creat el GRUPO EXCURSIONISTA COLLBLANCH amb seu al bar Sevilla de l’actual carrer del Doctor Martí i Julià número 57 per un grup d’amics i veïns dels barris de Collblanc i La Torrassa, molts d’ells comerciants, botiguers i paradistes del mercat de Collblanc.

Carnet

Logotip

Quadre en homenatge al president Josep Maria Gassó 1947

      La seva finalitat bàsicament era per a celebrar i gaudir de festes, excursions i partits de futbol en una trista postguerra en que estaven prohibides les reunions per l’autoritat dictatorial d’aquells temps.

      Coneguda familiarment com “PENYA PITO” va estar presidida durant bastant temps pel meu pare Josep Maria Gassó.

Platja d'Aro (Costa Brava) 1946

Caves Freixenet a Sant Sadurní d'Anoia 1947

      Així van poder fer excursions a la Costa Brava i Platja d’Aro, caves Freixanet de Sant Sadurní d’Anoia, Llinàs, Caldes de Montbui i Sant Miquel del Fai... Els partits de futbol els jugaven molts d’ells a l’antic camp del Torrasenc al costat nord de la carretera de Collblanc. I festes, com les de La Torrassa, al seu embalat de la plaça Espanyola.

Caldes de Montbui. La Font del Lleó d'aigua calenta 1947

Camí a Sant Miquel del Fai 1947

      Fixem-nos en els banyadors tant de les dones, cobrint més que ensenyant, com en els dels homes, amb el tronc superior del cos tapat, característics d’aquells anys quaranta. Així també dels vestits femenins i masculins de mudar.

Camp del Torrasenc 1948

Embalat de La Torrassa, a la plaça Espanyola 1948

      I que diem dels davantals que es posaven totes les dones per lluir i al mateix temps protegir els vestits. 

      Finalment el 21 d’abril de 1.950 l’autoritat va decretar la seva prohibició i el cessament de tota la junta directiva a l’assabentar-se de la seva autèntica finalitat. Fixem-nos a més a més en tots els símbols falangistes (manaven i por mots anys a l’esport –F.E.T. i de ...) i franquistes del document, així com en la frase d’acomiadament (“Por Dios, España y su ...”).

Carta d'anulació de l'agrupació per la Federació Española de Montañismo 1950

Carles Gassó Tarrida

QUAN JO VAIG NÈIXER. EL MEU TROSSET DE BARRI: Carrer RAFAEL CAMPALANS. Per Núria Aleñà.

Vaig néixer al carrer Onésimo Redondo, actualment Rafael Campalans, era l' any 1.945.

 

La meva mare em va tenir a casa, vivíem en una planta baixa i era una botiga de llegums, on el meu pare bullia els cigrons, mongetes, faves i moltes altres coses que després les portava al mercat perquè la mare les poses a la venda i ell també ho feia a la botiga.

 Foto: Núria Alañà

Mongeteria Alañà, al carrer Onésimo Redondo

Segons m'han explicat, el dia que vaig néixer, el meu pare no va poder coure la llegum. En aquells temps tots ens coneixíem, aviat va corre la veu que a la mongeteria -que era així com l'anomenaven- havien tingut una nena i que em posarien de nom Núria. Al cap d'uns dies, la meva mare ja va haver d'anar al mercat i en un cavàs de palla se me'n portava i em tenia sota el taulell, quan era hora de mamar em donava el pit i això ho va fer fins que ja em vaig fer més gran.

Per Nadal, al mercat les parades les adornaven totes per veure qui la tenia mes maca i s'emportava el 1º premi, també posaven discos on la gent se'ls dedicava amb paraules molt dolces, quan no havia feina també es sortia a ballar i es passava molt be. Hi havia una costum, que tant les mestresses de las parades com las dependentes estrenessin davantals, que per general els pagava la mestressa de les parades i havia una mica de competició per veure qui el portava més maco.

Quan arribava San Jaume, que eren las festes del barri , guarnien molts carrers amb serpentines, fanals i moltes altres coses que fessin bonic. L'entrada dels carrers eren uns portals, uns representats en forma de l'entrada de algun castell, d'altres representaven el mar, això era segons els organitzadors. També depenia dels diners que es tinguessin. Venien conjunts d'orquestra per tocar i es podia ballar, també miraven qui era el més vistós dels assistents i el més maco per rebre el premi, tot eren competicions, però mai havia hagut enveges ni rivalitats, només era per gaudir i passar ho be. També es feia l'envelat, era com un local però estava tot tapat perquè així des de fora no es podia veure res, i qui volia participar de la festa havia de pagar l'entrada.

    

Per les tardes i les nits els pares anaven a acompanyar els fills a ballar, s'estrenaven vestits molt elegants i escollien la Reina de la festa i també feien el ball infantil amb vestits molt macos on també s'escollia la Reina infantil.

També hi havia el ball de rams, el ball del fanalet i d'altres balls on la festa durava fins la matinada i així durant tota la setmana.

Les festes sempre eren per San Jaume i com que era el Sant del Mossèn, ell aprofitava per posar una tómbola que omplia anant ell mateix pels establiments per que li donessin quelcom i així lo que recollia de la tómbola anava directa i sense cap mena de despeses per a la parròquia.

Núria Aleñá

EL MEU TROSSET DE BARRI: carrer MARTÍ I JULIÀ. Per Carles Gassó.

     Som als anys 50-60 del segle passat. Els meus records del que jo anomeno “el meu trosset de barri”, que més aviat tindria que dir el meu trosset de l’actual carrer del Dr. Martí Julià és que ho tenia tot, no necessitava anar més lluny, i estava limitat entre la plaça Pirineus i el carrer Mas.

     Llavors el carrer tenia dos sentits de circulació, estava empedrat amb llambordins de granit i tots els baixos dels edificis eren al mateix temps botiga o petit taller i vivenda familiar.

     Tocant a la plaça Pirineus i el seu quiosc de diaris i tebeos, on la font rajava sempre a pesar dels sovint talls d’aigua, teníem el forn del Joan i la Joanita amb pa com es feia abans i la torna per fer el pes.

     Al seu costat la vaqueria, i el seu cartell sobresortint d’una vaca, de la senyora Maria i els seus fills Mercè (casat amb el Miquel, taxista) i Rossend, amb vaques de veritat, cavall i llet acabada de munyir, i on anava a comprar un petricó o dos amb la lletera. I els diumenges un deliciós esmorzar amb flam casolà de “polvos Potax”, nata i una ensaïmada.

1949 - Ma mare i jo
amb el cartell de la vaca
al fons

1950 - Diumenge de Rams
davant de la nostra botiga

     A continuació un taller mecànic i venda de material de lampisteria de la família Vilalta, planta baixa pel negoci i dos pisos pels pares i les seves dos filles Maria i Antonieta, cassades amb el Lluís i el Josep.

     Al número 77 tenim la casa on vivíem nosaltres, propietat del germà de la meva àvia Trini, i el més alt de tots, planta baixa i cinc pisos amb quatre habitatges per replà, i sense ascensor. Nosaltres -els meus avis Joan Gassó i Trini Mas, pares Josep Maria i Maria Tarrida, i germans, jo el major, Trini i Josep Ma. –aquí teníem la carnisseria, cansaladeria i polleria “LA CONFIANZA”, amb botiga, obrador i petita habitatge “de dia” als baixos, i un pis, principal primera, a sobre mateix, habitatge “de nit”.

1952 - Casament d'una veïna al costat de la tenda.

     L’altre botiga era de llegums cuites, seques i llavors “LA MODERNA” dels Santapau. Al principal quarta la perruqueria de la Montserrat, i al primer primera habitatge i despatx del doctor J.Ma. López ajudat per la seva senyora Angelina amb dos filles Ma. Carmen i Lina.

1954 - Festa Major del carrer

     Venien desprès la bacallaneria, arengades i conserves de dos germans, més enllà el petit “colmado” de la senyora Antonieta, i tocant el carrer Mas la botiga de fruites i verdures del Lluís i la Lluïsa. 

1960 - Festa Major al carrer
a les 3 fotografies

Donant els premis infantils

El meu pare, Josep Maria, i el veí,  Joan Galan, portan premis.

     A l’altre costat del carrer tenim el passatge Reverter, en aquells temps de terra, i lloc de jocs igual que la plaça Pirineus, una petita botiga de queviures, un taller mecànic i la tintoreria de la Paquita, el seu marit Agustí i fill Jaume, únic negoci que encara existeix avui dia. Desprès els “València”, fabricants i venedors de gelats a l’estiu i cistellers a l’hivern, una merceria i una barberia..

     Com deia al començament, hi havia de tot!.

     Més enllà de la plaça Pirineus existia el cine Romero amb la seva doble sessió de pel·lícules i NO-DO obligat (i possibilitat de repetir), la meva llar tots els dissabtes a la tarda, el bar Siscu, i un xic més lluny l’escola Montessori, l’altre casa de la resta dels dies de la setmana, menys els diumenges, dia familiar. I més lluny el metro a Santa Eulàlia o Bordeta.

1962 - La meva família i dues amigues,
a gran nevada del dia de Nadal.

     I per l’altre extrem la botiga de queviures del Serra i més tard del Vicenç Porcar, la bodega del Tonet, la farmàcia Morales (avui encara portada per la seva filla Carmen) i el Carles, el bar Sevilla, la policia a uns baixos dels blocs de l’actual plaça Guernica, diversos magatzems (de vins, forn de vidre, drapaire,...), i per fi el mercat de Collblanc, la carretera i els tramvies (final i principi de línies com la 56 i 57 i les “jardineres” de l’estiu).

2013- El carrer, actualment

     Avui el forn està enderrocat de moment, a la vaqueria hi ha l’únic edifici nou, desprès un “xino tot a cent”, a la nostra botiga tenim una sabateria, una fruiteria al seu costat, una granja-bar, i els dos últims baixos tancats. I tots els baixos ja no tenen habitatge.

Carles Gassó Tarrida

COCKTAIL BAR TIRSA

        Aquest establiment va començar a tenir vida, quan el senyor Juan Tirvio pare del actual propietari, l'any 1952, va veure un anunci a la Vanguardia on deia que es llogava una botiga amb habitatge a l'actual carrer Rafael Campalans nº 174, a la Torrassa i ell la va llogar.

1956

Familia Tirvio i el seu fill Manel

        Aquest senyor treballava al born juntament amb un germà i en tenia un altre que havia obert un “colmado”* a Barcelona, el qual li anava força bé . Això el va animar a obrir aquest tipus de negoci a la Torrassa amb el nom de “Colmado Montserrat”. En aquest establiment s'hi venien articles que en aquells temps no es trobaven en altres botigues del voltant, com: pots de pinya, mel a granel, pinya natural, oli envasat i d'altres. Tenien una bateria amb 12 departaments, on en cada un d'ells hi havien bombons de diferents gustos i colors. Potser perquè va ser una època en la que ja començaven a obrir-se els supermercats al barri, el negoci no va anar com esperaven.

        L'any 1960, varen fer una divisió del local i en un costat seguia el “colmado” i a l'altre hi van posar un bar. Això va durar 2 anys, fins que l'any 1962 van tancar el “colmado” i varen engrandir el bar ja que funcionava molt bé, doncs eren molts els que hi anaven a esmorzar, sobretot els treballadors de la fàbrica “vidrieries Rovira,” que eren al davant mateix del bar, - aquesta fàbrica era on és ara la plaça del Vidre-, també hi havia alguns veïns que per anar a treballar agafaven el metro i al passar pel davant entraven a esmorzar o a prendre quelcom. Hi havien 4 persones que atenien al públic, això demostra el moviment que hi havia en aquest local.

1970 Juan Tirvio

1960 / 2000

        Com podeu veure a la fotografia que adjuntem, davant mateix hi havia una parada d'autobusos de l'Empresa Masip. Sempre s'hi formaven grans cues i sobretot a l'estiu amb la calor, la gent entrava al bar a beure un refresc o una cerveza o quelcom.

        El senyor Manel Tirvio és el que actualment regenta el bar-cocteleria i el que m'ha informat de tot el que us explico en aquest escrit i diu que sempre va estar molt interessat en el món de la cocteleria, i és per això que va treballar en diferents hotels de renom com l'Hotel Arycasa, on hi anava matí i tarda. També va col-laborar en un local anomenat Cockteleria Gimlet i d'altres. Així és com va anar aprenent i és que abans no hi havia escoles d'aprenentatge de cocteleria. L'any 1978 en el bar del seu pare feia còctels només pels amics i coneguts que els hi demanaven, perquè ja sabien que era un expert en aquest afer. L'any 1980 ja va començar a servir-los com un autèntic professional que és. Des de l'any 1984, ja només obren per les tardes i fins les 2'30 de la matinada, com a bar i cocteleria.

        L'any 1980 va donar classes de cocteleria a l'Aula de Cultura de Collblanc -Torrassa. Molts joves van aprendre amb aquests cursets i ara són uns grans professionals.

Coctelera Speakeasy -1926 EEUU Amb tapa que serveix d'espremedora de cítrics.

        Són molts els trofeus i les copes que el senyor Manel ha rebut en diferents ocasions. Només una petita mostre són les cocteleres que veieu en la fotografia adjunta.

2013 Aparador que podeu veure, si passeu pel davant del bar.

        És un establiment molt selecte que és conegut arreu, ja que venen clients de Barcelona i punts llunyans per assaborir els magnífics còctels que es serveixen en aquest local.

Antònia Torrens

*En aquella època a les botigues de queviures els hi dèiem colmados.

EL CASINO TORRASSENSE

L'Entitat Casino Torrassense va ser constituïda al voltant de l'any 1950.

La finalitat dels seus promotors, era la de constituir una entitat a on donar acollida a la joventut de la barriada de la Torrassa, on poguessin acollir-se activitats com: la creació d'una biblioteca on estimular la lectura, una secció de ball els diumenges pels joves, excursions familiars a diversos paratges propers per anar a fer un esmorzar i d'altres. El que sí es va crear va ser una secció ciclista la qual s'anomenava la "Penya del Cuerno" per fer activitats per a la barriada.

Tot i tenir el recolzament d'alguns industrials del barri entre els quals em plau recordar els senyors Jaime Milà Barrachina, Manuel Ballester Rodrigo i també entre d'altres a Manuel Morell, secretari i treballador infatigable en pro del projecte, la idea no va tenir del tot el vist-i-plau de les institucions que es negaven sistemàticament a donar el seu permís, sobre tot a les vetllades de ball que de forma reiterada eren denegades, la qual cosa les impossibilitava, donat que en aquella època era imprescindible tenir el corresponent permís governatiu per poder organitzar balls.

Actualment, el Casino Torrassense és un bar on s'hi celebren esdeveniments com: batejos, comunions i casaments. La seva adreça és, carrer Santiago Apóstol nº 86 de la Torrassa.

Andreu Pina

 

La fotografia adjunta és del llibre l'Abans de l'Hospitalet. Va ser feta l'any 1941 al carrer Santiago Apóstol en plena Festa Major, abans de l'exhibició d'una cursa de bicicletes. Els integrants eren de la "Penya del Cuerno"del Casino Torrassense envoltats pels joves del carrer.

AJEDREZ JAKE CLUB

L'Ajedrez Jake Club va ser fundat l'any 1945 per un grup d'amics aficionats a aquest joc i esport que es reunien a la Plaça Espanyola per a fer partides. L'afició fou en augment i així va sorgir la necessitat de fundar el Club i donar-se d'alta a la Federació Catalana d'Escacs per poder competir en els torneigs oficials que la citada Federació organitzava regularment. Aviat va sobresortir sobre els demés Clubs de l'Hospitalet, arribant a jugar torneigs en la màxima categoria de Catalunya, l'anomenada categoria Preferent, en la que participaven els millors Clubs de Catalunya, com eren aleshores la Unió Gracienca, (U.G.A.) Vulcano, Barcelona, Espanyol, Terrassa, Sabadell, etc.; alguns d'ells ja han desaparegut.

Vull remarcar que l'Ajedrez Jake Club, és l'únic Club de l'Hospitalet que ha arribat a figurar en la categoria Preferent, malgrat que, actualment milita en la categoria immediatament inferior.

En aquest Club han participat jugadors molt rellevants, com ho han estat: Màximo Borrell, Joaquin Noria, Juan Dominguez, etc. i actualment la jove promesa Gómez Pardo, amb un futur que augurem molt brillant.

El Club ha tingut en el seu extens recorregut diferents ubicacions, sempre a la Torrassa i actualment el seu local està en el carrer Montseny nº 29, en un pis de la seva propietat, sufragat en el seu dia per aportacions dels seus socis.

Andreu Pina

Adjuntem un vídeo d'una entrevista que la televisió de l'Hospitalet va fer al Sr. Jaime Ventura President del Ajedrez Jake Club als locals de l'Entitat.

LES CARBONERIES

LA FABRICA DE LES BOLES DE CARBÓ DE LA FAMILIA APARICI DEL CARRER CLARET, nº 6.

A la Torrassa, a primers del segle passat, com a la majoria de cases d'arreu del país, la gent cuinava amb carbó, és per això que quan al nostre barri van anar creixent el número del seus habitants, es van obrir moltes carboneries, ja que era una matèria de primera necessitat.

Als anys 40 la família Aparici es va instal-lar al barri, però a diferència de moltes altres no era solament una carboneria, era una fàbrica que treballava el carbò fent el que s'anomenaven “boles” que era un carbò vegetal al que barrejaven argila perquè d'aquesta manera durava més; la barreja la feien en uns barrils rodons semblants al del vi.

Es posava el carbó molgut i humit dins d'aquests barrils amb politges que anaven donant voltes i quan la barreja ja estava ben feta ja sortien les boles i les posaven sobre uns bayars perquè s'assequessin; quan ja estaven seques, les transportaven amb unes sarries a un lloc on es trobaven las que ja podien possar a la venda. D'aquí li va venir el nom amb que els veïns la coneixien, “La Casa de les Boles”. No sols venien boles sinó tota mena de carbons.

Ara detallaré les diferents qualitats que tenien els carbons:

Carbó de pedra: era un carbó molt natural perquè era de mina, aquest durava molt més quan el consumies, era usat sobre tot per a cuines econòmiques. Els trens de l'època anaven amb carbó de pedra.

Carbó d'alzina: era de fusta d'alzina, o sia vegetal i molt suau.

Orujo: - carbó per el braser – aquest era fet de pinyols d'oliva que un cop tractats es convertien en carbó.

Carbó de coc: era un carbó mineral i molt porós.

Carbonet fluix: era vegetal, fet de branques, era petit i servia per encendre el foc doncs agafava desseguida.

Hi ha un article que també venien a les carboneries, las “teies”. Algún jove es preguntarà. I que eran les teies?. Doncs eren unes tires de fusta de pi molt rëinoses, que cremaven amb molta facilitat. Quan volies encendre el fogò, primer hi posaves un paper rebregat, a sobre unes teies i carbonet fluix i el foc s'encenia en un moment, després ja hi posaves el carbó que t'interessava.

En aquesta Empresa també van vendre petroli i butà.

Van plegar l'any 1976. Ara és un garatge molt gran.

A dalt, veureu una fotografia del Sr. Francesc Aparici (un del propietaris) i del seu fill Enric Aparici.

A baix, hi ha una fotografia molt antiga feta a la fàbrica i que m'ha proporcionat el Sr. Enric Aparici fill d'un dels propietaris d'aquesta Empresa, que és el que m'ha informat de tots els detalls d'aquest escrit. Mirant la fotografia, a la dreta en primer lloc es troba el Sr.Vicenç Aparici, en segon lloc un treballador, en tercer lloc el Sr. Francesc Aparici en quart lloc el Sr. Lluís Aparici, en cinquè lloc un treballador, i en sisè lloc el Sr. Joaquim Aparici.

Al davant podeu veure els bayars on s'assecaven les boles i les sarries on un cop seques les transportaven.

Hem cregut que aquesta Empresa per la seva importància, al igual que d'altres de la Torrassa, havia de tenir cabuda en el nostre bloc.

Antònia Torrens

MÉS FOTOGRAFIES DEL MERCAT DE COLLBLANC I ...

Avui publiquem les dos excel.lents fotografies que ens fa arribar el Ramon Aguilera, del Mercat de Collblanc i el seu entorn, i del 1946. 

La primera, no hi ha dubte que es tracta del Mercat de Collblanc, i a la segona, apareix una rotllana ballant una sardana i al darrera un entoldat on pot llegir-se "Montserratina". Restem a l'espera de rebre més informació d'aquesta estupenda fotografia.

Segons la fotògrafa Teresa Canturri, veïna del barri, el tendal que apareix a la fotografia, correspon a la pastisseria "La Montserratina" i on actualment hi ha un estanc, al carrer Progrés. A l'esquerra del tendal hi havia una torre que ja no existeix, ara és una sabateria que actualment està en liquidació.

RECORDS D'ALTRES TEMPS: LA MANTELLINA

Quan m'aturo a pensar en com han canviat les coses amb el pas del temps, crec que algunes d'elles han estat modificades amb molt d'encert, com la que us explicaré ara i que és la següent:

Veureu en la fotografia, que adjuntem una mantellina; algún jove es preguntarà: i això per què servia?, doncs fa més de 70 anys les dones no podíem entrar a l'església sense anar amb el cap cobert amb aquesta peça, per nosaltres que érem unes nenes era molt normal, però ara amb el temps, veig que si els homes podien, com ara, anar sense el cap cobert, perquè les dones havíem de fer el contrari ?

També a les processons que es feien per Setmana Santa, s'hi havia d'anar amb mantellina, com podeu veure a la fotografia que adjuntem; feliçment ja fa uns quant anys que les coses van cambiar i en aquest moment no hi han diferències.

Un altre cosa que teníem prohibit era anar a l'església amb la màniga massa curta, havia d'arrivar fins el colze, si no, t'arriscaves a que et fessin surtir de l'església i no en parlem si anaves sense mànigues; ara no es fila tan prim i és molt millor.

Antònia Torrens

 

foto:

http://www.llefia.org/gallery/main.php?g2_itemId=6718&g2_imageViewsIndex=1.

El MERCAT DE COLLBLANC ALS 50

 Foto: Arxiu de la família de la Paquita Torrens.
(De la fotografia, no tenim més dades sobre la seva autoria)

Aquest dilluns l'Avel.lina Silvestre ens ha portat la magnífica foto que tot seguit publiquem del Mercat de Collblanc a la dècada dels 50. La imatge publicada que hem escanejat abans de publicar era una fotocòpia ampliada, que tenia amb un marc penjada a casa seva la Paquita Torrens. A la foto, surt la mare de la Paquita, venedora d'una de les parades d'aviram, a la dreta. Recorda l'Avel.lina que a la seva amiga d'infantesa Paquita la seva mare li enviava a Granollers o altres pobles a proveïr-se de l'aviram.-->

En paraules de la Núria Alanyà:  "Al mercat de Collblanc els meus pares tenien un negoci: venien cigrons i mongetes cuïtes. Al Mercat, tot eren barraques: jo no havia encara nascut però els meus pares m'ho van explicar. Després d'uns anys d'haver jo arribat al món, me'n recordo de jugar pel mercat entre les seves parades. Recordo que entrant pel carrer Martí Julià hi havien molts animals vius de tota mena i pel Nadal hi havien galls d'indi que cantaven molt i feien molt xivarri. Les parades eren barraques i amb el pas del temps van construïr d'obra el mercat que coneixem avui".

L'ENTERRAMENT DE LA SARDINA. Per Antònia Torrens

L'enterrament de la sardina, antigament, era una sortida al camp que tenia lloc el dimecres de Cendra a Barcelona. La gent portava els nens i nenes a Montjuïc, a les Planes i a altres llocs a enterrar la sardina.

A la Torrassa, també es participava d'aquesta festa. Aquest dia, les mares portaven els seus fills i a altres nens veïns del carrer, a enterrar la sardina. Es duia lligada a una canya amb una bona llaçada i anàvem a la Font dels Ocellets o be baixàvem a Santa Eulalia on hi passava un canal anomenat “Canal de la Infanta” que es trobava a la mateixa sortida del metro, quan a l'estació s'hi accedia d'un altra manera de com és ara. Ja fa uns quants anys que el Canal el van soterrar i ara ja no es veu. Quan arribàvem, berenàvem i després féiem una cerimònia grotesca fent un forat a la terra on enterràvem una arengada o sardina, generalment vestida d'una forma ridícula, com podeu veure a la fotografia que hem posat a dalt d'aquest escrit, però sobretot és que pasàvem una tarda molt divertida, jugant i rient, ja que en aquests llocs quasi tot eren camps i havia molt d'espai per jugar.

Antigament, sardina, era una manera col-loquial d'anomenar l'espinada o la carcanada del porc i que tradicionalment s'enterrava abans de començar la Quaresma, per significar que es posava fi a la disbauxa, la gresca etc., del Carnestoltes o Carnaval i que s'entrava en un temps d'abstinència, la qual cosa, era molt respectada per la majoria de persones d'aquella época. Actualment, sobretot la gent de certa edat, encara per la Quaresma, seguint la tradició, fan abstinència, no menjant carn, cosa que s'ha de respectar.

Jo em pregunto: Com es va passar d'enterrar la espinada del porc que com tots sabem és carn, a enterrar una sardina que és peix i que era recomenat que es mengés per la Quaresma? Doncs jo no ho sé, he buscat per internet i m'han sortit unes explicacions que només són hipòtesis, per això no les explico. Si algú sap quelcom, li agrairia que m'ho expliqués.

No tenim cap fotografia antiga d'un nen o nena portant la canya i la sardina. Si algú ens en pogués proporcionar alguna, l'adjuntaríem a aquest escrit i seria més complert.

Aquesta festa, pel fet d'ésser celebrada dins el primer dia de la Quaresma, no estava ben vista per l'Església.

-->

REMEIS CASOLANS D'ALTRES TEMPS

Aquest utensili de porcellana de la 1ª fotografia de dalt és bastant antic. Anys enrera eren moltes les cases que el tenien. Sabeu per què servia?.

Doncs ara ho explicaré: Quan un membre d'una família, ja fos adult o nen, tenia mal de ventre, estrenyement o molèsties a la panxa degut a que feia uns dies que no anava de cos, se li donava una lavativa amb aquest utensili. Com es preparava?. En primer lloc, es posava una olla al foc amb aigua i quan bullia se li afegia un grapat de farigola, es deixava un parell de minuts perquè arrenqués el bull i després s'esperava que l'aigua estigués tèbia, aleshores es colava directament dins del dipòsit amb un colador ben fi perquè l'aigua no tingués cap brossa i s'hi afegia un raig d'oli cru. Prèviament s'havia de col-locar la goma a l' orifici que sobresurt del dipòsit i es penjava tal com està a la fotografia. Veureu que al final de la goma, hi ha una cànula i una clau de pas que servia per anar controlant la sortida de l'aigua; un cop instal-lat s'untava amb oli la cànula i s'introduïa al annus i així l'aigua anava entran poc a poc als budells. Passada una bona estona s'evacuava l'aigua que ja havia fet una bona neteja i la persona quedava mésssssss tranquil-la.

Com es pot veure a dalt, hi ha una 2ª fotografia que té forma de pera i és de goma, també servia per donar lavatives però era per a nens molt petits.

Actualment el que la gent fa servir, són els objectes fotografiats a baix. El primer, és de plàstic i es pot guardar plegat i l'altre un cop usat ja es pot llençar.

Hi havia altres opcions que eren: l'aigua de carabanya i “aceite de ricino”; ambdues coses eren molt dolentes perquè tenien molt mal gust.

El que explico a l'últim paràgraf m'ho han recordat les alumnes del Punt Omnia de la Torrassa, Rosa Mª Gris i Carme Anadon.

Antònia Torrens