BON NADAL i MILLOR ANY 2010

Bon Nadal i Millor Any 2010 us desitja el Grup Memòria de Barri de La Torrassa!!!


Antònia, Carme, Núria; Montse C; Montse S; Maria; Veli; Ramon i Inocencio.

LA MAQUINISTA TERRESTRE I MARITIMA

El meu pare quan encara no havia complert els 20 anys, ja treballava a la MAQUINISTA, situada a la Barceloneta, com a ajudant. Des de llavors va adquirir tanta experiència que, ben aviat van donar-li feines de més compromís i així ja varen marcar-li tasques de molta precisió, fins a arribar al càrrec de cap de secció i encarregat de taller de foneria .Cada dia a les 6 del matí marxava a treballar i no tornava fins a les 7 de la tarda . Llavors al plegar, es dirigia al moll de Pescadors, a on amb les seves barques farcides de peixos de tota mena, els posaven en venda allà mateix al públic. Com a persona molt sibarita de la taula que era, sempre comprava poc i bo, doncs era un home de poca vida, tantmateix, era molt presumit: Sempre procurava vestir senzill formal, i això com en altres coses. L’agradava ser molt correcte, fins i tot, portava el seu dinar dintre d'una cartera de pell i no, com era costum, embolcallat amb un "mocador d’ herbes “ com feien altres companys .

L’ Empresa tenia renom mundial: Dintre dels seus tallers es muntaven tot tipus de motors de grans vaixells, aixís com màquines de tren, vagons de metro, i altres grans estructures de ferro com el famós pont de la Torrassa. Tothom l’apreciava, va morir molt jove, tenia 64 anys: No va arribar a la jubilació, però d'ell, tothom s'endugué un bon record com els veïns i sobretot, de la Maquinista Terrestre i Marítima, doncs els companys treballadors i els grans càrrecs , anaren tots a l'enterrament. Aquest home es deia Wenceslao Silvestre Peña. Són els meus records com a filla.

AVEL-LINA SILVESTRE (VELI)

Dietari parroquial 1939-1968

Amb aquest primer article, titulat "Dietari parroquial 1939-1968", voluntariament inicio la meva col.laboració i publicació, amb Omnia Jis Arrels, perquè les persones intersades amb l´història de Collblanc la Torrassa, tinguin una nova finestra per poder accedir a un espai ben informat. Una de les fonts documentals es l´Arxiu Municipal d´Història de l´Hospitalet, situat a la Riera dels Frares, cantonada carrer Cobalt.

Per accedir a l'article, piqueu aquí:
http://www.slideshare.net/memoriadebarrilatorrassa

Inocencio Salmerón Vargas

L´Hospitalet de Llobregat, a 24.11.2009

L' ESCOLA NOSTRA SENYORA DE MONTSERRAT

Amb aquest escrit vull retre un merescut homenatge a la Sra. Genoveva Agulló Mallofre pel gran servei que va fer al nostre barri.

Nascuda a Barcelona el 1-1-1909; als 3 anys es va traslladar amb la família a viure a L’Hospitalet. Va estudiar Magisteri a Barcelona i va obtenir el títol de Mestra l’any 1929. Va obrir una escola que es deia “Escola Ntra. Sra. De Montserrat”, on va fer de Mestra des de l’any 1932 fins el 1971.

L’esmentada Escola, estava situada al carrer de Romanins nº 188, després “General Sanjurjo”, i actualment Martí Julia. L’any 1937 va passar a la xarxa de la Generalitat fins el final de la Guerra Civil. Va fer una gran tasca, ja que en aquells anys a la Torrassa n’hi havien poques d’Escoles i varem ser moltes les nenes i nens petits, que van anar-hi.

Era una persona extremadament educada i respectuosa amb tothom. Es va casar i va tenir fills i nets. Va viure sempre a l’Hospitalet i va morir el 10-2-1999. A la capçalera d’aquest escrit veureu unes fotografies. La primera correspon a l’any 1941 i l’altre al 1950 fetes al pati de l’Escola.

Una alumna,

Antònia Torrens

LES VAQUERIES ( LLETERIES)

A la Torrassa i a Collblanc, abans i després de la guerra, hi havien moltes vaqueries. Aquests negocis requerien tenir molt espai ja que les vaques necessitaven tenir lloc per moure’s. A la fotografia de dalt, podeu veure una vaqueria i estareu d’acord en que el lloc on havien d’estar les vaques havia de ser ampli. Era una feina que esclavitzava molt els seus propietaris ja que les vaques havien d’esser munyides diàriament i això no podia esperar. Un cop els hi havien extret la llet, la posaven a la venda. Tenien a l’entrada del local, un taulell amb uns estris per mesurar la llet, n’hi havien de ¼ de litre, * (un petricó)*, de ½ litre i d’1 litre. Quan el client anava a comprar-la, portava la seva lletera i llavors mesuraven la quantitat que havia demanat i la hi posaven, quan arribava a casa havia de bullir-la, perquè deien que la llet podia portar molts microbis i d’aquesta manera desapareixien i ja era apta per a consumir-la.

En les fotografies que hem posat a la capçalera d’aquest escrit, veureu una lletera

per a transportar la llet i un bullidor, és a dir: un pot amb una tapa amb forats que servia expressament perquè quan es bullia la llet no vessés, ja que feia molta bromera, en canvi amb aquest pot no vessava mai.

*La paraula petricó s’acostumava a dir a la mesura de ¼ de litre.

Hi havia la creença, de que a la majoria de lleteries “batejaven” la llet , i així el negoci era més profitós, Hi ha una anècdota que em sembla que reflecteix aquesta creença i és la següent: . Un dia, al carrer hi havia una averia que va obligar a tancar l’aigua general, per consegüent, els veïns, al igual que la vaqueria del barri, varen quedar sense aigua, llavors aquell matí, a la porta de la lleteria hi havia un cartell que deia : “avui no obrirem fins a la tarda” i és que els hi havien dit que a la tarda el subministrament de l’aigua ja estaria normalitzat.

Antònia Torrens

La fotografia en blanc i negre està extreta del llibre L'Abans: L'Hospitalet de Llobregat. Recull gràfic 1890-1965. Editorial Efadós. El Papiol, 2003

Presentació: El meu nom és Inocencio Salmerón i Vargas...

Convidat pel col·lectiu Òmnia Jis/Arrels la Torrassa per col·laborar al seu bloc, el primer que faré, abans de tot, serà presentar-me. Em dic Inocencio Salmerón i Vargas i soc l’autor de Històries de Collblanc-la Torrassa de recent publicació. És el primer llibre que publico, el segon que tinc escrit i ja he començat el tercer.

Com s’acostuma a dir en aquests casos, quan vaig nèixer, el 21 de setembre de 1929, no semblava predestinat a seguir pels camins de la literatura. Era el quart de cinc fills d´un matrimoni andalús que arribà a Catalunya, concretament a l´Hospitalet de Llobregat l´any 1924. Fugien d’un poble que estava sota la dominació dels cacics de torn, sotmesos a una existència d´estretors de llargues jornades mal retribuïdes, quan hi havia feina, fins que van decidí anar a la recerca d’una vida més digne.

El carrer Paris, fou el carrer de la meva infantesa, del que conservo tota mena de records, especialment del veïnat, immigrants en la seva majoria, procedent d’arreu d´Espanya. Alguns dels meus amics d’aquella època, eren orfes de pare o bé de mare. Jo també ho era; la mare va morir quan jo tenia vint-i-set mesos.

Davant de la manca d’escoles municipals, vaig aprendre les primeres lletres a Escoles Pompeia, un col.legi privat, a prop de casa nostra; sense baixar de la vorera s’hi podia arribar. Durant aquest període de formació estudiantil, es van desvetllar els primers símptomes d’una certa inclinació per les belles arts. En principi fou la poesia, tot seguit el cinema, desprès el teatre i molt tardanament, la fal·lera per escriure. Era clar que en cap d’aquestes matèries tan nobles, vaig excel·lir, malgrat la tossuda obstinació que vaig posar en tot moment.

Un dia, aquell minyó que volia ésser quelcom, se´n va anar a fer el soldat a Ceuta, en

un moment en que els barcelonins, empipats per la pujada del bitllet del tramvia, organitzaren un boicot en contra dels tramvies. Mentrestant tot el que va aprendre, apart de la instrucció, fou a saludar militarment molt sovint.

En tornar a casa, poc després de celebrar-se a Barcelona el XXXV Congrés Eucarístic, -on el fervorós gadità, en José María Pemán va descubrir que “tota Barcelona era un cáliz”, encara que d´altres més irreverents els hi va semblar “La Olimpiada de la Hòstia”. Aquell bordegàs, que deixava enrera la mili, es va assabentar que el pa i tots els aliments de primera necessitat, es podien adquirir lliurement a qualsevol establiment, i que les llibretes de racionament ja no tenien cap utilitat.

Al tornar al taller, on feia d’ebenista, vaig preguntar-me que volia fer, a part de treballar. L’atzar em va posar en contacte amb “l´Agrupació Artística Hortense”, que cada festiu al matí, organitzava programes d’entreteniments, a base de cançons, balls i recitació, als hospitals i institucions on s’acollien persones desvalgudes.

Vaig donar-me a conèixer com a recitador, on creia que podia fer quelcom una mica bé. Així passaren uns anys, fins que vaig cercar nous horitzons. Una tarda de mitjans d’octubre, sortia de Barcelona en un vaixell italià, camí de Montevideo, on m’esperaven dos germans. Al passar el control d’equipatges, els funcionaris van escorcollar la maleta sense gaire cura. Al conèixer la meva procedència, no semblava que els hi feia molta gràcia la presència d’un altre espanyol a instal·lar-se en aquella terra. No trigaria gaire en saber que, en certs cercles de la societat montevideana, els espanyols, no gaudien de bona reputació.

Foren cinc anys viscuts entre el treball i el teatre independent; en algunes de les obres on sortia, no deia més enllà de dues paraules. El meu accent, una barreja de català i castellà, no encaixava, deien. Dolgut i enyorat decidir regressar el més aviat possible a Barcelona, en un vaixell de la companyia Ibarra. En tornar a la vida quotidiana, i renunciant a fer més teatre, vaig conèixer la que seria la meva dona, vaig decidí que tots els meus esforços serien adreçats a crear una família.

Un cop casat, amb el temps, van venir les filles, les preocupacions i els estudis. Durant aquest període, em va caure a les mans un llibre mol senzill i agradós, però mancat d’una més ampla informació de Collblanc-la Torrassa; es tractava de “25 Imatges de la Història de l´Hospitalet”, de Francesc Mercé i Sanabra. A partir d’aquell any, 1979, decidí escriure un llibre que parlés extensament de Collblanc-la Torrassa.

Una de les primeres iniciatives que vaig prendre va ser adreçar-me a la Casa Espanya, llavors, seu del Museu i de l´Arxiu Històric. En principi, les consultes les feia els dissabtes amb la complaença del senyor Francesc Mercè, director del Museu; després, les consultes es van sovintejar durant la setmana, permetent-me en febrer de 1984, publicar el resultat de les meves recerques a la revista Progrés.

Un cop jubilat, les visites a l´Arxiu municipal eren quasi a diari, fins que arribar el moment d’encetar la redacció del llibre Històries de Collblanc-laTorrassa.

Inocencio Salmerón.

OFICIS I ACTIVITATS QUE HAN DESAPAREGUT A LA TORRASSA I COLLBLANC

El matalasser, el carro d’alfals, el pellaire, el carro del gel, el vigilant i el sereno

i d’altres que ja anirem recordant.

EL MATALASSER

Fa més de 60 anys, els matalassos que teniem a la majoria de les cases eren de llana. De tant en tant s’havien de “refer”, és a dir, tornar-los a l’estat primitiu, ja que de l’ús, la llana quedava una mica aixafada i arreglar-la era la feina del matalasser. Aquest senyor venia a casa, portava el matalàs al terrat, abocava la llana a terra i començava a picar-la amb uns pals especials perquè s’espongés. Estava una bona estona i després la tornava a ficar dins la seva funda, la cosia per tot el voltant amb unes agulles bastant llargues i ja tenia fet el matalàs. A aquesta manera de fer-lo, s’anomenava “A la Inglesa” i quedava molt bé.

Actualment, hi ha poca gent que tingui matalassos de llana, però si algú en té, ja no troba a ningú que vingui a casa. Nomès té l’opció de portar-los a algunes matalasseries que ho fan amb màquines.

EL CARRO D’ALFALS

El nostre barri, ara, com podeu veure hi ha molts blocs de pisos, però 70 anys enrera la majoria de cases eren plantes baixes, és per això que com que els veïns disposaven d’un pati a l’interior o d’un terrat, eren molts els que criaven conills o gallines. És per aquest motiu, que 2 o 3 cops per setmana pasava pels carrers un carro carregat de manats d’alfals –aquesta herba agrada molt als conills- i la gent la comprava per alimentar-los, a banda de les fulles de col i d’altres que compraven a les venedores de verdura de la plaça. Ara no tindria cap sentit que algú fes aquesta activitat, però els que l’hem viscuda ens agrada explicar-la perquè la coneixi tothom.

EL PELLAIRE

En relació amb el que he explicat abans, recordo que un cop per setmana, (crec que era el diumenge), passava pels carrers del barri un senyor cridant “HI HA CAP PELL DE CONILL!!! EL PELLAIRE”, aquest home comprava les pells dels conills que la gent criava i consumia a casa seva. Eren temps en els que tot s’aprofitava. Les pells aquell senyor les portava a adobar i ell feia d’intermediari entre els veïns i l’Empresa a la qual portava les pells.

EL CARRO DEL GEL

Hi ha activitats que ara no tindrien cap sentit, però anys enrera varen fer molt bon servei al nostre barri. Un d’ells va ser,“El carro del Gel”.

Passava pels carrers un carro carregat de barres de gel i els veïns en compraven un troç per posar-lo dins de les neveres, que abans no eren elèctriques com són ara, eren de gel. Els aliments es conservaven mentrestant hi havia gel, quan es fonia ja no es refredaven, per això interessava que el troç de gel fos gros i així durava fins l’endemà que tornava a passar el carro del gel.

Ara, amb les neveres elèctriques, ja no tenim cap problema respecte a la conservació dels aliments. Això ens ha de dur a valorar els avenços que s’han produït en uns anys, encara que siguin en les petites coses.

Fotografia del carro del gel carregat i a punt per fer el repartiment.

Aquest document gràfic ha estat cedit pel Sr. Josep Mulet.

EL VIGILANT I EL SERENO

A La Torrassa uns anys enrera hi havia un vigilant i un sereno. A les 10 el vigilant tancava tots els portals de les cases. A partir d’aquella hora, el veïnat anava de retir. Els dos feien una bona tasca, és a dir, vigilar de nit el barri, ajudar als veïns a buscar un metge o a una comadrona en cas de necessitat, ja que abans els nens naixien a casa, obrir els portals de les cases, si es que el propietari no portava la seva pròpia clau, etc etc. Picant de mans es requeria la seva presència i aquests responien amb uns cops de bastó a terra. El vigilant anava amb uns manyocs de claus dels panys de la majoria de veïns i les duia totes enfilades en una corretja que portava suspesa a l’espatlla. Cal tenir em compte, que les claus de ferro feien el seu pès i volum gens cómode. La gorra de plat era el seu uniforme, junt amb la jaqueta a l’estiu i el tabard a l’hivern. El més característic de l’equip, era un fanal de mà i un garrot d’uns quatre pams. Cada un d’ells, tenia assignat un punt de parada en un lloc estratègic a fi de dominar el sector i allà penjaven el fanal.

Cada diumenge al matí, passaven pels pisos i recollien una discreta aportació econòmica que els veïns els els donaven.

Per les festes de Nadal, portaven les seves felicitacions casa per casa, per recollir unes propines que alegraren una mica el migrat sou que percebien per part de l’Ajuntament.

Antònia Torrens

PRESENTACIÓ DEL LLIBRE HISTÒRIES DE COLLBLANC LA TORRASSA AL CCCT

Des de l’Ajuntament de l’ Hospitalet, i amb una salutació de l’Alcaldessa Núria Marín , impresa al tarjetó, vàrem ser convidats a l'acte de presentació del llibre “Històries de Collblanc- La Torrassa", de Inocencio Salmerón i Vargas .
L’ acte va tenir lloc el divendres 8 de maig passat, a las set de la tarda, al Centre Cultural Colblanc-la Torrassa, del c/Mare de Dèu dels Desamparats, 87.

Nosaltres com a alumnes de Punt ÒMNIA JISARRELS la Torrassa, vàrem parlar d'aquesta fita tant important que es presentava al públic, amb el llibre del senyor Inocencio Salmerón i Vargas. El Punt Òmnia va considerar molt interesant la divulgació de la recerca històrica, per la qual cosa vam ser-hi present i recollir informació, per la propera sortida de la revista periòdica "Els Nostres Barris".

La sala, molt ben acondicionada per aquest acte, es va omplir de persones grans i petites nascudes al mateix barri de Collblanc -la Torrassa, amb la presència destacada de la televisió de l’Hospitalet que abans de començar l’acte li feren una interviú
Les persones que formaven la taula van ser, el senyor Pere Según, regidor del barri, el senyor Francesc Xavier Menéndez, Cap de la Secció de Patrimoni Cultural de l´Ajuntament de l´Hospitalet de Llobregat i el senyor Inocencio Salmerón, autor del llibre. Tot seguit, el senyor Según i el senyor Menéndez van presentar al senyor Inocencio Salmerón i Vargas, el qual de manera esquemàtica va justificar el perquè del llibre, el temps dedicat a documentar-se, a escriure´l, així com el temps que va trigar per que l´hi publiquesin. Posteriorment va llegir la cronologia dels fets més significatius continguts al llibre.
Això va donar entrada al col.loqui del públic, molt interessat, que no parava de fer preguntes contestades per l’autor.

Donava la impresió que els assumptes es tractaven en general, sense voler personalitzar. L'autor del llibre, també va aclarir que molts informes foren extrets en un temps en que la política, i la religió, eren assumptes pels que s’hi "caminava de puntetes” per motius d’Estat.
Les intervencions cada vegada més interessants, eren per aclarir conceptes com:
-Un senyor que, havent nascut a la Torrassa, es trobava que pertanyia a la parròquia de Collblanc. La explicació aclaridora del senyor Salmerón fou que només existia la de San Ramon Nonato. Per tothom dins Collblanc-la Torrassa
-Altre intervenció també interesant preguntava: Com és que l’Esglèsia Avangèlica situada al carrer del Rosselló 102, entre ronda de la Torrassa i passatge de Pons , no consta en aquest llibre, sent que per aquelles dates ja tenia servei de culte?.
-Una altra de les preguntes referents al llibre va ser:
Si constava l'existència al carrer del Rosselló, d'un col.legi dirigit per capellans,conegut com "el centre"?. Per ser, cremat en temps de guerra i que permet pensar que fos conduit per religiosos, ja que un germà nostre, de nom Vicenç Silvestre, hi havia fet la comunió. Aquests col.legi estava situat a la confluència amb el passatge del Xiprer.
La resposta, feta amb puntualitzacions i detalls històrics per part del senyor Salmerón va conduir a un col-loqui cada vegada més interessant, amb la presència d'un senyor conegut com “el Tonet del Xiprer” que pel fet d'haver nascut enfront d'aquest lloc, va aportar un gran interès amb les seves puntualitzacions sobre aquest tema.

S’ hi notava un creixent interès per escoltar les paraules que de manera espontànea feia servir el senyor Salmerón per ampliar amb més detalls les suggerències que li plantejaven els assistents a l'acte.

Després de les intervencions entraren pel tema dels terrenys perduts constantment per l’ Hospitalet en conjunt, a favor de Barcelona. Ens va explicar que foren el resultat de permutes de terrenys, per serveis hospitalaris i de bombers, entre d’ altres. El regidor del districte, finalment va indicar a les persones interessades en obtenir el llibre, que fessin el seu pas cap a l’àrea de cultura, on podrien trobar-lo.
Per últim, voldria apuntar la manca d´informació de la presentació del llibre al Diari Informatiu de la Ciutat L´Hospitalet en els números més propers a la diada de l´acte.

Ramón Aguilera

L'AMOR AL NOSTRE IDIOMA

La llengua és la característica més potencial d’un país, i per tant mereix ésser respectada. Despreciar el propi idioma és renegar de la pàtria i de la familia, és ofendre la dignificació del verb, part essencial de la nostra vida i clara expressió dels més íntims sentiments.

Qui menyspreï el seu idioma s’oblida de la propia dignitat i descendeix a una categoria miserable. Negar la virtut del llenguatge és no creure en la perfecció de l’home.

Hi ha res més elevat que estimar el nostre idioma amb un amor veritable? Envers ell estem obligats a la més sagrada gratitud i al més preuat respecte.

Amb l’idioma es comprenen les gents i es transmeten els afectes. Així l’amor de l’un va al altre sense cap esforç i amb la més franca generositat.

Parla la llengua dels teus pares i venera-la perquè la parlin els teus fills, si compleixes aquesta missió et faràs digne i respectaràs així mateix els costums del teu país. Això no vol dir que haguis de depreciar els altres idiomas, estudia i parla els que et siguin més convenients.

En les teves habituds donaràs preferència a la teva parla, això és , en la família, en els negocis, en les converses amicals. I aquesta preferència no és per desprestigiar els altres idiomas sinó que, en fer-ho aixì, a més de complir un deure, expressaràs amb més claredat els pensaments i els afectes del cor.

Si despulles el llenguatge de tots aquells mots grollers i de lletja vulgaritat, seràs agradable als quí t’escoltin. La bellesa en el parlar consisteix en saber dir paraules honestes sense intercalar-hi mots denigrants. Guarda’t de la blasfemia i et posaràs en el lloc dels escollits.

Per parlar bé no cal pas cap sacrifici, solament la voluntat et proporcionarà el goig de saber fer ús amb noblesa d’aquest instrument que ens és dat per expressar els més íntims sentiments.

Antònia Torrens

Aquest escrit és molt antic i és d’un autor anònim.

HISTORIA DEL FOTO STUDIO AGUILERA

-->Vivències del barri Torrassa- Collblanc de Ramon Aguilera. Fotògraf -jubilat-.

Voldria col·laborar una mica en aquesta publicació tant exemplar com Els nostres Barris, i participar a la secció “pàgines viscudes”amb una vivència meva .

Jo vaig transformar un magatzem molt rústic, situat al carrer Onésimo Redondo en un preciós studi fotogràfic que tothom coneixia com foto Aguilera . Al llarg dels anys he realitzat una activitat plena i gratificant que va portar-me a la plena confiança de tot el gran veïnat. Amb el dia a dia vaig entendre el que tothom necessitava: que tan sols era agradar i millorar el seu aspecte, i aconseguir el millor de la seva imatge.

He tractat a dues generacions consecutives: fills, pares i nets. N’explicaré dues anècdotes: Una joveneta volia regalar una foto al seu promès, i em va dir:

-Tot depèn de vostè, que jo tingui èxit!. No va passar gaire temps que entrava a l’estudi vestida de casament amb el seu marit del braç. La mateixa parella després de cert temps, tornaven amb el seu fill nounat al braç per fer.se la foto de família.

Durant aquest temps, moltes persones amb diferents problemes: laborals, socials i de fotogènia, etc., procuraven aconseguir èxits i seguretat en diferents aspectes de la seva vida; d’altres, intentant seguretat en tots els afers que es presentaven.

Tinc anècdotes de tota mena, només n’explicaré alguna. Una joveneta es presenta a mi demanant-me que faci una fotocòpia del seu carnet d’identitat. Jo observo que aquest document és fals i suggereixo que el deixi pel dia següent; al quedar-me sol truco a comissaria i explico el cas. Resposta ràpida: -Demà ja estarem aquí a la hora del client.

Al dia següent tot va ser aclarit. A la hora justa estaven amb la noia i es va comprovar que tan sols havia enganxat una foto d’ella a sobre de la d’una altre persona més gran, per aconseguir entrar a una sala de ball; doncs era menor de edat. Per tant, no era punible, cas tancat!

Hi ha un cas mol singular, que no voldria quedés sense explicar: Es presenta una senyora al meu estudi fotogràfic i m’explica una història sobre ella i el seu company, demanant-me que posés la foto d’ella i el seu marit, en una altra de casament, com si jo, els hagués retratat de boda, doncs per manca de mitjans, mai van aconseguir retratar-se de casament, i pels seus fills seria cosa mol gran tenir-los de nuvis.

Tècnicament es tractava de treure els caps d’una foto de nuvis feta a casa meva, i afegir- hi els d’altres persones a la mateixa proporció.

El cas d’un jove alt i prim, d’uns 26 a 28 anys, vestit amb una gavardina més llarga que ell, vella i atrotinada; portava a la mà un ràdio transistor i no parava en la seva obsessió de pujar amunt la mànega perquè es veiés el rellotge que duia al canell, em deia: -Sobre todo que se vea bien.

Ell volia donar la millor impressió als seus pares i germans de que tot l’anava be i que la ciutat l’acollia com ell esperava. Això va fer que jo sentís un gran respecte per aquell home que es gastava més del que calia en fotos, per donar la impressió de viure bé i de no mancar-li res .

El treball cada dia era més intens, fins a veure’m obligat després de sopar a tornar a la feina tot sol, per preparar el treball de l’endemà als meus ajudants. Jo connectava el ràdio buscant els millors programes de nit, que per cert, eren molt selectes; un cop la tasca preparada per l’altre dia, recollia l’americana i tot satisfet, tornava al pis a dormir.

Axí un dia i un altre, fins arribar la meva jubilació; ja que el meu fill amb tota la seva preparació aconseguida, havia agafat la nova direcció, introduint-hi noves idees i modernitzant tots els aparadors.

Ramon Aguilera, fotògraf Jubilat.

LA FONT DE LA PLAÇA ESPANYOLA

Aquest senyor és l'artesà que la primavera del any 2005
va restaurar la font de la Plaça Espanyola.
Tres integrants del bloc Memoria de Barri de La Torrassa.

La Plaça Espanyola ha estat i és, el nucli central de comerços i relacions del barri de la Torrassa. Per aquest lloc han passat desenes d’hospitalencs que ja sigui per trobades, compres, celebracions religioses o fins i tot per seure una estona en un dels seus bancs, han trobat un lloc ideal per a l’esbarjo.

Com podeu veure a la fotografia, en aquesta plaça hi ha una font d’estil modernista, construïda l’any 1905 gràcies a la intervenció d’un grup de propietaris que van fer portar l’aigua fins aquest indret, costejant ells les obres i després, - segons consta en un escrit que hi ha a la part lateral de la font, - varen fer-ne donació a l’Ajuntament de l’Hospitalet.

Som molts els que li tenim una deferència especial i és perqué hem anat creixent i envellint amb ella i a més ens porta molts bons records.

Volem explicar-vos un fet que té a veure amb la font i és el següent:

L’Agost passat (08), un grup d’amigues, varem anar a Andorra aprofitant que era la Festa Major i quina va ser la nostra sorpresa quan en una plaça on hi havia un Mercat Medieval, vam veure en un estand, exposada una fotografia de: “La font de la Plaça Espanyola de l’Hospitalet”. Vam quedar sorpreses i sense dubtar ni un moment varem anar a assabentar-nos del perquè estava exposada aquella fotografia. Ens va atendre molt amablemente un senyor que ens va dir que ell era de Pedres Peña S.C.P- de Calldetenes (Barcelona). Aquell senyor, va explicar-nos que ell era artesà i que es dedicava a la restauració de tota mena de treballs amb pedra natural.

El motiu de que aquesta fotografia de la font estés exposada, era perquè ell és el que la va restaurar l’any 2005 ja que estava molt malmesa i aquesta era la manera d’ensenyar un dels seus treballs al públic.

Al explicar-li que algunes de nosaltres estavem fent el bloc de memòria de barri, no va posar cap impediment a que li féssim unes fotografies, les quals les hem posat al nostre bloc, com podeu veure.

Carmeta, Nuri i Antonia.

L'ESTABLIMENT MÉS ANTIC DE LA PLAÇA ESPANYOLA

-->

La Plaça Espanyola, anys enrera era el nucli principal de la Torrassa.

Després, el barri s’ha anat expandint i ara encara que continua tenint una certa importància, ja no és com era abans,“l’única Plaça del barri “.

Ara, s’ha omplert de Bancs, Caixes i establiments diversos, però n’hi ha un al nº 7, que es manté any rera any amb el mateix negoci i és l’espardenyeria de la família Cadenes. Aquest establiment és el més antic de la Plaça i són molts els que al llarg del anys hem anat a comprar espardenyes en aquesta botiga i encara, -segons m’ha explicat la mestressa- venen de fora moltes persones que abans vivien al barri a comprar-les.

Anys enrera, en un barri obrer com el nostre, no tothom podia comprar-se unes sabates i el que les tenia, només les portava els diumenges quan es mudava, perquè durant la setmana s’anava amb espardenyes.

En aquesta 1ª fotografia podem veure a la Sra. Teresa Lafuente i a la seva nora, a l’interior de l’establiment, ensenyant-nos la placa que l’Ajuntament de l’Hospitalet va lliurar a la Sra. en commemoració del 75 anys de dedicació a l’espardenyeria. Les altres fotografies són de la façana i de la familia Cadenes.

Amb aquest escrit i les fotografies que molt amablement ens han permès que els hi féssim, volem retre un homenatge a aquesta família que durant tants anys ha fet i fa, un bon servei al barri. En aquesta plaça, només hi han 4 establiments que durant molt anys s’han mantingut amb el mateix negoci. Un és el forn, l’altre és l’adrogueria, el kiosc de diaris i l’espardenyeria però el més antic és aquest últim.

Antònia Torrens

EL RASCACIELOS DE COLLBLANC

Nuestro blog lleva por nombre memória de barrio de la Torrassa, pero como hace tiempo el ayuntamiento de l´Hospitalet fusionó los barrios de Collblanc y la Torrassa en uno, he recordado que en Collblanc hay un edificio que en su época marco e hizo historia, es el rascacielos que está situado en el número 43 de la carretera de Collblanc esquina con la calle Progreso.

Joan Pons Vila, regentaba una carpintería en Collblanc y en 1931 solicitó permiso para construir una casa de “carácter monumental, que sería orgullo para la ciudad”.

El edificio fue un proyecto del arquitecto Ramón Puig Gairalt, contaba de planta y diez pisos, con una altura de 45 metros, con cuatro fachadas sin paredes medianeras con grandes balcones y tribunas.

Realizó un concienzudo estudio sobre una estructura de hierro, capaz de aguantar peso, altura y resistencia a cualquier temblor de tierra. Dotó a las viviendas del máximo confort, algunas tenían cuarto de baño, teléfono y calefacción, la luz de la escalera permanecía encendida toda la noche y fue el primer edificio de l´Hospitalet con ascensor.

Durante la construcción del rascacielos que corrió a cargo de la empresa Bertrand y Artal, hubo un corrimiento de tierras que sepultó a dos trabajadores.

El 15 de enero de 1933 fue la inauguración del edificio y al acto acudieron numerosas autoridades hospitalenses, colocándose una placa artística para felicitar al propietario y al arquitecto por el “patriotismo del primero y el acierto del segundo”. En la actualidad esta placa no existe.

Este nuevo edificio que según L´Opinió del 20 de enero de 1933 “ era de los más altos de España y orgullo de la arquitectura catalana”, lo tenemos en nuestro barrio y la mayoría de la gente ignora la importancia que tiene este emblemático rascacielos que fue pionero en la construcción de viviendas.

Ana Mª Grau

Nota: los datos históricos son del señor Inocencio Salmerón.