EL COMÚ CATALÀ A LA TORRASSA: Presentació del llibre del David Algarra

Des de Memòria de Barri de la Torrassa i Collblanc, ens plau i ens fem ressò d'una notícia d'actualitat que té molt a veure amb el passat i la memòria dels nostres barris. Es tracta de la presentació del llibre El comú català. La història dels que no surten a la història, del nostre reconegut David Algarra, fill del barri. 

Esperem que aquesta presentació sigui motiu de retrobada i ja ho és, de celebració al barri. Ens hi veiem dijous!

"El proper dijous 6 d'octubre a la tarda, el torrassenc David Algarra tornarà a la Torrassa de l'Hospitalet per presentar el seu llibre: "El comú català. La història dels que no surten a la història".

La presentació del llibre tindrà lloc al Casal d'Entitats del barri, a la Ronda de la Torrassa, 105, a la planta 0. Molt a prop de la seva estimada i escapçada Casa de la Torrassa, actualment flamant i amagat Castell de Bellvís, en pacient espera d'una obra de remodelació que permeti la seva obertura al públic i al veïnat.

Precisament, vam conèixer al David Algarra fa molts anys a través del 'Projecte Torrassa', una línia d'investigació i secció a la seva web http://www.upaya.es

dedicada a la casa on va néixer el seu pare i que li va donar el nom al barri.

En aquesta ocasió ben especial, tindrem l'oportunitat de que el David Algarra ens presenti el seu darrer llibre al nostre barri. No us ho perdeu, el comú català ..., a la Torrassa: Es tracta de la nostra història".

 Redacció Els Nostres Barris.
 http://revistaelsnostresbarris.blogspot.com.es/



El llibre.
http://www.elcomu.cat/
El llibre digital, amb llicència Creative Commons, es pot demanar a la seva web, de forma lliure i gratuïta.
 

MEMÒRIA DE BARRI ENTREVISTADA PER ALUMNES DEL IES MARGARIDA XIRGU

El passat 4 de Febrer, a requeriment del col-legi Margarida Xirgu de l'Hospitalet, vam fer una trobada amb uns quants alumnes adolescents que estaven interessats en entrevistar a una veïna que fos gran i nascuda a la Torrassa, doncs estaven fent un treball sobre el barri i volien fer diverses preguntes que només fossin contestades per qui veritablement ho hagués viscut.

Com que jo reunia les dues condicions, em vaig oferir a contestar una sèrie de coses que tenien curiositat de saber. Una d'elles era si fa 50 anys, o més, els nois jugaven a pilota a la Plaça Espanyola, i si no era així, on jugaven?. La meva resposta va ser que, com que en aquella època no hi havia ni cotxes ni motos, i que gran part de la Torrassa eren camps, on no sols els nois hi jugaven a pilota, sinó que molts adults els diumenges feien partits, per la qual cosa la canalla petita no calia que es moguessin dels seus carrers, que per cert encara no estaven asfaltats. La Plaça Espanyola era un lloc molt tranquil on érem moltes les nenes que al sortir del col.legi de les monges ens reuníem per fer una mica de tertúlia, a més també hi havia persones grans prenent el sol i descansant.

Una altra cosa en la que estaven interessats era sobre l'immigració, dels que van arribar a Catalunya fa 50 anys o més, com els vam rebre i si va haver hostilitat envers ells. La meva resposta va ser: Catalunya és un país acollidor i si la gent es comporta be, sense crear problemes de tota mena, com sorolls a la nit, baralles i d'altres, els veïns els tractem amb respecte i com a un més del barri, com així va ser en el meu entorn i problemes no en vam tenir cap.

Després d'una estona de conversa vam acabar l'entrevista que va ser molt cordial.

Adjuntem unes fotografies com a recordatori d' aquest dia.

Antònia Torrens

L' ESCOLA NOSTRA SENYORA DE MONTSERRAT

Amb aquest escrit vull retre un merescut homenatge a la Sra. Genoveva Agulló Mallofre pel gran servei que va fer al nostre barri.

Nascuda a Barcelona el 1-1-1909; als 3 anys es va traslladar amb la família a viure a L’Hospitalet. Va estudiar Magisteri a Barcelona i va obtenir el títol de Mestra l’any 1929. Va obrir una escola que es deia “Escola Ntra. Sra. De Montserrat”, on va fer de Mestra des de l’any 1932 fins el 1971.

L’esmentada Escola, estava situada al carrer de Romanins nº 188, després “General Sanjurjo”, i actualment Martí Julia. L’any 1937 va passar a la xarxa de la Generalitat fins el final de la Guerra Civil. Va fer una gran tasca, ja que en aquells anys a la Torrassa n’hi havien poques d’Escoles i varem ser moltes les nenes i nens petits, que van anar-hi.

Era una persona extremadament educada i respectuosa amb tothom. Es va casar i va tenir fills i nets. Va viure sempre a l’Hospitalet i va morir el 10-2-1999. A la capçalera d’aquest escrit veureu unes fotografies. La primera correspon a l’any 1941 i l’altre al 1950 fetes al pati de l’Escola.

Una alumna,

Antònia Torrens

Recordant al bon mestre que va ser el sr. don Emilio Calduch i Muñoz (1908 - 1985)

-->

Més que un mestre va ser un pare i un amic per als seus alumnes. Totes les persones bones es mereixen ser recordades. No sé quines virtuts o quins mèrits ha de reunir un home dedicat a l’ensenyament, per tal de que la seva llavor de formar a futurs membres de la societat, fos tant important fins a l’extrem de que un nombrós grup d’ex alumnes es proposés de fer-li un homenatge en un luxós restaurant, en senyal d’afecte i de respecte.

Tant perfecte es va organitzar tot que, al costat del professor hi havia assegut un doctor ex alumne. Es pronunciaren paraules molt elogioses al “saber fer” del mestre, i anècdotes molt humanes. Així com també es recordà quan feia passar a la pròpia taula del mestre a l’alumne més endarrerit, a fi de que recuperés totes les lliçons mal apresses.

Hi van haver molts contactes entre alumnes per fer-li aquest banquet d’homenatge en aquest restaurant de luxe: entre tres promocions d’estudiants tot va ser tan ben preparat que, fins i tot, el doctor ex alumne assegut al costat del professor durant l’homenatge, es va cuidar de que les emocions de l’acte no afectessin la seva salut. Tot, amb el més gran dels afectes .

Del seu perfil, destacarem el cas d’algunes famílies que, personalment explicaven les seves dificultats per complir amb el pagament del mes: Anècdotes molt humanes, sobre la precarietat econòmica d’algunes famílies. Ell, escoltava amb tota atenció agafant-se la barbeta i finalment deia... No s’amoïnin; ja ho arreglarem. L’ alumne seguirà estudiant, encara que vostès no puguin pagar. Jo em deixo anècdotes que serien molt llargues d’explicar, per tant tinc l’obligació de resumir-ho. Així com també es recordà com feia passar a la pròpia taula del mestre l'alumne més endarrerit a fi de que recuperés totes les lliçons mal apreses.

Passà el temps, i uns quants ex alumnes van trobar-se posteriorment per fer-li un acte d’homenatge pòstum al mestre. Varen sol·licitar a la regidoria de cultura, la seva col·laboració per col·locar una placa del seu perfil en relleu, a la façana de l’escola; cosa que va ser denegada “per manca de recursos”.

Al mateix temps, tres promocions d’ex estudiants de manera voluntària s’organitzaren i aconseguiren reunir el suficient per tal de, finalment, obtenir el permís per col·locar la placa de manera solemne. La guàrdia urbana havia tancat el carrer al trànsit dels cotxes, per facilitar la gran afluència de persones de tot arreu que volien dir paraules d’ enaltiment als mèrits i gloses al mestre a la mateixa porta d’ entrada de l’escola. Es

van llegir unes paraules d’homentage al mestre. Això va succeïr fa 17 anys i escaig, al carr

er Progrés, 75.

I jo, tan sols voldria que el jovent d’ara si llegís aquestes lletres prengués consciència del que representaren aquests pedagogs, que es dedicaren a impartir la docència en aquell temps. Avui es parla molt de fracàs escolar, de manca d’autoritat, de pèrdua de valors, etc...

Ramon Aguilera