SALUT I MEMÒRIA PEL 2017!

Des del bloc Memòria de Barri de la Torrassa i Collblanc us desitgem una molt bona entrada d'any.

Que la salut i la memòria no defalleixin al 2017!

EL COMÚ CATALÀ A LA TORRASSA: Presentació del llibre del David Algarra

Des de Memòria de Barri de la Torrassa i Collblanc, ens plau i ens fem ressò d'una notícia d'actualitat que té molt a veure amb el passat i la memòria dels nostres barris. Es tracta de la presentació del llibre El comú català. La història dels que no surten a la història, del nostre reconegut David Algarra, fill del barri. 

Esperem que aquesta presentació sigui motiu de retrobada i ja ho és, de celebració al barri. Ens hi veiem dijous!

"El proper dijous 6 d'octubre a la tarda, el torrassenc David Algarra tornarà a la Torrassa de l'Hospitalet per presentar el seu llibre: "El comú català. La història dels que no surten a la història".

La presentació del llibre tindrà lloc al Casal d'Entitats del barri, a la Ronda de la Torrassa, 105, a la planta 0. Molt a prop de la seva estimada i escapçada Casa de la Torrassa, actualment flamant i amagat Castell de Bellvís, en pacient espera d'una obra de remodelació que permeti la seva obertura al públic i al veïnat.

Precisament, vam conèixer al David Algarra fa molts anys a través del 'Projecte Torrassa', una línia d'investigació i secció a la seva web http://www.upaya.es

dedicada a la casa on va néixer el seu pare i que li va donar el nom al barri.

En aquesta ocasió ben especial, tindrem l'oportunitat de que el David Algarra ens presenti el seu darrer llibre al nostre barri. No us ho perdeu, el comú català ..., a la Torrassa: Es tracta de la nostra història".

 Redacció Els Nostres Barris.
 http://revistaelsnostresbarris.blogspot.com.es/



El llibre.
http://www.elcomu.cat/
El llibre digital, amb llicència Creative Commons, es pot demanar a la seva web, de forma lliure i gratuïta.
 

A LA MEMÒRIA D' EN FREDERIC PUJOLÀ

Us enrecordeu de les poesies d'en Frederic Pujolà, publicades al darrer post del nostre bloc, recordant les processons de Setmana Santa a la Torrassa? Doncs el seu fill ens ha escrit una carta agraint-nos l'homenatge que li hem fet. A continuació publiquem la seva carta:

Señoras,

No saben el placer que me han dado al ver publicadas les poesías de mi padre en su blog.He entrado en su blog y creo que han hecho honor a mi padre y a su obra. Su iniciativa ayuda al que es quizás un nacimiento o, en todo caso, un renacimiento del aspecto intelectual de mi padre.

El régimen fascista de Franco, le prohibió ejercer como abogado, y hasta le prohibió escribir. Le querían matar de hambre por ser federalista! Él, mi madre y yo, pudimos comer gracias a traducciones mal pagadas del inglés, del francés y del italiano que tampoco podía firmar y eran firmadas por otro.

Sin embargo, él no paró nunca de escribir obras que guardaba para cuando volviera la democracia, obras que mi madre conservó y que figuran ahora en el «Fondo Frederic Pujolà» de la Biblioteca Nacional de Catalunya donde si os interesa se pueden consultar.

Por cierto, «Ediciones Carena» acaba de publicar un libro titulado «El Diluvio», que era un diario barcelonés de la importancia que hoy tiene «El Periódico». En Frederic Pujolà era el redactor jefe antes de la ocupación de Barcelona por los fascistas. 

El «Diluvio» contiene artículos «clandestinos» que mi padre escribió después de haber salido de la càrcel, en los que trata de la personalidad de algunos colaboradores de redación y del propietario del diario.

Atentamente, 

Frederic Pujolà Mas

RECORDS DEL PASSADÍS I TERRAT DEL CARRER ORIENT. Per Núria Alañá.

 Per la Núria Alañá (Veïna).

"Aquestes fotos són de la Mari Carmen Nullor, veïna del barri. I es corresponen al passadís del carrer Orient 27 o 29. Actualment no existeix, al seu puesto hi ha un gimnàs o un local tancat.

A aquest passadís vivia el matrimoni amb els fills i l'àvia. Jo era amiga de l'àvia que em venia a comprar a la polleria del carrer Orient, i de la mare, la Mari Carmen Nullor, que és una de les millors veïnes que he tingut mai i que tinc. Actualment vivim totes al carrer Orient però al número 21.

Dos fotografies són dels terrats: on les nenes jugàvem i les dones rentaven i estenien la roba: a dalt hi havia els safareigs; les cases eren molt petites".

Foto: Mari Carmen Nullor. Passadís del carrer Orient 27 o 29. Data estimada: 1950

Foto: Mari Carmen Nullor. Terrat al carrer Orient 27 o 29. Data estimada: 1950

Foto: Mari Carmen Nullor. Terrat al carrer Orient 27 o 29. Data estimada: 1950

LA PROCESSÓ DELS PASSOS A LA TORRASSA

El senyor Frederic Pujolà, ens ha enviat unes poesies fetes pel seu pare, les quals creiem que per la seva qualitat i perquè es refereixen a fets ocorreguts al nostre barri són dignes de incloure-les en el nostre bloc. 

Esperem que gaudiu de la fina ironia present a tots els versos, en uns moments tant durs de censura.

Foto: Núria Alenyà

 
En Frederic Pujulà i Vallès, abans de la guerra civil espanyola, vivia a Barcelona, a la cantonada del carrer Consell de Cent amb el carrer Roger de Llúria, en el segon pis segona porta d’un edifici que posseeix tribunes en els pisos principal i primer.

En el pis principal vivien el Dr. Font i la seva família, les senyores es feren amigues, el fill i jo, de la mateixa edat, ens férem amics i, conseqüència, el Dr. Font i el meu pare també es feren amics.

Durant la guerra civil, les dues famílies ens refugiàrem de les bombes alemanyes a Santa Coloma de Queralt, que el bàndol republicà havia batejat amb el nom de Segarra de Gaià. Com que el pare Font i el pare Pujulà treballaven a Barcelona, només podien venir al poble els caps de setmana, Ho feien en uns autocars esbalandrats que passaven per Igualada.

En un dels caps de setmana d’hivern, la nevada fou tan forta, que els vehicles només pogueren arribar fins a Igualada. El meu pare, que havia viscut els hiverns a les trinxeres de la guerra 1914-1918, no acceptà tornar a Barcelona, com volia fer el Dr. Font, i el convencé de fer el trajecte Igualada-Segarra de Gaià a peu trepitjant neu. Arribaren desfets… però arribaren. I això consolidà la seva amistat.

Coneixent que el meu pare havia estat periodista i en tenia l’ànima, la família Font ens invità l’any 1942 a presenciar la processó i ens oferí un sopar mentre esperàvem que passés. El pare, com que la misèria en què l’havia tirat Franco no li permetia de correspondre oferint un sopar, ho compensava com podia composant una poesia que dedicava al seu amic. Aquest intercanvi de bona amistat es repetí els tres anys següents. Donem aquí les quatre poesies que Frederic Pujulà i Vallès dedicà al Dr. Josep Font i Moragues.

Frederic Pujolà fill.

La processó

Cogulla de la Torrassa

que els Armats romans maneu

diuen que no teniu preu

com a director de masses

del Teatre del Liceu.

Pels carrers de la Torrassa

ja desfilen els Armats

amb el casc i la cuirassa

i la llança que els han dat.

Una passa, una altra passa

i un cop sec a l’empedrat.

Un, dos, tre!

Que els Armats i que el Manaia,

el Cogulla en sap molt més!

Si un Armat s’avança massa

l’atura l’encogullat,

si un altre se li retrassa

se me li posa al costat

li fa un signe i la catxada

tot seguit li ha espabilat.

Cogulla de la Torrassa,

diuen que no teniu preu

com a director de masses

del teatre del Liceu.

Pels carrers de la Torrassa

Ja desfilen els Armats.

Una passa, una altra passa

i un cop sec a l’empedrat.

Oh, Cogulla, amb quina traça

els has tots ensinistrat

per desfilar amb la cuirassa

i la llança que els han dat!

(1942)

--=--

Solemnial, majestuosa,

desfila la Processó

amb olors d’encens, de rosa,

de castedat... i de suor.

Passa la Samaritana,

-Dona’m aigua que tinc set! –

Passen la Verge, Santa Ana

I un àngel molt petitet.

Passa una dona descalça

i una altra i cent altres més,

(com si anessin contra l’alça

dels murris dels sabaters ).

Ara ve la Magdalena,

Pilat parlant espanyol,

una dona amb dues nenes,

dues nenes com un sol.

Uns hi van amb molta barra,

altres expressant dolor.

(Que és bona la botifarra

i el vi de casa el Doctor!)

Ara ve a certa distància

el noi Font, de Sant Joan,

blanc i blau, duu amb elegància

un palmó fins al cel gran.

Una engega una “saeta”

que ens ha tots emocionat.

(Que són bones les galetes

amb què ens han obsequiat!)

I passen àngels, i noies,

i ciris, i penitents,

i el Rector, i torxes, i toies,

i més gent, molta més gent).

Solemnial, majestuosa,

desfila la processó,

amb olors d’encens, de rosa,

de santedat i de suor.

---

Mes tothom a la Torrassa,

per mica que hagués gosat,

hauria aplaudit la traça

del director dels Armats!

(Al Dr. Josep Font – Abril 1943)


 

La Processó de la Torrassa

--=--

(Abril 1944)

Els soldats romans feien carreteres,

Ponts del diable i codis... Feien molta por!

Tot ho conquerien en formant legió!

I, ara, mansois, dòcils, i com baladeres

fan coreografia per la processó!

Qui els ha ensinistrat? Qui ens els ha donat?

La puixança màgica d’un encaputxat

que els diu coses a l’orella

i produeix la meravella

de fê’ls córrer la ciutat

com exèrcit capturat

amb les llances sempre dretes,

i obtenir que homes i dames,

el cor ple de fe i de flames

i de cafè i de croquetes –

des dels balcons i terrats

cridin: “Visquen els Armats!”

===

El Manaia que els mena ara

duu darrera la cohort

un tinent alta la vara,

mostatxut, ferreny i fort

que, amoïnat per la cuirassa,

davant de la processó

dóna el tomb a la Torrassa

i per treure s’escarrassa,

els caramels del sarró

===

Una passa, una altra passa

i un cop sec ben adinyat!

Quina multa et clavaria

Per fer malbé l’empedrat!

Una passa, una altra passa

i, poc a poc, amb catxassa ,

apòstols, àngels, cogulles,

Pilat, Judes, cucurulles,

la bella Samaritana.

Magdalena, flô ex-mundana,

penitents, penitents,

caps peluts i caps lluents,

el Rector de la Torrassa,

musiques, una gran Creu,

i sis Passos fets amb traça,

p’ro que pesen més que Déu!

Be et planyem, bon Cirineu!

===

I en la fila de ciris que flameja

com un robí, i que lluu tot progressant

una noia que causa al robí enveja

perquè ella brilla amb raigs de diamant.

I de la qual callem, discrets, el nom

perquè un cop dit lo dit ja el sap tothom.

===

De les cucurulles l’amagat misteri

que fa por als nanos i basarda als grans,

sempre ens ha fet perdre serenor i senderi,

tremolar les cames i el cor i les mans,

perquè evoca, tètric, turments i tortures,

calabossos llòbrecs i ferros roents,

forques i fogueres i desconjuntures,

plors, rialles diabòliques i esgarrifaments!

===

I, ara, vas a la Torrassa

amb el “Metro Transversal”

i no saps ben bé el que passa.

mes, passa que has pensat mal.

Car l’encaputxat, resulta,

si fa soroll pel carrer,

que no li posen cap multa

puix tot el que fa ho fa bé.

I, sa muller, vinga dar-vos

menjar, beure , taula i plats...

No és per a reconciliar-vos

amb tots els encaputxats?

===

Doctor destre que ensinistra

els Armats en processó

i en l’art de dur-los és mestre.

Déu te do, destre Doctô,

per l’admiració de dames,

de pintors i literats,

molt de delit, vida... i cames,

a davant dels teus Armats!

Abril 1944

(Al nostre estimat amic Dr. Font,

En ocasió de la processó de la

Torrassa. Abril 1944)

La Processó de la Torrassa

--=--

(Març 1945)

... I els Armats van davant, amb sa coreografia.

Cada any són quatre més. On deuen fer la cria?

=

Pel mig de la gentada que ben blasfema i sua,

un Cuc que vol fê el zero, signe d’eternitat,

va pels carrers i prova de mossegà’s la cua

amb el cap coreogràfic d’un escamot armat

Avança lent i grave ses tètriques anelles

fetes de cabell d’àngel, caputxes i brandons,

de carn de joves tristes i de porugues velles,

d’enormes carros tràgics i negres ganfarons.

Mes cada pas que avança el seu cap amb gran catxassa,

un pas la cua avança per la solemne nit;

sense podê el cap treure-la per tota la Torrassa,

mossegar-la i fê el zero, signe de l’infinit.

L’escarbat bum-bum

fa rodar la bola.

l’escarbat bum-bum

empeny la carriola

que es porta la llum.

L’escarbat duu el fum!

Costa amunt i costa avall,

sens tractor i sens cavall,

l’escarbat molt s’escarrassa

pels carrers de la Torrassa,

sense tralla ni fuet,

l’escarbat tira pel dret...

Arri, arri, borriquet;

anirem a Sant Medí...!

(-No sabeu pas cap drecera?

És tan llarg aquest camí

que, si m’ho arribo a dir...

Me quedo amb la tavernera

i li faig servir més vi...!!

Això pensa l’escarbat;

mes ha estat emparaulat

i no es pot tornâ endarrere

perquè fora un gran pecat!

=

Quines notes més boniques de color!

Quines notes per pintar-les un pintor!

Quines noies més boniques,

primes, grasses, grans i xiques

van cada any en processó

amb les atxes abrandades

com buscant afal·lerades

sens trobar... la devoció!

=

Com que el Cuc està nafrat

i té el pols que se li altera,

un bon metge han nomenat

per la seva hora darrera,

i amb uns practicants segurs

que hieràtics marquen danses,

me le van fer rajâ el pus

amb la punta de les llances.

=

Oh, Vós, Senyor, que des de les altures

vigileu el que fan vostres criatures

i se us en fum que el Metro plegui d’hora,

si mai el Cuc mateu, que sí ho fareu!

la gent que Vos adora

Vos prega que el seu cap li conserveu

i li deixeu l’Armat i el Mestre seu.

Que vostra ira diurna

aixafi el Cuc i en faci la farina

que ens pot estalviar el blat de l’Argentina;

mes que Vostra Clemència

respecti el Cap del Cuc que és Art i és Ciència!

Ferreny, lluent, noble, disciplinat,

l’Armat,

el Cap del Cuc, ço és la intel·ligència,

avança satisfet, bell i admirat.

On és l’home de ciència

Que obstinat, amb paciència,

L’Armat ha ensinistrat?

On ñes? On s’ha amagat?

En quin cau s’ha ficat?

No serà, per ventura, aquell encaputxat?

(Març, 1945)

TEMPS DE FESTA MAJOR!

Aquest cap de setmana han estat les festes del barri, la Festa Major de Collblanc-La Torrassa. Volem aprofitar per fer un recordatori de com eren les festes de Collblanc i la Torrassa fa uns quants anys amb aquestes fotografies de carrers guarnits dels dos barris: el carrer Santiago Apòstol, el carrer Martí i Julià i com no, del famós envelat de la Torrassa.

Cada carrer s'auto-organitzava i els veïns i veïnes s'encarregaven de la seva decoració i guarniment.

Les fotografies són dels veïns i veïnes Carles Gassó, Antònia Torrens i Mari Carmen Garcia.

Salut i bona festa!

 1948. Envelat de la Torrassa. C. Gassó.

 

 1952. Carrer Martí Julià en festes. C. Gassó.

 1954. Carrer Santiago Apòstol en festes. A. Torrens.

 

1955. Carrer Santiago Apòstol en festes, A. Torrens.

 

 1957. C/Santiago Apòstol en festes: xocolatada. Mª Carmen García.

1962. Carrer Martí i Julià en festes. C. Gassó.

 

HOMENATGE A UNA VEÏNA CENTENÀRIA DE LA TORRASSA

 A l'esquerra de la fotografia, la senyora Victòria Escobedo

i a la dreta les seves filles Anna i Francis Moltó.

El passat dia 20 d'Abril vam anar a entrevistar a la senyora Victòria Escobedo, que el dia 12 del mes de gener passat, va celebrar el seu aniversari, 100 anys!!!!!. Segons ens va explicar, l'hi van fer una festa que va ser molt emotiva ja que va reunir a 63 persones entre amics i familiars. 

 

La senyora Victòria va néixer l'any 1916 a Utrilles, un poble de Teruel i va venir a Barcelona l'any 1930. L'any 1938, amb motiu del seu casament amb el senyor Roberto Moltó, va venir a viure al nostre barri, del qual no se n'ha mogut.

Ens explica amb molta il-lusió, que te dues filles, 5 nets i 17 besnets, i que se sent molt estimada por tots ells.

Recorda també les bones estones que van passar quan eren joves i anaven al Club Pimpinela, ja que el seu marit i els seus cunyats eren actors del Club i sempre participaven en tots els actes que hi feien. Era un lloc on els veïns, apart de gaudir de les bones representacions teatrals i de les festes d'Any Nou, Carnaval, de Primavera i d'altres, compartien les seves vivències i l'amistat es feia molt profunda i sincera, prova d'això, es que encara es relaciona amb les famílies del amics que malauradament ja no hi són. 

 

També vam parlar sobre la Festa Major de la Torrassa. Ells sempre llogaven una llotja a l'Envelat, eren uns dies molt divertits -ens diu,-doncs venien orquestres molt famoses i artistes molt coneguts, i això ho troba a faltar, al igual que molts veïns del barri.

Va ser una entrevista molt agradable, ja que la senyora Victòria, tot i tenir l'edat que te, et parla com si fos una noia jove, perquè recorda perfectament coses de fa molts anys, a més la seva cara reflexa que és molt feliç. És una meravella.

No podia el nostre bloc, deixar de fer un petit homenatge a la senyora Victòria Escobedo en el seu aniversari.

Antònia Torrens.

CONFECCIONS MARUJA: VESTINT EL BARRI DES DEL 1965

               Façana de la botiga de roba «Confecciones Maruja»

                  La senyora Maruja López del Castillo              

 i la seva filla Encarna Morales

El passat mes de Gener vam anar a entrevistar a la propietària de la botiga de roba «Confecciones Maruja» del carrer Martí Julià cantonada Montseny. Són molts els veïns i veïnes que han comprat en aquest establiment ja que sempre tenen un gènere de primera  qualitat com podem comprovar mirant els seus grans aparadors. La senyora Maruja López del Castillo i la seva filla, ens van atendre molt amablement i vàrem tenir una conversa molt distesa parlant sobre els canvis que ha sofert el nostre barri.

                                                         

Ens va dir que els seus avis van ser els primers de la família que van venir a Barcelona provinents de Cartagena (Múrcia). «Jo vaig néixer a la Torrassa i tinc molts records de infantesa: el Col-legi de les Hermanes Carmelites, la missa de les 8 1/2 del diumenge, les filles de Maria, el Club Pimpinela. Al col·legi diàriament ens feien cantar el Cara al Sol i resar el rosari. També recordo la Processó dels Passos de Setmana Santa. El col·legi ens obligava a anar-hi, però els meus pares no m'hi deixaven anar i com a càstig, jo havia de copiar vàries pàgines de l'escrit que em manaven les monges, pel fet de no haver-hi assistit.»

«Recordo que les monges es ficaven pel mig de les nostres amistats ens deien: que no ens convenien les amigues, quan veien que l'amistat era massa gran, segons elles. Tots els nens jugàvem al carrer i no hi havia cotxes. Als matins passaven el carro de l'alfals, el carro del gel i també me'n recordo del pregoner que anava per tot el barri i tocava la trompeta. Els veïns sortien de les cases per sentir les notícies de l'Ajuntament i del barri. L'any 1945 encara passava».

«Recordo que durant la guerra, Collblanc estava col·lectivitzat. El meu pare portava els comptes i sempre deia que havia aconseguit fer estalviar molts diners. A la família, teníem un molí especier al barri i també va ser col.lectivitzat. Estava tot molt regulat i nosaltres ho vam recuperar tot.»

«Ve a la meva memòria el soroll de les sirenes que no s'oblida mai. Davant d'on ara hi ha  el (super) Soldevila d'aquest carrer, hi havia un refugi,– encara sento la humitat del terra-. Jo tenia sempre preparada la mateixa nina per a quan tocava anar al refugi. A mi les llums de Montjuïc no m'agraden, perquè em recorden els focus de quan venien els avions per bombardejar i els llums els anaven buscant al cel per abatre'ls.»

«Durant la guerra vam anar a viure a Castelldefels per fugir dels bombardejos. Jo vaig  ser-hi  dels 3 als 7 anys. Allà també hi van bombardejar però menys i aleshores anàvem cap a una cova a refugiar-nos.

El meu pare va estar al camp de concentració d'Aranda de Duero i va trigar en sortir, quan ho va fer va arribar molt castigat. Tot i la tristor i la foscor, buscàvem l'alegria on fos: als cines i als teatres. Tot i així jo he tingut una infància molt alegre i es que... , ens estimàvem molt a casa!.

 «Al començar l'escola ja sabia llegir, perquè el meu pare me'n  va ensenyar a casa. Llegia el diari amb ell i sabia mirar el diccionari. El seu nom era Luís López del Castillo I la meva mare, Encarna Rosique, ella em va ensenyar a cuinar sense esforçar-me, jugant a ajudar. El català el vaig aprendre al carrer, tenia moltes amigues catalanes, al pati del col·legi parlava amb algunes en català i amb altres en castellà.»

      

«Aquest carrer era molt comercial, tot just estàvem al davant del Cine Romero i al costat hi havia una botiga de queviures i una carboneria, una mica més enllà el Cine Moderno, davant del (super) Soldevila. Els gran títols del moment eren: Morena Clara i Nobleza Baturra.

La botiga va obrir-se l'any 1965. Abans ja la portava una altre família- la de la senyora Beatriz-, i sempre s'ha venut roba. Aleshores els dos cinemes  eren oberts i només hi havia un metro: el de Santa Eulàlia- línia 1-, així que aquesta era una zona de pas obligat per anar a agafar-lo L'obertura del metro de Collblanc -línia 5 -, va impactar negativament a la vida comercial, ja que va deixar de ser el nostre tram de carrer un pas necessari i això va repercutir negativament en les vendes.

La filla de la senyora Maruja, la Encarna Morales ens comentava que el tancament dels cinemes també  va afectar negativament als comerços, doncs van estar molt de temps tancats i ara l'equipament nou del Cine Romero no contribueix gens a atreure clients. Tots el cines han desaparegut del barri. A Collblanc el Continental, que ara és un Bingo, també el cine Alhambra, el cine Victoria  a Santa Eulàlia. Ens diuen que troben a faltar els cines del barri.

     

La senyora Maruja ens explica: «Recordo que a l'estiu trèiem les cadires a la porta de casa hi fèiem les nostres tertúlies, també enyoro les festes que s'organitzaven en aquest carrer per la Festa Major, tots hi participàvem perquè hi havia molta unió entre els veïns. Ens ho passàvem molt be.

«Jo vaig ser la pubilla de l'Envelat durant tot un any. Era molt maco l'ambient d'aquella època, ens coneixíem totes. Els diumenges fèiem ball, teatre, ping pong, concursos de fotografia. El Pimpinela era com un Aula de Cultura, però particular.

La filla ens diu: « Ara hi ha més individualisme i aïllament. La gent ve a la botiga amb ganes de parlar, nosaltres semblem psicòlogues. Això demostra que la gent està malament perquè no tenen amb quí parlar. Jo veig que sobretot en 10 anys tot ha canviat molt i molt ràpid».

Totes estem d'acord en que el paper del petit comerç és fonamental per lligar el barri.

Mila i Antònia Torrens.