LES CARBONERIES

LA FABRICA DE LES BOLES DE CARBÓ DE LA FAMILIA APARICI DEL CARRER CLARET, nº 6.

A la Torrassa, a primers del segle passat, com a la majoria de cases d'arreu del país, la gent cuinava amb carbó, és per això que quan al nostre barri van anar creixent el número del seus habitants, es van obrir moltes carboneries, ja que era una matèria de primera necessitat.

Als anys 40 la família Aparici es va instal-lar al barri, però a diferència de moltes altres no era solament una carboneria, era una fàbrica que treballava el carbò fent el que s'anomenaven “boles” que era un carbò vegetal al que barrejaven argila perquè d'aquesta manera durava més; la barreja la feien en uns barrils rodons semblants al del vi.

Es posava el carbó molgut i humit dins d'aquests barrils amb politges que anaven donant voltes i quan la barreja ja estava ben feta ja sortien les boles i les posaven sobre uns bayars perquè s'assequessin; quan ja estaven seques, les transportaven amb unes sarries a un lloc on es trobaven las que ja podien possar a la venda. D'aquí li va venir el nom amb que els veïns la coneixien, “La Casa de les Boles”. No sols venien boles sinó tota mena de carbons.

Ara detallaré les diferents qualitats que tenien els carbons:

Carbó de pedra: era un carbó molt natural perquè era de mina, aquest durava molt més quan el consumies, era usat sobre tot per a cuines econòmiques. Els trens de l'època anaven amb carbó de pedra.

Carbó d'alzina: era de fusta d'alzina, o sia vegetal i molt suau.

Orujo: - carbó per el braser – aquest era fet de pinyols d'oliva que un cop tractats es convertien en carbó.

Carbó de coc: era un carbó mineral i molt porós.

Carbonet fluix: era vegetal, fet de branques, era petit i servia per encendre el foc doncs agafava desseguida.

Hi ha un article que també venien a les carboneries, las “teies”. Algún jove es preguntarà. I que eran les teies?. Doncs eren unes tires de fusta de pi molt rëinoses, que cremaven amb molta facilitat. Quan volies encendre el fogò, primer hi posaves un paper rebregat, a sobre unes teies i carbonet fluix i el foc s'encenia en un moment, després ja hi posaves el carbó que t'interessava.

En aquesta Empresa també van vendre petroli i butà.

Van plegar l'any 1976. Ara és un garatge molt gran.

A dalt, veureu una fotografia del Sr. Francesc Aparici (un del propietaris) i del seu fill Enric Aparici.

A baix, hi ha una fotografia molt antiga feta a la fàbrica i que m'ha proporcionat el Sr. Enric Aparici fill d'un dels propietaris d'aquesta Empresa, que és el que m'ha informat de tots els detalls d'aquest escrit. Mirant la fotografia, a la dreta en primer lloc es troba el Sr.Vicenç Aparici, en segon lloc un treballador, en tercer lloc el Sr. Francesc Aparici en quart lloc el Sr. Lluís Aparici, en cinquè lloc un treballador, i en sisè lloc el Sr. Joaquim Aparici.

Al davant podeu veure els bayars on s'assecaven les boles i les sarries on un cop seques les transportaven.

Hem cregut que aquesta Empresa per la seva importància, al igual que d'altres de la Torrassa, havia de tenir cabuda en el nostre bloc.

Antònia Torrens

EL TALLER DE LA EULÀLIA: LES MODISTES AL BARRI.

Foto: Veli Silvestre Any: 1949
A l'entoldat situat a la Pl.Espanyola , durant la Festa Major de la Torrassa.
Veli Silvestre amb un vestit cosit a mà, per la Festa Major.

RECULLS D'ALTRES TEMPS:

El taller de la Eulàlia: Les modistes al barri. (Per Mari Carmen Garcia).

Hi ha vegades que somnio amb aquells temps d' aquesta barriada nostra en que las relacions humanes fluïen d'una manera espontània i natural i que es donaven en molts llocs, per exemple, als tallers de les modistes.

Jo coneixia de molt aprop un d'aquests tallers de modista que hi havia al carrer Progrés, xamfrà Rambla Catalana,perquè la modista era com de la família: el taller de la Eulàlia. Al barri també recordo el taller de l'Angelita al carrer Llobregat.

Pel taller de la Eulàlia, al carrer Progrés, les noies aprenien a cosir, i ho feien per totes les celebracions del barri: els carnestoltes (tot i que era prohibit), la Festa Major, les comunions, els casaments, etc, i tanmateix els seus vestits i els de part de la família.

Tot era alegría! Es cantava, es parlava de xafarderies, es reia moltíssim i per damunt de tot s'escoltava la senyora Francis per la ràdio: “Querida señora Francis...”: al matí escoltàvem la Sra. Fortuny, i a la tarda la Sra. Francis. Jo tenia aleshores 5 o 6 anys i anava amb la meva germana: m'ho pasava d'allò més bé perquè em donaven retalls de roba i “feia vestidets” per a les meves nines.

Però..., els temps canvien: va arribar la moda PRET A PORTER, i amb ella va anar acabant una d'aquelles boniques convivèncias que hi havia al nostre barri.

Penso que en aquests moments en que molta gent s' ho està passant tan malament, fan molta falta llocs de calor humana on es parli, es canti, es diguin tonteries, com en aquells tallers de modista de temps passats.

Mari Carmen Garcia

Montse Santmartí afegeix:

"Al carrer Holanda hi havia una modista molt bona, que es deia Juli. I me'n recordo de la modista del carrer Santiago Apostol,encara millor, l'Aurora. Eren tres germanes i la M

ontse encara és viva i hi viu al barri".

L'Antònia Torrens afegeix:

"La Juli hi vivia al carrer Holanda número 59, baixos".

EL RECICLATGE: Els escombriaires de l'Hospitalet

En veure pel carrer els contenidors de les deixalles ( el verd pel vidre, el blau pel paper, etc.), no deixo de recordar i fer una reflexió sobre la manera en que abans es feia el reciclatge. Vinc d' una família d' escombriaires de Santa Eulàlia i he estat testimoni de com s' aprofitava tot.

Els escombriaires anaven pels barris tocant les trompetes i els enormes cabassos de goma que la gent anava omplint directament de les seves galledes (aleshores no hi havien bosses de plàstic, ni res que s'hi assemblés).

Quan arribaven al sitial ( que així s' anomenava el lloc on descarregaven els carros) es posava tota la família a triar la carretada. I allò, sí que era reciclar! Perquè allà s' hi aprofitava tot. En temps de la postguerra, quan hi havia molta gana, es buscaven les restes del menjar (patates, pomes, plàtans), que s 'hi podien aprofitar. Aleshores, i al redós de la pila de la carratada, hi havien enormes cabassos en els que s' hi anaven dipositant en un, el paper, en l' altre, el vidre blanc, el de color, la roba, el metall, el coure, les sabates de goma en un cabàs, les espardenyes en un altre, els ossos de les carnisseries, els cabells (a vegades llençaven trenes), etc.

La pila que quedava de restes orgàniques l' aprofitaven per donar de menjar als porcs, (aleshores tots els escombriaires en tenien), i el que quedava, barrejat amb els excrements dels animals (porcs, cavalls, gallines, etc.) esdevenien en fems que compraven els pagesos del Prat, Viladecans, etc.

Com podeu veure en aquestes fotos, la vida era molt dura per a tota aquesta gent que es dedicava a la recollida d'escombraries.

Amb el transcórrer dels temps tot ha evolucionat; malgrat tot, vàrem anar perdent la batalla en el reciclatge de les deixalles. Ara, d'un temps ençà s' ha anat adquirint la conciència de la recuperació de tot el que es llença. No oblidem el treball i les condicions duríssimes en que treballaven els escombriaires de l'Hospitalet i de tants altres llocs.

Mª Carme Garcia i Vilaspasa

(Les fotos pertanyen al llibre L'Abans de l'Hospitalet. Pàgines 71 i 73. La foto superior és del sitial de cal Marioles. La imatge inferior és del sitial de ca l'Usini, a la cruïlla entre el carrer de l'Aprestadora i el carrer de la Igualtat. Al voltant dels anys seixanta).

ELS ESCOMBRIAIRES, TEMPS ENRERE

Recordo la meva infantesa, quan passaven els escombriaires, tocant la corneta curta i recollint les sobres dels àpats de cada dia. Cada matí arribava un carro amb l'home que s'encarregava de recollir les sobres dels menjars i deixalles amb un gran cabàs i quan l'omplia, anava cap al carro i l'avocaba. A continuació, seguia casa per casa, fins acabar-hi el carrer, omplint el carro i llavors marxava fins al barri dels escombriaires, que aquí a la Torrassa era al darrere del carrer Vallparda i la plaça de Canalejas, i darrere del carrer Pujós, potser sigui el carrer Graner, no m'enrecordo bé, però hi havia un gran tros de terreny d'avocador de les escombreries on es deixava tot allò que no volia el drapaire.

Abans, les escombraries, les teníem a casa fins que venia l'escombriaire a recollir-les, porta a porta. Després ficaven un cabàs a cada cantonada del carrer: primer eren d'espart, després de goma perquè els homes amb els cabassos d'espart, es posaven perduts del regalim que es filtrava, per això després els van fer de goma. Quan estaven plens, els abocaven al carro que el deixaven a meitat de carrer.
També hi havien els que escombraven els carrers, els quals anaven amb el seu cabàs i la escombra de palma recollint les deixalles que trobaven per les voreres i pel mig del carrer. No hi havia pudors pels carrers. Avui no pots passar segons per on, degut a les males olors i el mal que et fa la vista el fet de veure tot escampat pel terra al costat dels contenidors. Els drapaires, quan venien les festes de Nadal, passaven per les cases a recollir les propines qué se'ls acostumava a donar i així es treien un sobresou, aquest ofici estava molt mal pagat.

Maria Aracil

(Foto extreta del llibre L'Abans de l'Hospitalet, pàgina 72. Escombriaire de Can Pi als anys 50).

L' ESCOMBRIAIRE

Voldria extreure dels meus records la imatge del qui recollia les escombraries del veïnat al voltant de 1930. El seu perfil humà era el d' una persona molt activa en la tasca de cada dia. Recordo molt bé que portava un carro senzill de fusta, sense cobrir-ho amb res i en el recorregut pels carrers s' ajudava d'una corneta curta, avisant de la seva presència a tothom donant temps per què les dones preparessin la galleda de les deixalles. Ell, sense pressa, les recollia abocant-les dintre el cabàs, així un cop ple, amb les dues mans l' alçava fins el seu cap enfilant-se per les rodes i abocant la càrrega de manera planera, repartia el contingut. (El tracte diari entre el veïns ajudava a que es recordés el nom d' aquest senyor: Bernat).

Més d'una vegada algú reclamava objectes extraviats, que ell un cop arribat al seu terreny on descarregava, feia una tria i el que trobava, sempre ho retornava a la persona que reclamava, fos el que fos.

Normalment la família de l'escombriaire criava porcs que s'alimentaven de les escombraries, que recollia diàriament aquests treballador que feia aquesta feina pel seu compte. Aquest negoci era de caire familiar on tothom tenia la feina ben marcada com triar metalls, papers, draps, que després tot separat per piles i valorat, ho guardaven per qu

ant tornés el comprador i deixant net tot el terreny i a començar de nou altre vegada; d' aquesta manera alguns podien arribar a viure amb cert poder econòmic. Però, com diu algú, no tot són flors i violes perquè, per aquells temps el cabàs de recollir la brossa era de palla i no tot el que s' hi abocava era ajut, així doncs més d'una vegada els líquids banyaven el treballador. Vint anys després hi van haver moltes modificacions en tot. Els carros eren metàl·lics, més alts, pintats de color ver i tapats. Els cabassos, fets de goma dura.

Ramon Aguilera

(La fotografia pertany al llibre L'Abans de l'Hospitalet).

ELS DRAPAIRES

Aquesta és una altra activitat que ja no existeix a la Torrassa. Fa més de 60 anys, hi havia als nostres barris uns establiments anomenats: “drapaires,” els quals es dedicaven a comprar coses velles que els veïns els hi portavem com : paper, cartró, ampolles de cava, plom, ferro, metalls, roba vella, etc.

Quan anaves a vendre-ho, ells t'ho pesaven i d'acord amb el pes et donaven més o menys diners. Tenir un establiment d'aquest tipus, requeria disposar d'un lloc molt ampli ja que premsaven el paper i la roba i feien unes bales bastant grans que ocupaven molt espai. Després venien uns camions i s'ho emportaven. El que jo no puc explicar és el que en feien després.

Eren temps difícils, hi havia gent necessitada que anava per les botigues, els mercats i on fos necessari per tal de recollir les caixes de cartró que els botiguers ja els hi guardaven i després les anaven a vendre al drapaire i així, guanyar uns diners - encara que eren pocs – que els ajudessin a sobreviure.

Ara, degut als contenidors que tenim a tots els carrers, ja no calen drapaires, ja que tot el que els hi veníem ho recull l'Ajuntament.

Antònia Torrens

Fotos:

http://jtatiangel.blogspot.com/2010/03/drapaires-del-segle-xxi.html

ELS CABRERS

En la dècada dels 40 a la Torrassa hi havia varis cabrers. El seu treball consistia en portar a pasturar un ramat de cabres per la Torrassa, Collblanc i fins i tot arribaven a la Florida. En aquests barris hi havia molts camps i poques cases, era el lloc ideal perquè els animals mengessin l'herba que creixia. Sortien al matí i no tornaven fins a última hora de la tarda, aleshores tancaven les cabres en un pati que tenien a la part de darrera de les seves vivendes. He de dir que la majoria de les cases eren de planta baixa. Quan arribaven, munyien

les cabres i venien la llet - que per cert era molt bona i natural – a les veïnes. A vegades el cabrer munyia la cabra directament dins del recipient amb el que la clienta anava a comprar la llet. Quan arribaves a casa l'havies de fer bullir una bona estona - igual que s'havia de fer amb la llet de vaca- perquè deien que d'aquesta manera tots els microbis que portés la llet es morien. Ara no crec que fos permès que es vengués aquesta llet que no tenia cap control, però en aquell temps això no es mirava.

Vull explicar un cas que és verídic i és el següent: uns veïns que tenien nens petits, la seva àvia que vivia a Múrcia i que al seu poble tenia cabres, els hi va voler enviar una (no sé com), però la van rebre. La tenien a la part de darrera de la casa. Com que l'animal a Múrcia estava acostumat a estar sempre rodejat de cabres, semblava que aquí s'enyorava. Això ho van comentar amb el cabrer que hi havia al barri i aquell home com a bon veí, quan passava cada dia amb el seu ramat pel davant de la casa d'aquesta família, recollia la cabra i se l'emportava junt amb les seves i quan tornavala deixava a casa seva.

Amb aquest comentari vull remarcar que anys enrere la convivència veïnal era molt bona ja que la gent es coneixia i si podia ajudar-se mútuament ho feia.

Antònia Torrens

ELS MESTRES ESPARDANYERS

Aquest ofici també és un dels que en el nostre barri han desaparegut.

Això no vol dir que actualmente no se’n facin d’espardenyes, és clar que se’n fan! Però ja no són con abans, ara les màquines supleixen la feina que feien els artesans.

A continuació els presento un escrit que ens ha fet arribar el Sr. Juan Simón en el que ens explica les vivències de la seva família relacionades amb aquest ofici.

Antònia Torrens

< “A mi querido padre, Maestro Alpargatero, de su hijo Juan”.

Todos mis antepasados se ganaban la vida haciendo alpargatas, típico calzado de la época, en nuestra casa donde nacimos y vivimos, Montseny 82 esquina C/Progreso, frente a la Plaza Espanyola. Las alpargatas se pueden fabricar con los siguientes materiales: cáñamo, yute, pita y el más nombrado, esparto, siendo cosidas las suelas con una cuerda trenzada. A continuación se les colocaba la parte delantera del pie y el talón, los cuales se cosían a la alpargata. Todo esto se hacía manualmente, y para finalizar se embetaban con cintas de diversos colores.

En este banco de la fotografía, mi padre hizo miles de alpargatas. En las Colles sardanistas es el calzado típico para bailar sardanas. La policía catalana en los días de gran gala, calzan este calzado.>>

JUAN SIMON CAMACHO

LES VAQUERIES ( LLETERIES)

A la Torrassa i a Collblanc, abans i després de la guerra, hi havien moltes vaqueries. Aquests negocis requerien tenir molt espai ja que les vaques necessitaven tenir lloc per moure’s. A la fotografia de dalt, podeu veure una vaqueria i estareu d’acord en que el lloc on havien d’estar les vaques havia de ser ampli. Era una feina que esclavitzava molt els seus propietaris ja que les vaques havien d’esser munyides diàriament i això no podia esperar. Un cop els hi havien extret la llet, la posaven a la venda. Tenien a l’entrada del local, un taulell amb uns estris per mesurar la llet, n’hi havien de ¼ de litre, * (un petricó)*, de ½ litre i d’1 litre. Quan el client anava a comprar-la, portava la seva lletera i llavors mesuraven la quantitat que havia demanat i la hi posaven, quan arribava a casa havia de bullir-la, perquè deien que la llet podia portar molts microbis i d’aquesta manera desapareixien i ja era apta per a consumir-la.

En les fotografies que hem posat a la capçalera d’aquest escrit, veureu una lletera

per a transportar la llet i un bullidor, és a dir: un pot amb una tapa amb forats que servia expressament perquè quan es bullia la llet no vessés, ja que feia molta bromera, en canvi amb aquest pot no vessava mai.

*La paraula petricó s’acostumava a dir a la mesura de ¼ de litre.

Hi havia la creença, de que a la majoria de lleteries “batejaven” la llet , i així el negoci era més profitós, Hi ha una anècdota que em sembla que reflecteix aquesta creença i és la següent: . Un dia, al carrer hi havia una averia que va obligar a tancar l’aigua general, per consegüent, els veïns, al igual que la vaqueria del barri, varen quedar sense aigua, llavors aquell matí, a la porta de la lleteria hi havia un cartell que deia : “avui no obrirem fins a la tarda” i és que els hi havien dit que a la tarda el subministrament de l’aigua ja estaria normalitzat.

Antònia Torrens

La fotografia en blanc i negre està extreta del llibre L'Abans: L'Hospitalet de Llobregat. Recull gràfic 1890-1965. Editorial Efadós. El Papiol, 2003

OFICIS I ACTIVITATS QUE HAN DESAPAREGUT A LA TORRASSA I COLLBLANC

El matalasser, el carro d’alfals, el pellaire, el carro del gel, el vigilant i el sereno

i d’altres que ja anirem recordant.

EL MATALASSER

Fa més de 60 anys, els matalassos que teniem a la majoria de les cases eren de llana. De tant en tant s’havien de “refer”, és a dir, tornar-los a l’estat primitiu, ja que de l’ús, la llana quedava una mica aixafada i arreglar-la era la feina del matalasser. Aquest senyor venia a casa, portava el matalàs al terrat, abocava la llana a terra i començava a picar-la amb uns pals especials perquè s’espongés. Estava una bona estona i després la tornava a ficar dins la seva funda, la cosia per tot el voltant amb unes agulles bastant llargues i ja tenia fet el matalàs. A aquesta manera de fer-lo, s’anomenava “A la Inglesa” i quedava molt bé.

Actualment, hi ha poca gent que tingui matalassos de llana, però si algú en té, ja no troba a ningú que vingui a casa. Nomès té l’opció de portar-los a algunes matalasseries que ho fan amb màquines.

EL CARRO D’ALFALS

El nostre barri, ara, com podeu veure hi ha molts blocs de pisos, però 70 anys enrera la majoria de cases eren plantes baixes, és per això que com que els veïns disposaven d’un pati a l’interior o d’un terrat, eren molts els que criaven conills o gallines. És per aquest motiu, que 2 o 3 cops per setmana pasava pels carrers un carro carregat de manats d’alfals –aquesta herba agrada molt als conills- i la gent la comprava per alimentar-los, a banda de les fulles de col i d’altres que compraven a les venedores de verdura de la plaça. Ara no tindria cap sentit que algú fes aquesta activitat, però els que l’hem viscuda ens agrada explicar-la perquè la coneixi tothom.

EL PELLAIRE

En relació amb el que he explicat abans, recordo que un cop per setmana, (crec que era el diumenge), passava pels carrers del barri un senyor cridant “HI HA CAP PELL DE CONILL!!! EL PELLAIRE”, aquest home comprava les pells dels conills que la gent criava i consumia a casa seva. Eren temps en els que tot s’aprofitava. Les pells aquell senyor les portava a adobar i ell feia d’intermediari entre els veïns i l’Empresa a la qual portava les pells.

EL CARRO DEL GEL

Hi ha activitats que ara no tindrien cap sentit, però anys enrera varen fer molt bon servei al nostre barri. Un d’ells va ser,“El carro del Gel”.

Passava pels carrers un carro carregat de barres de gel i els veïns en compraven un troç per posar-lo dins de les neveres, que abans no eren elèctriques com són ara, eren de gel. Els aliments es conservaven mentrestant hi havia gel, quan es fonia ja no es refredaven, per això interessava que el troç de gel fos gros i així durava fins l’endemà que tornava a passar el carro del gel.

Ara, amb les neveres elèctriques, ja no tenim cap problema respecte a la conservació dels aliments. Això ens ha de dur a valorar els avenços que s’han produït en uns anys, encara que siguin en les petites coses.

Fotografia del carro del gel carregat i a punt per fer el repartiment.

Aquest document gràfic ha estat cedit pel Sr. Josep Mulet.

EL VIGILANT I EL SERENO

A La Torrassa uns anys enrera hi havia un vigilant i un sereno. A les 10 el vigilant tancava tots els portals de les cases. A partir d’aquella hora, el veïnat anava de retir. Els dos feien una bona tasca, és a dir, vigilar de nit el barri, ajudar als veïns a buscar un metge o a una comadrona en cas de necessitat, ja que abans els nens naixien a casa, obrir els portals de les cases, si es que el propietari no portava la seva pròpia clau, etc etc. Picant de mans es requeria la seva presència i aquests responien amb uns cops de bastó a terra. El vigilant anava amb uns manyocs de claus dels panys de la majoria de veïns i les duia totes enfilades en una corretja que portava suspesa a l’espatlla. Cal tenir em compte, que les claus de ferro feien el seu pès i volum gens cómode. La gorra de plat era el seu uniforme, junt amb la jaqueta a l’estiu i el tabard a l’hivern. El més característic de l’equip, era un fanal de mà i un garrot d’uns quatre pams. Cada un d’ells, tenia assignat un punt de parada en un lloc estratègic a fi de dominar el sector i allà penjaven el fanal.

Cada diumenge al matí, passaven pels pisos i recollien una discreta aportació econòmica que els veïns els els donaven.

Per les festes de Nadal, portaven les seves felicitacions casa per casa, per recollir unes propines que alegraren una mica el migrat sou que percebien per part de l’Ajuntament.

Antònia Torrens