2011/12/23

UN 2012 FARCIT DE BONES NOVES

Foto de Núria Furió: Nevada de nadal de 1962. Rambla Catalana, 6 (barri de la Torrassa)

...EL GRUP MEMORIA DE BARRI DE LA TORRASSA LLUITA PERQUÈ PUGUI CONTINUAR LA SEVA TASCA I US DESITJA UNAS BONES FESTES DE NADAL I UN BON ANY 2012.



ENTREGA DE SIGNATURES AL DEPARTAMENT DE BENESTAR SOCIAL
Avui dia 21 de desembre un grup del Punt Òmnia de la Torrassa i d'altres Punts Òmnia de l'Hospitalet i de més enllà, hem anat al Departament de Benestar Social (Palau de Mar) per fer entrega d'una carta adressada al Sr. Conseller, un manifest anti-retallades i un plec de signatures recollides entre les persones que assistim als cursos i diferents activitats que s'imparteixen en aquest centres i que, degut a les retallades, creiem estar en perill de desaparèixer, la qual cosa seria un pas enrrera per un barri humil com és el nostre, ja que el que tenim ha estat aconseguit amb l'esforç de persones que durant molts anys han treballat perquè nosaltres -majoritàriament gent gran-, i que per diverses causes no hem pogut estudiar, actualment gràcies a aquests centres, ens hem posat al dia en les noves tecnologies sabent fer anar un ordinador i no ens sentim analfabetes en aquest tema.
Antònia Torrens



2011/11/28

L'ALIANZA DE LA TORRASSA A RADIO BARCELONA

Un grup de l'Alianza de la Torrassa vàrem anar a Ràdio Barcelona a actuar (entre elles també hi estava jo, vam dir poesies fins i tot en català), el Director del quadre escènic, el Senyor Armando Blanch ens va dir que féssim el que volguéssim mentre actuéssim mol bé. Us envio una foto de la Alianza per si algun reconeix les persones que vàrem anar.
De dreta a esquerra, Roser Marti, Maruja Ventura, Avel.lina Silvestre, Antonio Comas (el Tonet del Xiprer), el Pituso i Josefina Carrasco . També hi eren presens Juan Segarra, i Octavio Franco.

Van actuar dient poesies: Paquita Nicolas, Avel.lina Silvestre, Maruja Ventura, Juan Segarra i OctavioFranco.
Va presentar el pograma el sr. Armando Blanch.
Any 11 de Octubre de 1946.

AVEL-LINA SLIVESTRE (VELI)

2011/11/21

EL RECICLATGE: Els escombriaires de l'Hospitalet

En veure pel carrer els contenidors de les deixalles ( el verd pel vidre, el blau pel paper, etc.), no deixo de recordar i fer una reflexió sobre la manera en que abans es feia el reciclatge. Vinc d' una família d' escombriaires de Santa Eulàlia i he estat testimoni de com s' aprofitava tot.
Els escombriaires anaven pels barris tocant les trompetes i els enormes cabassos de goma que la gent anava omplint directament de les seves galledes (aleshores no hi havien bosses de plàstic, ni res que s'hi assemblés).
Quan arribaven al sitial ( que així s' anomenava el lloc on descarregaven els carros) es posava tota la família a triar la carretada. I allò, sí que era reciclar! Perquè allà s' hi aprofitava tot. En temps de la postguerra, quan hi havia molta gana, es buscaven les restes del menjar (patates, pomes, plàtans), que s 'hi podien aprofitar. Aleshores, i al redós de la pila de la carratada, hi havien enormes cabassos en els que s' hi anaven dipositant en un, el paper, en l' altre, el vidre blanc, el de color, la roba, el metall, el coure, les sabates de goma en un cabàs, les espardenyes en un altre, els ossos de les carnisseries, els cabells (a vegades llençaven trenes), etc.
La pila que quedava de restes orgàniques l' aprofitaven per donar de menjar als porcs, (aleshores tots els escombriaires en tenien), i el que quedava, barrejat amb els excrements dels animals (porcs, cavalls, gallines, etc.) esdevenien en fems que compraven els pagesos del Prat, Viladecans, etc.
Com podeu veure en aquestes fotos, la vida era molt dura per a tota aquesta gent que es dedicava a la recollida d'escombraries.
Amb el transcórrer dels temps tot ha evolucionat; malgrat tot, vàrem anar perdent la batalla en el reciclatge de les deixalles. Ara, d'un temps ençà s' ha anat adquirint la conciència de la recuperació de tot el que es llença. No oblidem el treball i les condicions duríssimes en que treballaven els escombriaires de l'Hospitalet i de tants altres llocs.
Mª Carme Garcia i Vilaspasa
(Les fotos pertanyen al llibre L'Abans de l'Hospitalet. Pàgines 71 i 73. La foto superior és del sitial de cal Marioles. La imatge inferior és del sitial de ca l'Usini, a la cruïlla entre el carrer de l'Aprestadora i el carrer de la Igualtat. Al voltant dels anys seixanta).

ELS ESCOMBRIAIRES, TEMPS ENRERE



Recordo la meva infantesa, quan passaven els escombriaires, tocant la corneta curta i recollint les sobres dels àpats de cada dia. Cada matí arribava un carro amb l'home que s'encarregava de recollir les sobres dels menjars i deixalles amb un gran cabàs i quan l'omplia, anava cap al carro i l'avocaba. A continuació, seguia casa per casa, fins acabar-hi el carrer, omplint el carro i llavors marxava fins al barri dels escombriaires, que aquí a la Torrassa era al darrere del carrer Vallparda i la plaça de Canalejas, i darrere del carrer Pujós, potser sigui el carrer Graner, no m'enrecordo bé, però hi havia un gran tros de terreny d'avocador de les escombreries on es deixava tot allò que no volia el drapaire.

Abans, les escombraries, les teníem a casa fins que venia l'escombriaire a recollir-les, porta a porta. Després ficaven un cabàs a cada cantonada del carrer: primer eren d'espart, després de goma perquè els homes amb els cabassos d'espart, es posaven perduts del regalim que es filtrava, per això després els van fer de goma. Quan estaven plens, els abocaven al carro que el deixaven a meitat de carrer.
També hi havien els que escombraven els carrers, els quals anaven amb el seu cabàs i la escombra de palma recollint les deixalles que trobaven per les voreres i pel mig del carrer. No hi havia pudors pels carrers. Avui no pots passar segons per on, degut a les males olors i el mal que et fa la vista el fet de veure tot escampat pel terra al costat dels contenidors. Els drapaires, quan venien les festes de Nadal, passaven per les cases a recollir les propines qué se'ls acostumava a donar i així es treien un sobresou, aquest ofici estava molt mal pagat.
Maria Aracil

(Foto extreta del llibre L'Abans de l'Hospitalet, pàgina 72. Escombriaire de Can Pi als anys 50).

L' ESCOMBRIAIRE


Voldria extreure dels meus records la imatge del qui recollia les escombraries del veïnat al voltant de 1930. El seu perfil humà era el d' una persona molt activa en la tasca de cada dia. Recordo molt bé que portava un carro senzill de fusta, sense cobrir-ho amb res i en el recorregut pels carrers s' ajudava d'una corneta curta, avisant de la seva presència a tothom donant temps per què les dones preparessin la galleda de les deixalles. Ell, sense pressa, les recollia abocant-les dintre el cabàs, així un cop ple, amb les dues mans l' alçava fins el seu cap enfilant-se per les rodes i abocant la càrrega de manera planera, repartia el contingut. (El tracte diari entre el veïns ajudava a que es recordés el nom d' aquest senyor: Bernat).
Més d'una vegada algú reclamava objectes extraviats, que ell un cop arribat al seu terreny on descarregava, feia una tria i el que trobava, sempre ho retornava a la persona que reclamava, fos el que fos.
Normalment la família de l'escombriaire criava porcs que s'alimentaven de les escombraries, que recollia diàriament aquests treballador que feia aquesta feina pel seu compte. Aquest negoci era de caire familiar on tothom tenia la feina ben marcada com triar metalls, papers, draps, que després tot separat per piles i valorat, ho guardaven per qu
ant tornés el comprador i deixant net tot el terreny i a començar de nou altre vegada; d' aquesta manera alguns podien arribar a viure amb cert poder econòmic. Però, com diu algú, no tot són flors i violes perquè, per aquells temps el cabàs de recollir la brossa era de palla i no tot el que s' hi abocava era ajut, així doncs més d'una vegada els líquids banyaven el treballador. Vint anys després hi van haver moltes modificacions en tot. Els carros eren metàl·lics, més alts, pintats de color ver i tapats. Els cabassos, fets de goma dura.
Ramon Aguilera

(La fotografia pertany al llibre L'Abans de l'Hospitalet).

2011/11/14

ELS DRAPAIRES



Aquesta és una altra activitat que ja no existeix a la Torrassa. Fa més de 60 anys, hi havia als nostres barris uns establiments anomenats: “drapaires,” els quals es dedicaven a comprar coses velles que els veïns els hi portavem com : paper, cartró, ampolles de cava, plom, ferro, metalls, roba vella, etc.
Quan anaves a vendre-ho, ells t'ho pesaven i d'acord amb el pes et donaven més o menys diners. Tenir un establiment d'aquest tipus, requeria disposar d'un lloc molt ampli ja que premsaven el paper i la roba i feien unes bales bastant grans que ocupaven molt espai. Després venien uns camions i s'ho emportaven. El que jo no puc explicar és el que en feien després.
Eren temps difícils, hi havia gent necessitada que anava per les botigues, els mercats i on fos necessari per tal de recollir les caixes de cartró que els botiguers ja els hi guardaven i després les anaven a vendre al drapaire i així, guanyar uns diners - encara que eren pocs – que els ajudessin a sobreviure.
Ara, degut als contenidors que tenim a tots els carrers, ja no calen drapaires, ja que tot el que els hi veníem ho recull l'Ajuntament.

Antònia Torrens

Fotos:

2011/10/04

FESTES ALS TERRATS DELS NOSTRES BARRIS



Quan arriba a les meves mans, una d'aquestes fotografies antigues de festes als terrats, al meu cap venen records de la meva adolescència i de lo bé que ens ho passàvem. Les colles ens reuníem, tant a uns barris com a d'altres, depenent de si algú dels joves tenia una terraceta, o bé si la veïna de l'últim pis de la nostra escala, ens permetia muntar la festa al damunt de casa seva, o sigui al terrat. Els guarníem amb fanalets, amb llums i guirnaldes de tots colors. Normalment els veïns estavem bastant ben avinguts i s'ha de reconèixer que tots érem més tolerants que avui dia: era una altra forma de pensar i viure.

Maria Aracil

Fotos: Marga del carrer Holanda. 1961

2011/10/03

UNA VISITA MOLT EMOTIVA

-->
El passat dia 26 de Setembre, vam rebre al nostre Punt Omnia la visita d'una antiga alumne del Col-legi Pompeia anomenada Olga Olivares, que per mediació del nostre bloc de Memòria de Barri es va assabentar de que algunes de les col-laboradores d'aquest bloc eren companyes d'escola i que feia molts anys que no tenia noticies d'elles. Es va posar en contacte amb nosaltres i vàrem fer les gestions pertinents perquè es retrovessin aquí al Centre. Ella ja fa uns anys que no viu a la Torrassa, però a totes els hi va fer molta il-lusió retrobar-se, ja que feia molt anys que no es veien, inclús nosaltres que no érem conegudes ens ho vàrem passar molt be. Va portar fotografies antigues algunes de les quals les podeu veure al nostre bloc . Ens ha fet molta il-lusió retrobar una veïna de la Torrassa que seguirà estant en contacte amb nosaltres.
GRUP MEMORIA DE BARRI DE LA TORRASSA

2011/07/22

UNA VETLLADA MOLT AGRADABLE


El dia 7 de Juliol com cada any, al Punt Omnia hem fet un berenar de cloenda del curs, al qual hem assistit tots els alumnes, ha estat un dia de festa que ha servit per reunir a totes les persones que treballen en diferents activitats.
Amb aquest escrit, volem fer-vos saber que, l'Agost i part de Setembre no penjarem res al bloc, ja que estarem de vacances, no obstant, esperem que si teniu algun suggeriment o alguna crítica que fer-nos, no se'n esteu de enviar-nos-la, perquè encara que no estiguem al Punt Omnia, particularment no deixarem d'estar pendents de les vostres opinions.
Des del Grup Memoria de Barri un desitgem que passeu unes bones vacances - si és que teniu la sort de puguer-ne fer- i esperem que a nosaltres les retallades no ens afectin tant, que haguem de deixar de fer les nostres col-laboracions, la qual cosa seria un pas enrera en el que es va aconseguint al nostre barri.
GRUP DE MEMORIA DE BARRI DE LA TORRASSA

Aprofitant aquest escrit, us agrairíem que si alguna persona te qualsevol fotografia antiga del cine
Romero, ens la fes arribar mitjançant el correu electrònic o portant-nos-la per escanejar -la a:
PUNT OMNIA DE LA RONDA DE LA TORRASSA, 105


2011/07/05

LA NIT DE BRUIXES (Trilogia - Part II: D'abans i d'ara)

Sèrie: Les nostres Festes Majors____________

Il.lustració: Roman Aguilera

La NIT de BRUIXES a la Torrassa-Collblanc.
Il.lustració: Maria Aracil
No existeix una sola versió del per què de les fogueres a la nit del 23 de Juny. Els més estudiosos sobre els nostres avantpassats del neolític afirmen que ja feien els seus rituals amb foc, perquè la llum del dia començava a escurçar-se i la nit arribava més aviat, cosa que els obligava a mantenir les fogueres molt altes per evitar perills. Per tant, tot tenia una gran relació amb el solstici de l' estiu. Les fogueres al Canigó, significaven missatges de grant alegria per el final d' una bona collita!!!.
També donaven al foc el do de la regeneració, de tal manera sorgia la costum de cremar a les fogueres tot allò que ja no volien, com un símbol de renovació. Ja sabeu que segles enrere, les cases eren molt fosques i els mobles grunyien de vells, les malalties es patien a casa i els velatoris duraven dies. Així aprofitaven la nit de Sant Joan per cremar llits, armaris i calaixeres, fent fora els mals esperits que la pesta portava.
Un exemple d'aquesta purificació, encara avui es manté en la costum del jovent de saltar per sobre del focs molt lleugers, entravessant-lo per purificar els seus cossos i per tenir més salut. Després les cendres les escampaven per fer mes fèrtils les terres. Una creença molt viva era que, els focs, mantenien allunyades les criatures fantàstiques conegudes com bruixes, que sorgien i es reunien a la foscor de la nit. La meva esposa Veli, recorda que de petita, mirant les flames altes dels focs dels carrers de la Torrassa, hi veia cares monstruoses que feien xiscles estranys. Per això llençaven petards dintre la foguera i aconseguien fer-los callar.
Un altre element que adquiria virtut purificadora aquella nit era l' aigua: Els rituals de banys al mar, llacs o rius, encara avui en son un exemple, així com la creença que les aigües tenien propietats curatives en aquella nit tan especial, del 23 al 24, per això les plantes que escollim aquesta nit, tenen virtuts guaridores com la farigola, el romaní i la bervena, que proporciona fortuna a qui la troba, a més de donar nom a la revetlla.
Foc, aigua i bruixes, es barregen amb les coques, la música i els petards!!
Ramon Aguilera

2011/06/27

LES FESTES MAJORS ALS NOSTRES BARRIS: DE SANTS A LA TORRASSA. Per Maria Aracil.


Foto: Carrer Santiago Apòstol de la Torrassa guarnit per festes. Dècada dels 50. Cedida per la Lourdes (de l'antic Celler del c/Holanda).
Les festes Majors als nostres barris: de Sants fins a la Torrassa.
Els meus records se'n van cap a la meva adolescència. El meu cervell va volant cap a les tardes de les festes i les trobades amb els amics. Ja amb el meu marit que aleshores era el meu nuvi, van ser els millors anys de la meva vida. Recordo els carrers guarnits amb guirnaldes, fanalets, banderetes i d'altres objectes similars. També recordo les grans portalades a l'entrada dels carrers. Recordo les reunions mensuals dels veïns per enraonar sobre la forma de repartir-se els treballs i també les nits que marxàvem a les tantes a dormir, doncs un d'ells era el pare del meu marit, i a la fi tot quedava enllestit pel gran dia de la inauguració.
Aquell dia tota la veïnada anàvem de vint-i-un botons. Per la nit ens anàvem a dormir rendits de tant ballar ... I així tota la setmana la passàvem entre balls i jocs, com les famoses carreres de sacs; el joc de trencar l'olla -que amb els ulls tapats, havies de donar unes voltes i amb un pal tractar de trencar-la d'un cop i tot el que hi havia dins, caramels, cèntims o regals eren per a tu-. També hi havia el bingo, tarda de cinema, xocolatada... I per les nits, totes de ball, amb orquestres i els cantants de l'època.
Acabades les de Sants, començaven les d'Hostafrancs; no eren tan famoses com les de Sants, ni les de Gràcia. També hi havia les de la Bordeta, Santa Eulàlia i la nostra Torrassa. ... I d'altres barris! Cada dos mesos o poc més, teníem festes a un o altre barri de Barcelona. Llàstima que durant uns anys aquestes festes les van abolir, no sé la raó, però per sort les hem tornat a recuperar encara que no són el mateix ...Pot ser, és que tot i tots, hem canviat!
Maria Aracil

2011/06/23

LES REVETLLES DE SANT JOAN i DE SANT PERE


Amb aquest record de les revetlles a la Torrassa, el Grup Memòria de Barri aprofita per desitjar-vos una molt bona festa de Sant Joan!
LES FESTES DE SANT JOAN I DE SANT PERE
Els anys 40, 50 i part dels 60, a la Torrassa la festa de Sant Joan es celebrava molt, i era esperada amb il-lusió sobretot per la canalla ja que s' ho passaven molt be anant durant tot el dia per les cases recollint objectes i mobles vells per cremar-los a la nit en les fogueres que es feien als carrers.Tothom hi volia participar, n'hi havien moltes, ja que al haver tants camps era molt fàcil trobar l'espai adient, cosa que ara seria molt difícil pel perill que el foc podria ocasionar a les vivendes properes. Els petards es tiraven dins de la foguera i els seus espetecs s'escoltaven durant vàries hores. També es donaven voltes al voltant del foc cantant i rient. No podia faltar el moscatell i la tradicional coca que es feia a casa, però que es portava a coure al forn, perquè eren poques les famílies que podien coure-la a casa, ja que no disposaven de forn.
La vetllada s'allargava fins ben tard, ja que la festa propiciava que els veïns estiguessin al carrer i ho celebressin conjuntament. Mentrestant la canalla s'ho passava tan bé, que no trobava l'hora d'anar a dormir.En aquells temps, he de ressaltar que hi havia un bon veïnatge, tan en les ocasions festives com en les necessitats que qualsevol veí pogués tenir en un moment donat.
Per Sant Pere, -que abans era festiu-, també se'n feien de fogueres:tot i que n'hi havien menys, la gent ho seguia celebrant amb petards, coques, moscatell etc., però la festa no tenia tan ressò com la de Sant Joan. Actualment el dia de Sant Pere al no ser festiu, quasi bé passa desapercebut.
Antònia Torrens

2011/06/22

ELS ESCLOPS DE DEU: Cantant la Festa de Sant Joan al barri.

La Festa de Sant Joan al meu carrer.
La meva mare feia la coca amb pinyons. A la nit ens assentàvem a l'acera: amb uns caballets de fusta possaven un tauler i els veïns també feien el mateix. Abans de menjar la coca, féiem una foguera al camp i tiràvem petards.
Tot era molt distret i festiu. Després, tots els veïns ens ajuntàvem a menjar la coca fins a las tantes de la nit. Per Sant Pere féiem el mateix: ajuntàvem les taules i amb una pedra ens la passàvem de dreta a esquerra i cantàvem tots junts: EL ESCLOPS DE DEU. Rèiem molt, tan grans com petits.
Veli Silvestre




2011/06/15

LA NOSTRA FESTA MAJOR (Trilogia-part I: D'abans i d'ara)




La nostra Festa Major:
1945-60.
D'abans i d'ara.
M’interessa molt explicar com presentaven la Festa Major, els veïns tant de Sants, com de Gràcia i Collblanc, durant els anys1945-60. Els records que jo conservo no són massa concrets doncs, el meu cabell, ja comença a platejar. En aquells temps, totes les barriades s'engalanaven de manera versemblant i planificaven las seves activitats amb les ajudes veïnals, tan físiques com econòmiques, i així administraven els cabals segons els diners obtinguts durant els dotze mesos de l'any.
El costum era omplir l'espai amb tires de papers de diferents colors i fent serrells, enganxats amb filferro d'una acera a l'altra amb una separació d'uns 25 centímetres, fins cobrir tota la llargada del carrer amb un sostre bellugadís multicolor que el vent voleiava.
A les aceres hi muntaven unes tribunes amb seients per encabir-hi 6 persones i tancaven el carrer als vehicles per poder ballar segurs, creant unes entrades i sortides amb temes diversos. Durant la claror del dia organitzaven competicions juvenils, carreres de sacs, enfilar-se per un pal molt lliscós, per aconseguir agafar un pernil lligat dalt de tot, sobre d'una taula hi posaven un gibrell ple d'aigua amb pomes flotant que només podies agafar amb les dents. Totes aquestes activitats eren controlades per un sistema de megafonia que seguien les peripècies contínuament amb comentaris i música. Després de sopar era el moment del ball amb orquestra i després prendre begudes fresques, i a continuació participar del ball del "fanalet", entre d'altres.
Si a prop s' hi trobava una plaça gran o un passeig ample, la comissió de festes llogava un envelat preciós que a més de cadires hi havien "palcos" d'abonament pels dies de festa, qui no tenia aquesta opció pagava cada cop que entrava. Era un impacte social la desfilada de noies amb vestits de nit, fent camí del bracet de la parella. El moment culminant de tot això era el ball de rams, en el que només ballaven les senyoretes que havien rebut la flor comprada per la seva parella. Finalment, la comissió subhastava "la toia" que la obtenia qui dels joves oferia més diners, amb l' honor de ballar-la sols tots dos.
Ramon Aguilera
A les fotos: Envelat a la Plaça Espanyola al 1955 i Comissió de Festa de la Torrassa 'El Entoldado', a l'any 1960.

2011/05/23

SOBREVIURE A L'ANY 1938. Per Ramon Aguilera.

PÀGINES VISCUDES
Sobreviure a l’any 1938
Soc veí de la Torrassa-Collblanc des de fa molts anys, i les meves vivències personals són tantes que, en aquests moments i amb el vostre permís, voldria explicar una experiència de la meva infantessa molt forta.
Vull extreure de la memòria records d’un temps molt llunyà, que comença en la meva adolescència: Va ésser en plena Guerra Civil del 1936 i jo em trobava sota la protecció de l’àvia doncs el meu pare estava lluitant al front, i a casa no hi entrava cap mena d’ajut. Ens trobàvem sols!! Recordo que, quan arribaven els avions per bombardejar la ciutat, ja sabíem pel soroll dels motors si eren bombarders feixistes o els clàssics caces ”xatos” republicans. Per contemplar-ho be, brincava pels graons ràpid cap al terrat , per observar com els canons antiaeris amb les seues explosions blanquetes, s’apropaven als avions. El mateix succeïa de nit: llavors era digne de mirar com els focus de llum rastrejaven el cel per il·luminar-los i corregir la punteria. La vegada que tocaven un aparell, tot seguit s’obria el paracaigudes del pilot, que aterrava o queia al mar, on ràpidament una llanxa motora el recollia.
Imatge provinent d'un còmic de la col.lecció del Ramon Aguilera.
Molt després, va començar el meu canvi a la realitat pura i dura. Sobreviure!! Va ser lo primer. Així doncs, un dia aprofitant que va caure una tempesta d’aigua i llamps tant forta que ningú hi transitava pel carrer, sens pensar- ho gaire i agafant un sac gran l’hi vaig donar la forma de caputxa, cobrint be tot el meu cos i dirigint les meves passes en direcció als camps d’horta, on sabia que hi trobaria verdura. ( Amb aquell mal tems, ningú miraria ni vigilaria). Així doncs, caminant sota una cortina d’aigua vaig trobar el lloc adient, i tot seguit omplia el sac lligant-lo ben lligat, (sense importar-me gens anar xop del tot,) vaig arribar a casa on la bona àvia ja estava estranyada, i a més veient com tornava de carregat amb el sac a les espatlles i tot mullat.
Una vegada passant per davant d’ un forn, justament en sortia l’ escombriaire, portant en un grant cabàs al cap, les restes recollides, i ha sota del braç, un rodó d’uns 2 kg ( molt gros) un servidor, amb la mirada clavada al pa, seguia aquell home que, deixava el paquet que portava penjant-lo de la barana del carro, mentre ell ,seguia tocant la trompeta i recollint la brossa de les galledes- , (així en un moment o altre, la bossa queia a les meves mans.)
Això passava cada dia i l’home preocupat , canviava de lloc el seu pa, posant-lo una vegada, dins una cistella sota del carro entre les rodes, o fins i tot, ficant-lo a la menjadora que penjava del coll del cavall entre garrofes i palla. No sabent ja com fer-ho , va arribar a l’extrem d’ introduïr-lo ben tapat, dintr
e les escombraries, però tot inútil, doncs el pa sempre me‘l quedava jo.
Algun rato visitava el mercat, i sempre tornava a casa portant un peix o altre, que se m’enganxava als dits. Després passava per les parades de “les pageses” i ajupint-me separava les cortines que ta
paven el de sota, omplint una coixinera de pebrots, albergínies i tomàquets fins que... una veu cridava: -Tu, noi.. !! Que hi fas a sota!! I jo fugia corrent i lleuger, pensant , cames ajudeu-me... mentre la venedora cridava: -Agafeu-lo!!
Dibuix: Valentí Julià. Del llibre: Coses de l'Hospitalet. Editat per l'Ateneu de Cultura Popular. 1990
En una altre ocasió, vaig fer una troballa molt important. En una planta baixa d’un carrer solitari, em va estranyar veure-hi al portal, grans cistelles plenes de “chuscos” (en castellà el pa militar) i un camió esperant per carregar-lo. La càrrega es portava en sacs drets, omplint -ne tota la caixa que, era destapada per lo que, allargant els braços s’ hi podia pujar. Així doncs, una vegada es va posar en marxa, jo m’ hi vaig enlairar i tot va ser deslligar els cordills i començar a llençar molt de pa a terra. El conductor ni se n'assabentava, llavors em despenjava i posant els peus en terra seguia corrent, igualant la marxa del vehicle, i recollint-ne tots el que podia i fugint, amb 4 o 5 peces, mentrestant, la gent també s’espavilava agafant-ne alguns per ells.
Tot es va acabar de mica en mica, ja que, no podien denunciar- me per ser menor d’edat però... Ja era massa conegut arreu, i a l’àvia l’hi arribava una paga, no se per quin motiu . I talment , quelcom estava canviant...
Ramon Aguilera

2011/05/11

OBRIM-NOS AL BARRI !!!


El diumenge dia 7 de Maig d’enguany, els comerciants del carrer Progrés de la Torrassa, varen exposar els seus articles a la via pública, ja que es celebrava el dia del COMERÇ AL CARRER i també es va fer el MERCAT D'INTERCANVI. que organitza la XIC amb col.laboració d’entitas del barri, com el Punt Omnia de la Torrassa. Aquest últim a la Plaça Espanyola. Va ser un dia molt festiu ja que aquestes iniciatives donen molta vida al barri.
He de remarcar, que em va cridar l’atenció les maquetes de fusta que exposava un senyor anomenat Antonio Valero Ruiz i que eren dignes de veure pel treball que tenien i a més que estaven molt ben fetes, amb tots els detalls, per petits que fossin. També tenia feta la font de la Torrassa, l’església del barri, i estava acabant de fer la Casa dels Cargols.
Era digne de veure-ho. Perquè pogueu gaudir una mica d’aquests treballs tan bonics, vull posar-vos unas fotos que molt amablemente ens va deixar fer aquest senyor i que no va tenir cap inconvenient en sortir en una d’elles amb nosaltres.
Si us interessa el bloc d’aquest senyor és el següent: http://antoniovalero.blogspot.com
Antònia Torrens

2011/05/09

FEM UNA CRIDA ALS VEÏNS DE LA TORRASSA

El Sr Roger Bastida ens ha fet una demanda que ens agradaria poder complaure i és per això que reproduïm integrament la seva petició perquè si hi ha alguna persona que pugui aportar informació sobre aquest tema ens ho faci saber.
Moltes gràcies.

El nostre correo és el següent: memoriadebarri@gmail.com



"Hola! Sóc estudiant d'Història de l'Art de la Universitat de Barcelona i visc a L'Hospitalet Centre...

Els meus avis tenien una casa al Carrer Mas (Carrer Mas, n 135)... van fer pisos, però m'agradaria saber si existeix cap informació de la casa o alguna fotografia... les dades que tinc són les següents:

No sóc cap expert, ja que la casa ja no hi és… però bé, els meus avis vivien en una planta baixa noucentista al carrer Mas, 135… era una planta baixa amb terrat; tenia rebedor, quatre habitacions, menjador, cuina econòmica (hi havia una carboneria al mateix carrer, tot i que després van passar al petroli per poc temps, ja que arribà el gas butà), un cel obert… i al darrera de la casa, en un terreny que feia d’hort hi havia el galliner (que era molt gran), un espai per al compostatge, una habitació-safareig per cosir, un traster i la trapa per al refugi… el meu pare recorda una figuera i un magraner molt grans… resulta que al mateix jardí el meu besavi (el meu avi era a la guerra) va excavar un refugi amb escales (propiament excavades a la terra), dues habitacions i un rebost… el meu besavi va ajudar a excavar el refugi dels propietaris de la casa del costat, i, fins i tot, en alguna època es van arribar a comunicar per un túnel (l’anècdota és que, tot i que el meu besavi va excavar l’enorme refugi, mai hi entrà quan vingueren les bombes, feia entrar a tota la família, però ell es quedava a la casa)… la casa dels meus avis, per tant, tenia una casa habitada a l’esquerra, tot i que a la dreta no hi havia res, era un terreny buit… aquest refugi va durar per sempre, fins que la casa desaparegué per fer-hi pisos, ja q els meus avis se la vengueren, tot i que quan els pisos van estar fets van anar a viure al principal del mateix bloc, i les seves filles tingueren un pis per a cada una a dalt mateix… (de fet, hi ha una petita descripció i un dibuix del refugi a "Bombardeigs i refugis a L'Hospitalet" de Josep Ribas)...

Els meus avis es deien Ramon Bastida i Mercè Escrich... van tenir dues filles i un fill...

Moltes gràcies pel seu temps! :)"

Roger Bastida i Sabido

2011/05/02

RECORD D'EN JOSEP MULET



UNA GRAN PÈRDUA PEL BARRI DE LA TORRASSA

El dia 7 de febrer d'enguany, va morir el senyor Josep Mulet. Era una persona molt coneguda i que ha deixat emprenta a la Torrassa, en les diferents èpoques i situacions que han passat al nostre barri.
En la missa de difunts que li varen fer a la Parròquia de la Mare de Déu dels Desamparats, a la qual van assistir-hi moltíssima gent - fet que demostra que era una persona molt estimada al barri, el senyor Mossèn Valentí Balaguer, li va retre un merescut homenatge, fent-li un escrit en el que fa un breu relat de la seva trajectòria. A continuació podeu llegir aquest escrit que m'ha semblat prou interessant per incloure'l al bloc.

Antònia Torrens

-->
COMIAT DE L'AMIC MULET
"De Sant Josep l'espòs de Maria, la Mare de Déu, l' escriptura ens diu que era un home bò. En Mulet, que es deia Josep, també podem dir que va ser un home bò: un bon fill, un bon espòs, un bon pare, un bon avi, un bon treballador, un bon empresari, un bon polític i un bon ciutadà enamorat del seu barri i de la seva ciutat. Malgrat els seus crits, els seus sovintejats enfados, les seves paraules grolleres, els seus renecs i els seus puros que mai va deixar de fumar fins l'últim moment de la seva vida. Per damunt de tot això s'hi amagava un bon cor disposat sempre a ajudar a qualsevol que li demanava un favor.

En Mulet, des del seu despatx, adornat amb quadres de grans personatges amb quí s'havia fotografiat, va portar a terma una empresa que es va fer necesària per tots els quí volien preparar una festa, organitzar una assemblea o montar un acte polític al bell mig de la plaça.

Al seu despatx hi acudia gent de tota mena: polítics, servidors de l'ordre artistes, constructors, gent del barri i autoritats, gent sencilla i fortes personalitats.Tothom hi tenia entrada. I per tots tenia un acudit per fer riure o una conversa agradable o una paraula falaguera. La seva cadira darrera dels vidres o a la porta del carrer, obligava a parar a l'amic que passava per davant.

En Mulet va treballar molt pel barri i per tota la ciutat. Va ser regidor de festeigs al final de la dictadura i va mantenir sempre un bon tracte amb els polítics successius fossin del color que fossin."

En Mulet era un creient a la seva manera. Estimava la Parroquia i sobre total Sant Crist que sempre em repetia que l'havia portat el seu pare amb el carro de treball, als inicis dels anys quaranta. Ell va ser portant del Sant Crist en la seva joventut i va tenir un gran goig quan algún dels seus fills es va fer portant. Mai no va fallar d'assistir al Via Crucis del Divendres Sant, tant al carrer com a l'Església, que es fa petita pel gran nombre de participants.
A la Plaça Espanyola s'hi va fer present fins ben poc abans de morir. Era un home conegut, estimat i venerat i sempre acompanyat de la seva esposa i dels seus nombrosos amics i amigues que l'acompanyaven. Gràcies a ell s'han fet possible els actes de la festa de Sant Jaume, organitzats per la Comissió d'actes culturals i festius.

Que descansi en pau. Que Déu li recompensi el bé que ha fet al llarg de la seva vida i tingui misericordia de les seves febleses, mancances i pecats.
Que el Senyor l'aculli a la Gloria del Cel.


Mn. Valentí Balaguer Planas
Rector de la Parròquia M. D. Desemparats


.

2011/04/15

Entrevista: L'Associació Sardanista Collblanc-Torrassa


Fa un mes el Grup Memòria de Barri vam entrevistar col.lectivament a en Jaume Gubert, president de l'Associació Sardanista Collblanc-Torrassa, de recent creció als nostres barris. Les entrevitadores i entrevistador vam ser l'Antònia Torrens, la Maria Aracil, el Ramon Aguilera i la Veli Silvestre. Al llarg de l'entrevista el Jaume va rememorar el passat sardanista de la Torrassa i va recordar que hi han 18 sardanes dedicades a aquest barri: la més famosa, d'en Ventura Tort, "Les Noies de la Torrassa".
Podeu seguir l'entrevista al següent enllaç:

http://revistaelsnostresbarris.blip.tv/

Una de les preguntes més interessants va ser formulada pel Ramon Aguilera: "El món sardanista està envellit: Com penseu atreure el jovent?"...I la constatació: "Hem de sortir al carrer perquè ens vegin!". Us deixem seguir aquest apassionant debat a través del canal a Blip.TV de la revista Els Nostres Barris.
...I a partir d'ara, desitjar a aquesta associació una llarga vida i un bon viatge!


2011/04/04

ELS CABRERS


En la dècada dels 40 a la Torrassa hi havia varis cabrers. El seu treball consistia en portar a pasturar un ramat de cabres per la Torrassa, Collblanc i fins i tot arribaven a la Florida. En aquests barris hi havia molts camps i poques cases, era el lloc ideal perquè els animals mengessin l'herba que creixia. Sortien al matí i no tornaven fins a última hora de la tarda, aleshores tancaven les cabres en un pati que tenien a la part de darrera de les seves vivendes. He de dir que la majoria de les cases eren de planta baixa. Quan arribaven, munyien
les cabres i venien la llet - que per cert era molt bona i natural – a les veïnes. A vegades el cabrer munyia la cabra directament dins del recipient amb el que la clienta anava a comprar la llet. Quan arribaves a casa l'havies de fer bullir una bona estona - igual que s'havia de fer amb la llet de vaca- perquè deien que d'aquesta manera tots els microbis que portés la llet es morien. Ara no crec que fos permès que es vengués aquesta llet que no tenia cap control, però en aquell temps això no es mirava.
Vull explicar un cas que és verídic i és el següent: uns veïns que tenien nens petits, la seva àvia que vivia a Múrcia i que al seu poble tenia cabres, els hi va voler enviar una (no sé com), però la van rebre. La tenien a la part de darrera de la casa. Com que l'animal a Múrcia estava acostumat a estar sempre rodejat de cabres, semblava que aquí s'enyorava. Això ho van comentar amb el cabrer que hi havia al barri i aquell home com a bon veí, quan passava cada dia amb el seu ramat pel davant de la casa d'aquesta família, recollia la cabra i se l'emportava junt amb les seves i quan tornavala deixava a casa seva.
Amb aquest comentari vull remarcar que anys enrere la convivència veïnal era molt bona ja que la gent es coneixia i si podia ajudar-se mútuament ho feia.
Antònia Torrens


2011/03/28

ENYORANÇA D'UN TEMPS PERDUT

Són pensaments d’un veí del districte 2ºn de L’ HOSPITALET.
Temps era temps que tothom es coneixia pel nom. El pes era per onzes, per lliures, sabies que la farina era de blat i el pa durava tou bastants dies, per arrodonir el pes hi afegien la torna, que podia ser coca de forner tallada amb la cisalla. Les compres i vendes mercantils es tancaven amb una encaixada de mans, sense firmar cap document (els pactes eren formals i es complien). Als col·legis ensenyaven lliçons d’urbanitat, bones maneres i respecte per totes les coses, els fills creixien amb il·lusió per ser persones formals. Tot això ja no existeix; les últimes guerres han fet canviar la humanitat, la moral s’ha pervertit, és egoista, materialista i pràctica: “El jo primer” s’ ha imposat arreu del món.
Nosaltres no podem girar les coses, estem contemplant com el gran remolí del materialisme engoleix cap el fons tot els valors atresorats, totes les virtuts més preuades, estem immersos en un “tsunami”que ofegarà qualsevol sentiment. Personalment crec en la gent que vol resistir-se a la degradació dels sentits, salvar-se de l’embrutiment que l’està envoltant.
Això es pot observar per tots els llocs on transitis i també per les imatges a la televisió, un exemple el tenim quan per qualsevol motiu, grups de persones s’ajunten per compartir el famós “botelló” tant als carrers com si s’escau, a la platja, ells s’ho passen be però... a costa de què? Tots en som víctimes d’aquest trasbals que no podem evitar i que s’accepta com a cosa normal quan ens mirem els uns als altres, doncs sabem bé que, de normal, no en te rés. ( S’estan creant miratges per defugir la realitat).
Estem trepitjant uns camins enganxosos on qui més o menys, no se’n pot sortir. Com el cas de les famoses “pateres,”sers humans que, arriscant unes vides plenes de joventut s’endinsen mar enllà buscant unes millores que els faci dignes davant la família i de tothom, i que, després els vegis amb un bastó remenant les escombraries.
Ramon Aguilera

2011/03/21

Entre tots hem de descobrir el nostre patrimoni!


Fotografia http://lhospitaletdellobregat.wordpress.com

Avui volem compartir amb vosaltres el següent bloc i us convidem a que el visiteu ja que el considerem important:

lhospitaletdellobregat.wordpress.com

En la seva darrera publicació, fa esment d'un parell de cases: una que podem trobar al carrer Progrés nº 70 i que està catalogada i protegida com a patrimoni arquitectonic de la Ciutat de L'Hospitalet. I un altre, localitzada al carrer Mas cantonada Vallparda, dels arquitectes Puig i Gairalt que tantes cases varen fer a la Torrassa i que malauradament foren destruides per fer aquests blocs tan uniformes i que no embelleixen el nostre barri.

Segurament que moltes vegades hem passat pel davant d'aquestes cases i no ens n'hi hem fixat!!!.

Avui que comença la primavera mirem enlaire que segur que trobarem coses sorprenents als nostres barris.

2011/03/11

L’ESTRAPERLO: SOTA EL PONT DE FERRO DE LA TORRASSA.





Aquests pensaments són sobretot pels que van néixer a mitjans de 1945 i també les generacions posteriors; per que sàpiguen com es vivia abans i desprès, de la postguerra. Per aquells dies, l’alimentació en general era molt crítica a Barcelona ciutat i rodalies, sobretot per la població senzilla que no disposava de recursos i malvivien amb quasi res, ja que el treball i els jornals eren molt petits i no es podia comprar per lo car que tot resultava.
Això va comportar que l’alimentació per al poble, restés reduïda al més just, com per exemple: farines, llegums i poca verdura. Les altres viandes només s’adquirien per mitjà de la llibreta de racionament cada setmana o 12 dies. Els productes eren: oli, sabó, sucre, pasta de sopa i llet en pols. Així com 8 ous per cada família i setmana.
Aquesta situació va obligar a la gent a buscar-se la vida, sortint pels pobles a buscar el que a la ciutat era difícil de trobar com aviram, oli i altres productes. Marxaven amb un cistell gran que servia per portar conills, gallines, ànecs, i es tancava amb unes ales de fimbra d’un costat i l’altre, a fi de que no poguessin sortir, tapant el cistell amb un gran mocador de fer farcells perquè no es notés què hi portaven dintre. En aquell temps el viatge es feia per tren, i també s’emprava un carro llogat, per omplir-lo i aprofitar bé el viatge. D’aquesta manera es va crear un comerç amagat que donava beneficis suficients per pagar el bitllet de tren , i anar vivint. La meva mare també sortia a fora i ella solament es dedicava a buscar “safrà” mentre a casa posava 4 fils d’aquest producte i l’embolcallava amb paper fent-li uns plecs que després podia vendre a preu d’or.
Aquest sistema de proveir-se era per si mateix míser, doncs com sempre acostuma a passar, les persones adinerades compraven gènere en quantitats grosses, i s’enriquien molt de presa, comprant la voluntat a tort i a dret, fins a l’extrem que, els maquinistes i personal de tren afluixaven la marxa quan s’arribava a punts determinats. I llavors les persones que transportaven els farcells i paquets, aprofitaven per llençar-los a la via on altres persones els recollien carregant-los a l’espatlla i tot seguit, desaparèixer per carrers estrets i petits. (Jo personalment algunes vegades havia fet de “camàlic” portant paquets per unes quantes pessetes).
El punt per carregar els sacs a les espatlles, era sota el pont de ferro de la Torrassa, prop de la Ronda de la Via. En aquest carrer existien unes casetes baixes conegudes com “els corredors”, doncs es comunicaven de la Ronda de la Via, fins a la Ronda la Torrassa. Les impressions més fortes que guardo estan sortint de la memòria com impactes visuals, encara recordo el “pa moreno” o pa negre que no sé de què dimonis estava fet; potser que entre d’altres coses hi barregessin farina de segó (aliment dels conills).
Un dia em trobava caminant cap a Collblanc i em va sorprendre que per terra hi posaven paradetes de pa d’un color groc, fetes de blat de moro i que al tenir-les a les mans hi notaves un pes anormal: diuen que a la plaça Pirineus es venia pa rodó de manera particular als diumenges. Amb aquesta crisi d’aliments van destapar-se malalties com la tuberculosi i les anèmies: entràrem en una espiral de sobreviure com fos.
Ramon Aguilera