SOBREVIURE A L'ANY 1938. Per Ramon Aguilera.

PÀGINES VISCUDES

Sobreviure a l’any 1938

Soc veí de la Torrassa-Collblanc des de fa molts anys, i les meves vivències personals són tantes que, en aquests moments i amb el vostre permís, voldria explicar una experiència de la meva infantessa molt forta.

Vull extreure de la memòria records d’un temps molt llunyà, que comença en la meva adolescència: Va ésser en plena Guerra Civil del 1936 i jo em trobava sota la protecció de l’àvia doncs el meu pare estava lluitant al front, i a casa no hi entrava cap mena d’ajut. Ens trobàvem sols!! Recordo que, quan arribaven els avions per bombardejar la ciutat, ja sabíem pel soroll dels motors si eren bombarders feixistes o els clàssics caces ”xatos” republicans. Per contemplar-ho be, brincava pels graons ràpid cap al terrat , per observar com els canons antiaeris amb les seues explosions blanquetes, s’apropaven als avions. El mateix succeïa de nit: llavors era digne de mirar com els focus de llum rastrejaven el cel per il·luminar-los i corregir la punteria. La vegada que tocaven un aparell, tot seguit s’obria el paracaigudes del pilot, que aterrava o queia al mar, on ràpidament una llanxa motora el recollia.

Imatge provinent d'un còmic de la col.lecció del Ramon Aguilera.

Molt després, va començar el meu canvi a la realitat pura i dura. Sobreviure!! Va ser lo primer. Així doncs, un dia aprofitant que va caure una tempesta d’aigua i llamps tant forta que ningú hi transitava pel carrer, sens pensar- ho gaire i agafant un sac gran l’hi vaig donar la forma de caputxa, cobrint be tot el meu cos i dirigint les meves passes en direcció als camps d’horta, on sabia que hi trobaria verdura. ( Amb aquell mal tems, ningú miraria ni vigilaria). Així doncs, caminant sota una cortina d’aigua vaig trobar el lloc adient, i tot seguit omplia el sac lligant-lo ben lligat, (sense importar-me gens anar xop del tot,) vaig arribar a casa on la bona àvia ja estava estranyada, i a més veient com tornava de carregat amb el sac a les espatlles i tot mullat.

Una vegada passant per davant d’ un forn, justament en sortia l’ escombriaire, portant en un grant cabàs al cap, les restes recollides, i ha sota del braç, un rodó d’uns 2 kg ( molt gros) un servidor, amb la mirada clavada al pa, seguia aquell home que, deixava el paquet que portava penjant-lo de la barana del carro, mentre ell ,seguia tocant la trompeta i recollint la brossa de les galledes- , (així en un moment o altre, la bossa queia a les meves mans.)

Això passava cada dia i l’home preocupat , canviava de lloc el seu pa, posant-lo una vegada, dins una cistella sota del carro entre les rodes, o fins i tot, ficant-lo a la menjadora que penjava del coll del cavall entre garrofes i palla. No sabent ja com fer-ho , va arribar a l’extrem d’ introduïr-lo ben tapat, dintr

e les escombraries, però tot inútil, doncs el pa sempre me‘l quedava jo.

Algun rato visitava el mercat, i sempre tornava a casa portant un peix o altre, que se m’enganxava als dits. Després passava per les parades de “les pageses” i ajupint-me separava les cortines que ta

paven el de sota, omplint una coixinera de pebrots, albergínies i tomàquets fins que... una veu cridava: -Tu, noi.. !! Que hi fas a sota!! I jo fugia corrent i lleuger, pensant , cames ajudeu-me... mentre la venedora cridava: -Agafeu-lo!!

Dibuix: Valentí Julià. Del llibre: Coses de l'Hospitalet. Editat per l'Ateneu de Cultura Popular. 1990

En una altre ocasió, vaig fer una troballa molt important. En una planta baixa d’un carrer solitari, em va estranyar veure-hi al portal, grans cistelles plenes de “chuscos” (en castellà el pa militar) i un camió esperant per carregar-lo. La càrrega es portava en sacs drets, omplint -ne tota la caixa que, era destapada per lo que, allargant els braços s’ hi podia pujar. Així doncs, una vegada es va posar en marxa, jo m’ hi vaig enlairar i tot va ser deslligar els cordills i començar a llençar molt de pa a terra. El conductor ni se n'assabentava, llavors em despenjava i posant els peus en terra seguia corrent, igualant la marxa del vehicle, i recollint-ne tots el que podia i fugint, amb 4 o 5 peces, mentrestant, la gent també s’espavilava agafant-ne alguns per ells.

Tot es va acabar de mica en mica, ja que, no podien denunciar- me per ser menor d’edat però... Ja era massa conegut arreu, i a l’àvia l’hi arribava una paga, no se per quin motiu . I talment , quelcom estava canviant...

Ramon Aguilera