Les "MADRINES DE PAU": Com vaig conéixer a la meva dona. (Per Ramon Aguilera).

Foto:
Avel.lina Silvestre, al Col.legi "Ntra.Sra. de Montserrat", 1935


Aquest era l' adjectiu qualificatiu de la noia que s' escrivia amb un soldat en “temps de pau”, per fer-li mes suportable el radical pas de deixar els seus estudis i carrera, per acabar sent tan sols un senzill militar.

Com la vaig conèixer

Feia poc tems que havia acabat una relació de parella i em faltava una motivació que trenqués el meu avorriment, doncs la vida dintre el quartell es notava mancada d'alicients, només serveis de guarda seguits, per acabar després a la cuina pelant patates, (doncs la nostre quinta va ser poc nombrosa en joves). En una de les cartes a la meva mare l'hi feia saber el meu propòsit d' escriurem amb alguna noia, per ocupar el meus pensaments en altres coses i així tenir quelcom que en motivés, d'aquesta manera va sorgir "la madrina de pau" en forma d'una adreça que la meva mare va aconseguir d'una joveneta veïna, que estava despatxant a una botiga dels seus pares, com a venedora de carns a la Torrassa. Així començà una relació escrita que a cada carta es tornava molt més interessant.

Un dia vaig expressar en tal forma la meva admiració envers a ella que, de manera molt segura i a volta de correu em va dir: -Si tens coses per dir-me, fes-ho personalment quan dispossis d' un permís, i no malgastis la tinta d' aquesta manera!!. No podeu imaginar-vos la gran alegria que sentia, l'esperança de tornar a mirar-la als ulls i dir-la en persona: - T' estimo!!, m' omplia de joia il·lusionada. Aquest permís per fi va arribar i en el trajecte de tornar a casa no parava de pensar en com em presentaria a ella. La visita va ser molt emocionant, ens havíem vist una sola vegada i en creuar les nostres mirades, vàrem quedar sense dir-nos un sol mot.

Ella va demanar permís els seus per parlar amb mi i la nostra conversa es va allargar dues hores al migdia i quatre per la tarda; finalment i després de confiar-nos els nostres sentiments mútuament quedàrem promesos. Tot seguit, després de la trobada amb ella, vaig explicar a la meva mare la impresió que jo tenia d'aquella noia que, a més de formal en les seves idees i simpàtica en el tracte, era bonica de cos. Això, junt amb altres coses, em va fer decidir que la estimava i la volia per esposa i mare del meus fills. Aquesta persona que m'ha donat una vida plena es diu Avel.lina Silvestre.

Ramon Aguilera