ENYORANÇA D'UN TEMPS PERDUT

Són pensaments d’un veí del districte 2ºn de L’ HOSPITALET.

Temps era temps que tothom es coneixia pel nom. El pes era per onzes, per lliures, sabies que la farina era de blat i el pa durava tou bastants dies, per arrodonir el pes hi afegien la torna, que podia ser coca de forner tallada amb la cisalla. Les compres i vendes mercantils es tancaven amb una encaixada de mans, sense firmar cap document (els pactes eren formals i es complien). Als col·legis ensenyaven lliçons d’urbanitat, bones maneres i respecte per totes les coses, els fills creixien amb il·lusió per ser persones formals. Tot això ja no existeix; les últimes guerres han fet canviar la humanitat, la moral s’ha pervertit, és egoista, materialista i pràctica: “El jo primer” s’ ha imposat arreu del món.

Nosaltres no podem girar les coses, estem contemplant com el gran remolí del materialisme engoleix cap el fons tot els valors atresorats, totes les virtuts més preuades, estem immersos en un “tsunami”que ofegarà qualsevol sentiment. Personalment crec en la gent que vol resistir-se a la degradació dels sentits, salvar-se de l’embrutiment que l’està envoltant.

Això es pot observar per tots els llocs on transitis i també per les imatges a la televisió, un exemple el tenim quan per qualsevol motiu, grups de persones s’ajunten per compartir el famós “botelló” tant als carrers com si s’escau, a la platja, ells s’ho passen be però... a costa de què? Tots en som víctimes d’aquest trasbals que no podem evitar i que s’accepta com a cosa normal quan ens mirem els uns als altres, doncs sabem bé que, de normal, no en te rés. ( S’estan creant miratges per defugir la realitat).

Estem trepitjant uns camins enganxosos on qui més o menys, no se’n pot sortir. Com el cas de les famoses “pateres,”sers humans que, arriscant unes vides plenes de joventut s’endinsen mar enllà buscant unes millores que els faci dignes davant la família i de tothom, i que, després els vegis amb un bastó remenant les escombraries.

Ramon Aguilera