El senyor Frederic
Pujolà, ens ha enviat unes poesies fetes pel seu pare, les quals
creiem que per la seva qualitat i perquè es refereixen a fets
ocorreguts al nostre barri són dignes de incloure-les en el nostre
bloc.
Esperem que gaudiu de la fina ironia present a tots els versos, en uns moments tant durs de censura.
Esperem que gaudiu de la fina ironia present a tots els versos, en uns moments tant durs de censura.
Foto: Núria Alenyà
En Frederic Pujulà i Vallès, abans de la guerra civil espanyola, vivia a Barcelona, a la cantonada del carrer Consell de Cent amb el carrer Roger de Llúria, en el segon pis segona porta d’un edifici que posseeix tribunes en els pisos principal i primer.
En el pis
principal vivien el Dr. Font i la seva família, les senyores es
feren amigues, el fill i jo, de la mateixa edat, ens férem amics i,
conseqüència, el Dr. Font i el meu pare també es feren amics.
Durant la
guerra civil, les dues famílies ens refugiàrem de les bombes
alemanyes a Santa Coloma de Queralt, que el bàndol republicà havia
batejat amb el nom de Segarra de Gaià. Com que el pare Font i el
pare Pujulà treballaven a Barcelona, només podien venir al poble
els caps de setmana, Ho feien en uns autocars esbalandrats que
passaven per Igualada.
En un dels caps de setmana
d’hivern, la nevada fou tan forta, que els vehicles només pogueren
arribar fins a Igualada. El meu pare, que havia viscut els hiverns a
les trinxeres de la guerra 1914-1918, no acceptà tornar a Barcelona,
com volia fer el Dr. Font, i el convencé de fer el trajecte
Igualada-Segarra de Gaià a peu trepitjant neu. Arribaren desfets…
però arribaren. I això consolidà la seva amistat.
Coneixent
que el meu pare havia estat periodista i en tenia l’ànima, la
família Font ens invità l’any 1942 a presenciar la processó i
ens oferí un sopar mentre esperàvem que passés. El pare, com que
la misèria en què l’havia tirat Franco no li permetia de
correspondre oferint un sopar, ho compensava com podia composant una
poesia que dedicava al seu amic. Aquest intercanvi de bona amistat es
repetí els tres anys següents. Donem aquí les quatre poesies que
Frederic Pujulà i Vallès dedicà al Dr. Josep Font i Moragues.
Frederic Pujolà fill.
Frederic Pujolà fill.
La processó
Cogulla
de la Torrassa
que els Armats romans maneu
diuen que no teniu preu
com a director de masses
del Teatre del Liceu.
Pels carrers de la Torrassa
ja desfilen els Armats
amb el casc i la cuirassa
i la llança que els han
dat.
Una passa, una altra passa
i un cop sec a l’empedrat.
Un, dos, tre!
Que els Armats i que el
Manaia,
el Cogulla en sap molt més!
Si un Armat s’avança
massa
l’atura l’encogullat,
si un
altre se li retrassa
se me li posa al costat
li fa un signe i la catxada
tot seguit li ha espabilat.
Cogulla de la Torrassa,
diuen que no teniu preu
com a director de masses
del teatre del Liceu.
Pels carrers de la Torrassa
Ja desfilen els Armats.
Una passa, una altra passa
i un cop sec a l’empedrat.
Oh,
Cogulla, amb quina traça
els has tots ensinistrat
per desfilar amb la cuirassa
i la llança que els han
dat!
(1942)
--=--
Solemnial,
majestuosa,
desfila la Processó
amb olors d’encens, de
rosa,
de castedat... i de suor.
Passa la Samaritana,
-Dona’m aigua que tinc
set! –
Passen la Verge, Santa Ana
I un àngel molt petitet.
Passa una dona descalça
i una altra i cent altres
més,
(com si
anessin contra l’alça
dels murris dels sabaters ).
Ara ve la Magdalena,
Pilat parlant espanyol,
una dona amb dues nenes,
dues nenes com un sol.
Uns hi van amb molta barra,
altres
expressant dolor.
(Que és bona la botifarra
i el vi
de casa el Doctor!)
Ara ve a certa distància
el noi Font, de Sant Joan,
blanc i blau, duu amb
elegància
un palmó fins al cel gran.
Una
engega una “saeta”
que ens ha tots emocionat.
(Que són bones les galetes
amb què ens han obsequiat!)
I passen àngels, i noies,
i ciris, i penitents,
i el
Rector, i torxes, i toies,
i més gent, molta més
gent).
Solemnial, majestuosa,
desfila la processó,
amb olors d’encens, de
rosa,
de santedat i de suor.
---
Mes tothom a la Torrassa,
per mica que hagués gosat,
hauria aplaudit la traça
del director dels Armats!
(Al
Dr. Josep Font – Abril 1943)
La
Processó de la Torrassa
--=--
(Abril
1944)
Els soldats romans feien
carreteres,
Ponts del diable i codis...
Feien molta por!
Tot ho conquerien en formant
legió!
I, ara, mansois, dòcils, i
com baladeres
fan coreografia per la
processó!
Qui els ha ensinistrat? Qui
ens els ha donat?
La puixança màgica d’un
encaputxat
que els diu coses a
l’orella
i produeix la meravella
de fê’ls córrer la
ciutat
com exèrcit capturat
amb les llances sempre
dretes,
i obtenir que homes i dames,
el cor ple de fe i de flames
i de cafè i de croquetes –
des dels balcons i terrats
cridin:
“Visquen els Armats!”
===
El Manaia que els mena ara
duu darrera la cohort
un tinent alta la vara,
mostatxut, ferreny i fort
que, amoïnat per la
cuirassa,
davant de la processó
dóna el tomb a la Torrassa
i per treure s’escarrassa,
els caramels del sarró
===
Una passa, una altra passa
i un cop sec ben adinyat!
Quina multa et clavaria
Per fer malbé l’empedrat!
Una passa, una altra passa
i, poc a
poc, amb catxassa
,
apòstols, àngels,
cogulles,
Pilat, Judes, cucurulles,
la bella Samaritana.
Magdalena, flô ex-mundana,
penitents, penitents,
caps peluts i caps lluents,
el Rector de la Torrassa,
musiques, una gran Creu,
i sis
Passos
fets amb traça,
p’ro que pesen més que
Déu!
Be et planyem, bon Cirineu!
===
I en la fila de ciris que
flameja
com un robí, i que lluu tot
progressant
una noia que causa al robí
enveja
perquè ella brilla amb
raigs de diamant.
I de la qual callem,
discrets, el nom
perquè un cop dit lo dit ja
el sap tothom.
===
De les cucurulles l’amagat
misteri
que fa por als nanos i
basarda als grans,
sempre ens ha fet perdre
serenor i senderi,
tremolar les cames i el cor
i les mans,
perquè evoca, tètric,
turments i tortures,
calabossos llòbrecs i
ferros roents,
forques i fogueres i
desconjuntures,
plors, rialles diabòliques
i esgarrifaments!
===
I, ara, vas a la Torrassa
amb el “Metro Transversal”
i no saps ben bé el que
passa.
mes,
passa que has pensat mal.
Car l’encaputxat, resulta,
si fa soroll pel carrer,
que no li posen cap multa
puix tot el que fa ho fa bé.
I, sa muller, vinga dar-vos
menjar, beure , taula i
plats...
No és per a reconciliar-vos
amb tots els encaputxats?
===
Doctor destre que ensinistra
els Armats en processó
i en l’art de dur-los és
mestre.
Déu te do, destre Doctô,
per l’admiració de dames,
de pintors i literats,
molt de delit, vida... i
cames,
a davant dels teus Armats!
Abril
1944
(Al nostre estimat amic Dr.
Font,
En ocasió de la processó
de la
Torrassa. Abril 1944)
La
Processó de la Torrassa
--=--
(Març 1945)
... I els Armats van davant,
amb sa coreografia.
Cada any són quatre més.
On deuen fer la cria?
=
Pel mig de la gentada que
ben blasfema i sua,
un Cuc que vol fê el zero,
signe d’eternitat,
va pels carrers i prova de
mossegà’s la cua
amb el cap coreogràfic d’un
escamot armat
Avança
lent i grave
ses
tètriques anelles
fetes de
cabell d’àngel, caputxes i brandons,
de carn de joves tristes i
de porugues velles,
d’enormes carros tràgics
i negres ganfarons.
Mes cada
pas que avança el seu cap amb gran catxassa,
un pas la
cua avança per la solemne nit;
sense
podê el cap treure-la per tota la Torrassa,
mossegar-la i fê el zero,
signe de l’infinit.
L’escarbat bum-bum
fa rodar la bola.
l’escarbat bum-bum
empeny la carriola
que es porta la llum.
L’escarbat duu el fum!
Costa amunt i costa avall,
sens tractor i sens cavall,
l’escarbat molt
s’escarrassa
pels carrers de la Torrassa,
sense tralla ni fuet,
l’escarbat tira pel
dret...
Arri, arri, borriquet;
anirem a Sant Medí...!
(-No
sabeu pas cap drecera?
És tan
llarg aquest camí
que, si m’ho arribo a
dir...
Me quedo amb la tavernera
i li faig servir més
vi...!!
Això pensa l’escarbat;
mes ha estat emparaulat
i no es pot tornâ endarrere
perquè fora un gran pecat!
=
Quines notes més boniques
de color!
Quines
notes per pintar-les un pintor!
Quines noies més boniques,
primes, grasses, grans i
xiques
van cada any en processó
amb les atxes abrandades
com buscant afal·lerades
sens trobar... la devoció!
=
Com que el Cuc està nafrat
i té el pols que se li altera,
un bon metge han nomenat
per la seva hora darrera,
i amb uns practicants segurs
que hieràtics marquen danses,
me le van fer rajâ el pus
amb la punta de les llances.
=
Oh, Vós, Senyor, que des de les altures
vigileu el que fan vostres criatures
i se us en fum que el Metro plegui d’hora,
si mai el Cuc mateu, que sí ho fareu!
la gent que Vos adora
Vos prega que el seu cap li conserveu
i li deixeu l’Armat i el Mestre seu.
Que vostra ira diurna
aixafi el Cuc i en faci la farina
que ens pot estalviar el blat de l’Argentina;
mes que Vostra Clemència
respecti el Cap del Cuc que és Art i és Ciència!
Ferreny, lluent, noble, disciplinat,
l’Armat,
el Cap del Cuc, ço és la intel·ligència,
avança satisfet, bell i admirat.
On és l’home de ciència
Que obstinat, amb paciència,
L’Armat ha ensinistrat?
On ñes? On s’ha amagat?
En quin cau s’ha ficat?
No serà, per ventura, aquell encaputxat?
(Març, 1945)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada