2012/11/28

RECORDS D'ALTRES TEMPS: LA MANTELLINA



Quan m'aturo a pensar en com han canviat les coses amb el pas del temps, crec que algunes d'elles han estat modificades amb molt d'encert, com la que us explicaré ara i que és la següent:
Veureu en la fotografia, que adjuntem una mantellina; algún jove es preguntarà: i això per què servia?, doncs fa més de 70 anys les dones no podíem entrar a l'església sense anar amb el cap cobert amb aquesta peça, per nosaltres que érem unes nenes era molt normal, però ara amb el temps, veig que si els homes podien, com ara, anar sense el cap cobert, perquè les dones havíem de fer el contrari ?
També a les processons que es feien per Setmana Santa, s'hi havia d'anar amb mantellina, com podeu veure a la fotografia que adjuntem; feliçment ja fa uns quant anys que les coses van cambiar i en aquest moment no hi han diferències.
Un altre cosa que teníem prohibit era anar a l'església amb la màniga massa curta, havia d'arrivar fins el colze, si no, t'arriscaves a que et fessin surtir de l'església i no en parlem si anaves sense mànigues; ara no es fila tan prim i és molt millor.

Antònia Torrens


 
foto:

2012/11/19

AL DIARI DE L'HOSPITALET: EL BARRI DE LA TORRASSA A INTERNET

 Al Diari de l'Hospitalet d'aquest mes surt una entrevista a l'Antònia Torrens (1935), blocaire del Memòria de Barri de la Torrassa :) ...Il.lusió i orgull de ser d'aquest barri :))..."Mai és tard per aprendre".


REPORTATGE a L-H DIGITAL:
http://lhdigital.cat/web/digital-h/noticia/societat/-/journal_content/56_INSTANCE_43Th/11023/6729152


VÍDEO:
http://lhdigital.cat/c/document_library/get_file?uuid=cc328594-0ee0-4a5f-8586-bc4958833e59&groupId=11023



2012/10/31

El MERCAT DE COLLBLANC ALS 50

 Foto: Arxiu de la família de la Paquita Torrens.
(De la fotografia, no tenim més dades sobre la seva autoria)

Aquest dilluns l'Avel.lina Silvestre ens ha portat la magnífica foto que tot seguit publiquem del Mercat de Collblanc a la dècada dels 50. La imatge publicada que hem escanejat abans de publicar era una fotocòpia ampliada, que tenia amb un marc penjada a casa seva la Paquita Torrens. A la foto, surt la mare de la Paquita, venedora d'una de les parades d'aviram, a la dreta. Recorda l'Avel.lina que a la seva amiga d'infantesa Paquita la seva mare li enviava a Granollers o altres pobles a proveïr-se de l'aviram.-->

En paraules de la Núria Alanyà:  "Al mercat de Collblanc els meus pares tenien un negoci: venien cigrons i mongetes cuïtes. Al Mercat, tot eren barraques: jo no havia encara nascut però els meus pares m'ho van explicar. Després d'uns anys d'haver jo arribat al món, me'n recordo de jugar pel mercat entre les seves parades. Recordo que entrant pel carrer Martí Julià hi havien molts animals vius de tota mena i pel Nadal hi havien galls d'indi que cantaven molt i feien molt xivarri. Les parades eren barraques i amb el pas del temps van construïr d'obra el mercat que coneixem avui".



2012/10/23

UNA PASSEJADA PEL BARRI: BAR LOS PAJARITOS



El dia 1 d'Octubre d'enguany, (2012), uns quants integrants del Grup Memòria de Barri de la Torrassa, vàrem anar a fer una visita a un establiment anomenat “Bar Los Pajaritos,” que és propietat de la família Mateu i que es troba al carrer Santiago Apòstol cantonada amb la Rambla Catalana.
La senyora Maria Mateu Gaya juntament amb les seves filles Teresa Sardà, Rosa Mª Sardà i la seva néta Miriam Biener Sardà, ens van atendre molt bé donant-nos tota mena d'explicacions, ja que elles estan al front del bar en el que també serveixen dinars.
Creiem que després de més de 50 anys de servei al nostre barri, mereixien que els tinguéssim en el nostre bloc.
Segons ens han explicat, quan ells van agafar el bar el dia 6 de Maig de l'any 1960, ja feia uns anys que el regentava un altre propietari.
Ens van donar facilitats per retratar les diverses fotografies antigues que tenen exposades al local i que podeu veure en el nostre espai de fotografies antigues del bloc; una de les que acompanya aquest escrit en el que es veu un cotxe, ens van dir que l'any 1960 aquest taxi, juntament amb un altre, eren els únics que hi havia a la Torrassa. 

Text: Antònia Torrens
Fotos: Ramon Aguilera

 

2012/07/23

EL CAMP DE LA LLUM



Avui us deixem amb aquesta fabulosa fotografia proporcionada per la Laura López, a la qual aprofitem per tornar-li a agraïr. El Camp de la Llum era un lloc on la canalla d'aquell temps anava a jugar, perquè era un espai molt gran i quedava recollit. Cal recordar que en aquella època no hi havia trànsit ni de cotxes ni de motos, només hi havia algun que altre carro que circulava per anar als camps. Resulta increible pensar que actualment, en el seu lloc hi hagi un equipament tant important pel barri com és el seu Ambulatori. No sabem si també en aquest espai està inclòs el col.legi Ramon i Cajal i el més recent equipament del Casal de la Gent Gran. 
Us convidem i animem a deixar comentaris, i entre tots i totes aclarir aquests dubtes. Mentrestant, ens quedem amb el record dels jocs infantils al Camp de la Llum.
El Camp de la LLum es trobava a la cantonada entre la Ronda de la Torrassa, carrer Albareda i Rambla Catalana.
Grup Memòria de Barri.


"La foto està presa on és ara l´ambulatori, on anaven a jugar molts nens i nenes de l´ època i crec que li deien "el campo de la luz"; en ella surt la meva mare, Montse Galceran, la nena petita, i la seva cosina Mari Carmen Urpí Galceran. Deu ser de l´any 58 o així".  
Laura López

"M'ha fet molta il.lusió aquesta foto perquè es veu casa meva a la Rambla Catalana. Jo havia anat a berenar moltes tardes al 'campo de la luz'. Recordo que entre la Ronda de la Torrrassa i carrer Albareda hi havia un petit quiosc que a la foto queda al costat de la casa vella que es veu del Tio Aniceto, on és ara l'ambulatori".  
Mari Carmen Garcia

2012/07/13

UNA HISTORIA D'AMISTAT ALS BARRIS DE COLLBLANC-LA TORRASSA



 
A la foto: la Encarna Diaz; la Olga Olivares; l'Anita Moltó; l'Emília Roca (de la Ronda de la Via); la Núria Santamaría (casada amb el Pedro Diaz); la Francis Moltó.  
Foto: 1947, des d'un terrat de la Torrassa.
  
"Fa uns 20 anys aproximadament o sigui sobre l'any 1991 o més, em va venir al cap retrobar-me amb les companyes del “cole” (el Col.legi Pompeia del carrer Progrés), i a la vegada veïnes del meu barri : Collblanc-Torrassa de l'Hospitalet.
Així ho vaig fer, mirant de localitzar a les més íntimes i a partir de parlar amb elles, ens hem anat trobant 2 vegades a l'any: l'últim diumenge del mes de maig i de novembre.
I encara que fa temps som sempre les mateixes. Al principi en venien d'altres i una d'elles per desgràcia es va morir. Ara ja som “setentones”, la majoria àvies que quan ens trobem portem fotos de fills, netes, etc. I així recordem temps passats i a la vegada toquem temes de la nostra vida actual.
És molt agradable i ens ho passem molt bé.

Quan hi ha alguna notícia per a dir, ens telefonem. Es tracta de conservar i enriquir la nostra amistat després de tant de temps. També faig reunions amb un grupet d'uns cursets que vaig fer a la Creu Roja del carrer Progrés de Collblanc, d'encara fa més temps, doncs ens reunim des de l'any 1.980 aproximadament. Totes aquestes trobades són FORMIDABLES."


Olga Olivares

 Manuscrit de l'escrit de l'Olga Olivares.


D'esquerra a dreta i dalt a baix: la Núria Santamaria; la Isabel Ventoso; la Remei Minyana; la Francis Moltó (filles i nebodes dels Moltó del Pimpinela, que cantaven a l'Univers); la Olga Olivares i l'Anna Moltó. 
La Olga Olivares al Punt Òmnia, durant la seva visita el dilluns 9 de juliol, amb el grup Memòria de Barri: la Veli, l'Antònia, el Ramon i la Montse.

Repassant la Galeria fotogràfica de fotos en blanc i negre del Bloc.

2012/06/11

LA FESTA MAJOR EN BLANC I NEGRE

Aquesta setmana hem celebrat al barri la nostra Festa Major: la dels barris de la Torrassa i Colblanc. Volem recordar amb les següents fotografies com era la Festa Major en el passat... Així que us deixem amb un seguit de fotografies que pertanyen a la nostra Galeria i que tenim enllaçada al nostre bloc, per tal de rememorar la nostra festa..., en blanc i negre!
La major part de fotografies es corresponen amb el carrer Santiago Apòstol a la dècada dels 50: els carrers també es guarnien al nostre barri.

Foto: Montserrat Sanmarti
Festa Major carrer Santiago Apostol, 1949

 Foto: Lourdes.
Festa Major, any desconegut.

 
Foto: Lourdes.
Festa Major, any desconegut.

Foto: Antònia Torrens
Festa major al carrer Santiago Apòstol. A la foto podem veure a: l'Antònia Torrens; la Carme i l'Amadeu Panadès; la Montse Santmartí. Any: 1954

 Foto: Carme Penedès Festa Major del carrer Santiago Apòstol. 1955

 Foto: Mari Carmen Garcia
Xocolatada de Festa Major. Carrer Santiago Apostol. Any estimat: 1957
Foto: Antònia Torrens Festa Major, carrer Santiago Apòstol. 1955.

2012/04/16

RECORDS D' INFANTESA: La meva RAMBLA CATALANA. Per Mari Carmen Garcia


Recordo amb enyorança la meva infantesa en aquell trosset de la Rambla Catalana on vaig néixer. Vivíem davant mateix de “l'hort del Tio Niceto“ on pocs anys després construiren la fàbrica de maletes “Miguel Iñesta”. A casa sempre deien: ... "Que allà, quan la guerra, hi havia un refugi, i quan sentien les sirenes de l'aviació corrien a amagar-se".
Però jo recordo amb molt 'carinyo' els diumenges pel matí quan passava la matonera amb el seu calaixet ple de matons, i que n'eren de bons!... I els estius, quan posaven la paradeta de síndries i melons al costat de la Font; els venedors eren un matrimoni, veïns del barri i a ell l'hi mancava un braç; la canalla gaudíem d' aquelles tallades grans i fresques que ens compraven els pares.
Uns altres records em porten al meu pare, que era cantaire dels Cors de Clavé “Unió Rossinyols Torrasencs”, i la seu la tenien al “Bar Llorenç”, a la Plaça Espanyola. Per Pasqua Florida sortien a cantar caramelles pel barri amb cistelles guarnides on la gent hi posava diners que servien per a fer a la Segona Pasqua una sortida a un poble arreu de Catalunya.
A la tornada sempre arribaven per Collblanc i la gent els esperava a la Plaça Espanyola. Quan sentíem els tambors i les trompetes corríem carrer Progrés avall per anar a rebre'ls. ...Feien un goig! Amb les seves camises blanques, faixa i barretina vermella i les grans forquilles i culleres de fusta a l' espatlla guarnides de forques d'alls.
Recordo els diumenges per la tarda que anàvem tota la quitxalla a la porta de l' església tot esperant que sortissin els batejos per cantar:
Tireu avellanes que són torrades, tireu confits,
que són podrits; si no en voleu tirar, el nen es morirà”
I els padrins llençaven “peladilles“ i peces de cèntim i ens tiràvem tots a terra i a veure qui en collia més!
I és que la nostra Torrassa era com un petit poble, de gent molt humil i molt treballadora, que gaudia també molt amb tot el que s' hi celebrava.

Mª Carme García.

2012/04/02

EL TALLER DE LA EULÀLIA: LES MODISTES AL BARRI.


Foto: Veli Silvestre Any: 1949
A l'entoldat situat a la Pl.Espanyola , durant la Festa Major de la Torrassa.

Veli Silvestre amb un vestit cosit a mà, per la Festa Major.

RECULLS D'ALTRES TEMPS:
El taller de la Eulàlia: Les modistes al barri. (Per Mari Carmen Garcia).
Hi ha vegades que somnio amb aquells temps d' aquesta barriada nostra en que las relacions humanes fluïen d'una manera espontània i natural i que es donaven en molts llocs, per exemple, als tallers de les modistes.
Jo coneixia de molt aprop un d'aquests tallers de modista que hi havia al carrer Progrés, xamfrà Rambla Catalana,perquè la modista era com de la família: el taller de la Eulàlia. Al barri també recordo el taller de l'Angelita al carrer Llobregat.
Pel taller de la Eulàlia, al carrer Progrés, les noies aprenien a cosir, i ho feien per totes les celebracions del barri: els carnestoltes (tot i que era prohibit), la Festa Major, les comunions, els casaments, etc, i tanmateix els seus vestits i els de part de la família.
Tot era alegría! Es cantava, es parlava de xafarderies, es reia moltíssim i per damunt de tot s'escoltava la senyora Francis per la ràdio: “Querida señora Francis...”: al matí escoltàvem la Sra. Fortuny, i a la tarda la Sra. Francis. Jo tenia aleshores 5 o 6 anys i anava amb la meva germana: m'ho pasava d'allò més bé perquè em donaven retalls de roba i “feia vestidets” per a les meves nines.
Però..., els temps canvien: va arribar la moda PRET A PORTER, i amb ella va anar acabant una d'aquelles boniques convivèncias que hi havia al nostre barri.
Penso que en aquests moments en que molta gent s' ho està passant tan malament, fan molta falta llocs de calor humana on es parli, es canti, es diguin tonteries, com en aquells tallers de modista de temps passats.
Mari Carmen Garcia
Montse Santmartí afegeix:
"Al carrer Holanda hi havia una modista molt bona, que es deia Juli. I me'n recordo de la modista del carrer Santiago Apostol,encara millor, l'Aurora. Eren tres germanes i la M
ontse encara és viva i hi viu al barri".
L'Antònia Torrens afegeix:
"La Juli hi vivia al carrer Holanda número 59, baixos".

2012/04/01

L'ENTERRAMENT DE LA SARDINA. Per Antònia Torrens


L'enterrament de la sardina, antigament, era una sortida al camp que tenia lloc el dimecres de Cendra a Barcelona. La gent portava els nens i nenes a Montjuïc, a les Planes i a altres llocs a enterrar la sardina.
A la Torrassa, també es participava d'aquesta festa. Aquest dia, les mares portaven els seus fills i a altres nens veïns del carrer, a enterrar la sardina. Es duia lligada a una canya amb una bona llaçada i anàvem a la Font dels Ocellets o be baixàvem a Santa Eulalia on hi passava un canal anomenat “Canal de la Infanta” que es trobava a la mateixa sortida del metro, quan a l'estació s'hi accedia d'un altra manera de com és ara. Ja fa uns quants anys que el Canal el van soterrar i ara ja no es veu. Quan arribàvem, berenàvem i després féiem una cerimònia grotesca fent un forat a la terra on enterràvem una arengada o sardina, generalment vestida d'una forma ridícula, com podeu veure a la fotografia que hem posat a dalt d'aquest escrit, però sobretot és que pasàvem una tarda molt divertida, jugant i rient, ja que en aquests llocs quasi tot eren camps i havia molt d'espai per jugar.
Antigament, sardina, era una manera col-loquial d'anomenar l'espinada o la carcanada del porc i que tradicionalment s'enterrava abans de començar la Quaresma, per significar que es posava fi a la disbauxa, la gresca etc., del Carnestoltes o Carnaval i que s'entrava en un temps d'abstinència, la qual cosa, era molt respectada per la majoria de persones d'aquella época. Actualment, sobretot la gent de certa edat, encara per la Quaresma, seguint la tradició, fan abstinència, no menjant carn, cosa que s'ha de respectar.
Jo em pregunto: Com es va passar d'enterrar la espinada del porc que com tots sabem és carn, a enterrar una sardina que és peix i que era recomenat que es mengés per la Quaresma? Doncs jo no ho sé, he buscat per internet i m'han sortit unes explicacions que només són hipòtesis, per això no les explico. Si algú sap quelcom, li agrairia que m'ho expliqués.
No tenim cap fotografia antiga d'un nen o nena portant la canya i la sardina. Si algú ens en pogués proporcionar alguna, l'adjuntaríem a aquest escrit i seria més complert.
Aquesta festa, pel fet d'ésser celebrada dins el primer dia de la Quaresma, no estava ben vista per l'Església.

-->

2012/02/22

REMEIS CASOLANS D'ALTRES TEMPS




Aquest utensili de porcellana de la 1ª fotografia de dalt és bastant antic. Anys enrera eren moltes les cases que el tenien. Sabeu per què servia?.
Doncs ara ho explicaré: Quan un membre d'una família, ja fos adult o nen, tenia mal de ventre, estrenyement o molèsties a la panxa degut a que feia uns dies que no anava de cos, se li donava una lavativa amb aquest utensili. Com es preparava?. En primer lloc, es posava una olla al foc amb aigua i quan bullia se li afegia un grapat de farigola, es deixava un parell de minuts perquè arrenqués el bull i després s'esperava que l'aigua estigués tèbia, aleshores es colava directament dins del dipòsit amb un colador ben fi perquè l'aigua no tingués cap brossa i s'hi afegia un raig d'oli cru. Prèviament s'havia de col-locar la goma a l' orifici que sobresurt del dipòsit i es penjava tal com està a la fotografia. Veureu que al final de la goma, hi ha una cànula i una clau de pas que servia per anar controlant la sortida de l'aigua; un cop instal-lat s'untava amb oli la cànula i s'introduïa al annus i així l'aigua anava entran poc a poc als budells. Passada una bona estona s'evacuava l'aigua que ja havia fet una bona neteja i la persona quedava mésssssss tranquil-la.
Com es pot veure a dalt, hi ha una 2ª fotografia que té forma de pera i és de goma, també servia per donar lavatives però era per a nens molt petits.
Actualment el que la gent fa servir, són els objectes fotografiats a baix. El primer, és de plàstic i es pot guardar plegat i l'altre un cop usat ja es pot llençar.
Hi havia altres opcions que eren: l'aigua de carabanya i “aceite de ricino”; ambdues coses eren molt dolentes perquè tenien molt mal gust.
El que explico a l'últim paràgraf m'ho han recordat les alumnes del Punt Omnia de la Torrassa, Rosa Mª Gris i Carme Anadon.
Antònia Torrens

2012/02/17

Les "MADRINES DE PAU": Com vaig conéixer a la meva dona. (Per Ramon Aguilera).


Foto:
Avel.lina Silvestre, al Col.legi "Ntra.Sra. de Montserrat", 1935



Aquest era l' adjectiu qualificatiu de la noia que s' escrivia amb un soldat en “temps de pau”, per fer-li mes suportable el radical pas de deixar els seus estudis i carrera, per acabar sent tan sols un senzill militar.
Com la vaig conèixer
Feia poc tems que havia acabat una relació de parella i em faltava una motivació que trenqués el meu avorriment, doncs la vida dintre el quartell es notava mancada d'alicients, només serveis de guarda seguits, per acabar després a la cuina pelant patates, (doncs la nostre quinta va ser poc nombrosa en joves). En una de les cartes a la meva mare l'hi feia saber el meu propòsit d' escriurem amb alguna noia, per ocupar el meus pensaments en altres coses i així tenir quelcom que en motivés, d'aquesta manera va sorgir "la madrina de pau" en forma d'una adreça que la meva mare va aconseguir d'una joveneta veïna, que estava despatxant a una botiga dels seus pares, com a venedora de carns a la Torrassa. Així començà una relació escrita que a cada carta es tornava molt més interessant.
Un dia vaig expressar en tal forma la meva admiració envers a ella que, de manera molt segura i a volta de correu em va dir: -Si tens coses per dir-me, fes-ho personalment quan dispossis d' un permís, i no malgastis la tinta d' aquesta manera!!. No podeu imaginar-vos la gran alegria que sentia, l'esperança de tornar a mirar-la als ulls i dir-la en persona: - T' estimo!!, m' omplia de joia il·lusionada. Aquest permís per fi va arribar i en el trajecte de tornar a casa no parava de pensar en com em presentaria a ella. La visita va ser molt emocionant, ens havíem vist una sola vegada i en creuar les nostres mirades, vàrem quedar sense dir-nos un sol mot.
Ella va demanar permís els seus per parlar amb mi i la nostra conversa es va allargar dues hores al migdia i quatre per la tarda; finalment i després de confiar-nos els nostres sentiments mútuament quedàrem promesos. Tot seguit, després de la trobada amb ella, vaig explicar a la meva mare la impresió que jo tenia d'aquella noia que, a més de formal en les seves idees i simpàtica en el tracte, era bonica de cos. Això, junt amb altres coses, em va fer decidir que la estimava i la volia per esposa i mare del meus fills. Aquesta persona que m'ha donat una vida plena es diu Avel.lina Silvestre.
Ramon Aguilera

2012/01/16

LA NOSTRA MEMÒRIA ÉS IMPORTANT: 2012 AMB IL-LUSIÓ




Avui dia 16 de Gener de 2012 el Grup de Memòria de Barri de la Torrassa comença la seva tasca dels dilluns, reunint-se al Punt Omnia, per continuar treballant en la recerca de vivències que formen part de la història de la Torrassa. La nostra memòria, nosaltres creiem que és important i per això us convidem veíns i veïnes a contribuir en el nostre bloc, ja sigui proposant temes, aportant fotos antigues, deixant comentaris o qualsevol cosa que us sembli adient per ser divulgada.

D'esquerra a dreta: Ramon, Maria, Veli, Antònia i Mª Carmen, del Grup Memòria de Barri de la Torrassa.


2011/12/23

UN 2012 FARCIT DE BONES NOVES

Foto de Núria Furió: Nevada de nadal de 1962. Rambla Catalana, 6 (barri de la Torrassa)

...EL GRUP MEMORIA DE BARRI DE LA TORRASSA LLUITA PERQUÈ PUGUI CONTINUAR LA SEVA TASCA I US DESITJA UNAS BONES FESTES DE NADAL I UN BON ANY 2012.



ENTREGA DE SIGNATURES AL DEPARTAMENT DE BENESTAR SOCIAL
Avui dia 21 de desembre un grup del Punt Òmnia de la Torrassa i d'altres Punts Òmnia de l'Hospitalet i de més enllà, hem anat al Departament de Benestar Social (Palau de Mar) per fer entrega d'una carta adressada al Sr. Conseller, un manifest anti-retallades i un plec de signatures recollides entre les persones que assistim als cursos i diferents activitats que s'imparteixen en aquest centres i que, degut a les retallades, creiem estar en perill de desaparèixer, la qual cosa seria un pas enrrera per un barri humil com és el nostre, ja que el que tenim ha estat aconseguit amb l'esforç de persones que durant molts anys han treballat perquè nosaltres -majoritàriament gent gran-, i que per diverses causes no hem pogut estudiar, actualment gràcies a aquests centres, ens hem posat al dia en les noves tecnologies sabent fer anar un ordinador i no ens sentim analfabetes en aquest tema.
Antònia Torrens



2011/11/28

L'ALIANZA DE LA TORRASSA A RADIO BARCELONA

Un grup de l'Alianza de la Torrassa vàrem anar a Ràdio Barcelona a actuar (entre elles també hi estava jo, vam dir poesies fins i tot en català), el Director del quadre escènic, el Senyor Armando Blanch ens va dir que féssim el que volguéssim mentre actuéssim mol bé. Us envio una foto de la Alianza per si algun reconeix les persones que vàrem anar.
De dreta a esquerra, Roser Marti, Maruja Ventura, Avel.lina Silvestre, Antonio Comas (el Tonet del Xiprer), el Pituso i Josefina Carrasco . També hi eren presens Juan Segarra, i Octavio Franco.

Van actuar dient poesies: Paquita Nicolas, Avel.lina Silvestre, Maruja Ventura, Juan Segarra i OctavioFranco.
Va presentar el pograma el sr. Armando Blanch.
Any 11 de Octubre de 1946.

AVEL-LINA SLIVESTRE (VELI)

2011/11/21

EL RECICLATGE: Els escombriaires de l'Hospitalet

En veure pel carrer els contenidors de les deixalles ( el verd pel vidre, el blau pel paper, etc.), no deixo de recordar i fer una reflexió sobre la manera en que abans es feia el reciclatge. Vinc d' una família d' escombriaires de Santa Eulàlia i he estat testimoni de com s' aprofitava tot.
Els escombriaires anaven pels barris tocant les trompetes i els enormes cabassos de goma que la gent anava omplint directament de les seves galledes (aleshores no hi havien bosses de plàstic, ni res que s'hi assemblés).
Quan arribaven al sitial ( que així s' anomenava el lloc on descarregaven els carros) es posava tota la família a triar la carretada. I allò, sí que era reciclar! Perquè allà s' hi aprofitava tot. En temps de la postguerra, quan hi havia molta gana, es buscaven les restes del menjar (patates, pomes, plàtans), que s 'hi podien aprofitar. Aleshores, i al redós de la pila de la carratada, hi havien enormes cabassos en els que s' hi anaven dipositant en un, el paper, en l' altre, el vidre blanc, el de color, la roba, el metall, el coure, les sabates de goma en un cabàs, les espardenyes en un altre, els ossos de les carnisseries, els cabells (a vegades llençaven trenes), etc.
La pila que quedava de restes orgàniques l' aprofitaven per donar de menjar als porcs, (aleshores tots els escombriaires en tenien), i el que quedava, barrejat amb els excrements dels animals (porcs, cavalls, gallines, etc.) esdevenien en fems que compraven els pagesos del Prat, Viladecans, etc.
Com podeu veure en aquestes fotos, la vida era molt dura per a tota aquesta gent que es dedicava a la recollida d'escombraries.
Amb el transcórrer dels temps tot ha evolucionat; malgrat tot, vàrem anar perdent la batalla en el reciclatge de les deixalles. Ara, d'un temps ençà s' ha anat adquirint la conciència de la recuperació de tot el que es llença. No oblidem el treball i les condicions duríssimes en que treballaven els escombriaires de l'Hospitalet i de tants altres llocs.
Mª Carme Garcia i Vilaspasa
(Les fotos pertanyen al llibre L'Abans de l'Hospitalet. Pàgines 71 i 73. La foto superior és del sitial de cal Marioles. La imatge inferior és del sitial de ca l'Usini, a la cruïlla entre el carrer de l'Aprestadora i el carrer de la Igualtat. Al voltant dels anys seixanta).

ELS ESCOMBRIAIRES, TEMPS ENRERE



Recordo la meva infantesa, quan passaven els escombriaires, tocant la corneta curta i recollint les sobres dels àpats de cada dia. Cada matí arribava un carro amb l'home que s'encarregava de recollir les sobres dels menjars i deixalles amb un gran cabàs i quan l'omplia, anava cap al carro i l'avocaba. A continuació, seguia casa per casa, fins acabar-hi el carrer, omplint el carro i llavors marxava fins al barri dels escombriaires, que aquí a la Torrassa era al darrere del carrer Vallparda i la plaça de Canalejas, i darrere del carrer Pujós, potser sigui el carrer Graner, no m'enrecordo bé, però hi havia un gran tros de terreny d'avocador de les escombreries on es deixava tot allò que no volia el drapaire.

Abans, les escombraries, les teníem a casa fins que venia l'escombriaire a recollir-les, porta a porta. Després ficaven un cabàs a cada cantonada del carrer: primer eren d'espart, després de goma perquè els homes amb els cabassos d'espart, es posaven perduts del regalim que es filtrava, per això després els van fer de goma. Quan estaven plens, els abocaven al carro que el deixaven a meitat de carrer.
També hi havien els que escombraven els carrers, els quals anaven amb el seu cabàs i la escombra de palma recollint les deixalles que trobaven per les voreres i pel mig del carrer. No hi havia pudors pels carrers. Avui no pots passar segons per on, degut a les males olors i el mal que et fa la vista el fet de veure tot escampat pel terra al costat dels contenidors. Els drapaires, quan venien les festes de Nadal, passaven per les cases a recollir les propines qué se'ls acostumava a donar i així es treien un sobresou, aquest ofici estava molt mal pagat.
Maria Aracil

(Foto extreta del llibre L'Abans de l'Hospitalet, pàgina 72. Escombriaire de Can Pi als anys 50).

L' ESCOMBRIAIRE


Voldria extreure dels meus records la imatge del qui recollia les escombraries del veïnat al voltant de 1930. El seu perfil humà era el d' una persona molt activa en la tasca de cada dia. Recordo molt bé que portava un carro senzill de fusta, sense cobrir-ho amb res i en el recorregut pels carrers s' ajudava d'una corneta curta, avisant de la seva presència a tothom donant temps per què les dones preparessin la galleda de les deixalles. Ell, sense pressa, les recollia abocant-les dintre el cabàs, així un cop ple, amb les dues mans l' alçava fins el seu cap enfilant-se per les rodes i abocant la càrrega de manera planera, repartia el contingut. (El tracte diari entre el veïns ajudava a que es recordés el nom d' aquest senyor: Bernat).
Més d'una vegada algú reclamava objectes extraviats, que ell un cop arribat al seu terreny on descarregava, feia una tria i el que trobava, sempre ho retornava a la persona que reclamava, fos el que fos.
Normalment la família de l'escombriaire criava porcs que s'alimentaven de les escombraries, que recollia diàriament aquests treballador que feia aquesta feina pel seu compte. Aquest negoci era de caire familiar on tothom tenia la feina ben marcada com triar metalls, papers, draps, que després tot separat per piles i valorat, ho guardaven per qu
ant tornés el comprador i deixant net tot el terreny i a començar de nou altre vegada; d' aquesta manera alguns podien arribar a viure amb cert poder econòmic. Però, com diu algú, no tot són flors i violes perquè, per aquells temps el cabàs de recollir la brossa era de palla i no tot el que s' hi abocava era ajut, així doncs més d'una vegada els líquids banyaven el treballador. Vint anys després hi van haver moltes modificacions en tot. Els carros eren metàl·lics, més alts, pintats de color ver i tapats. Els cabassos, fets de goma dura.
Ramon Aguilera

(La fotografia pertany al llibre L'Abans de l'Hospitalet).

2011/11/14

ELS DRAPAIRES



Aquesta és una altra activitat que ja no existeix a la Torrassa. Fa més de 60 anys, hi havia als nostres barris uns establiments anomenats: “drapaires,” els quals es dedicaven a comprar coses velles que els veïns els hi portavem com : paper, cartró, ampolles de cava, plom, ferro, metalls, roba vella, etc.
Quan anaves a vendre-ho, ells t'ho pesaven i d'acord amb el pes et donaven més o menys diners. Tenir un establiment d'aquest tipus, requeria disposar d'un lloc molt ampli ja que premsaven el paper i la roba i feien unes bales bastant grans que ocupaven molt espai. Després venien uns camions i s'ho emportaven. El que jo no puc explicar és el que en feien després.
Eren temps difícils, hi havia gent necessitada que anava per les botigues, els mercats i on fos necessari per tal de recollir les caixes de cartró que els botiguers ja els hi guardaven i després les anaven a vendre al drapaire i així, guanyar uns diners - encara que eren pocs – que els ajudessin a sobreviure.
Ara, degut als contenidors que tenim a tots els carrers, ja no calen drapaires, ja que tot el que els hi veníem ho recull l'Ajuntament.

Antònia Torrens

Fotos:

2011/10/04

FESTES ALS TERRATS DELS NOSTRES BARRIS



Quan arriba a les meves mans, una d'aquestes fotografies antigues de festes als terrats, al meu cap venen records de la meva adolescència i de lo bé que ens ho passàvem. Les colles ens reuníem, tant a uns barris com a d'altres, depenent de si algú dels joves tenia una terraceta, o bé si la veïna de l'últim pis de la nostra escala, ens permetia muntar la festa al damunt de casa seva, o sigui al terrat. Els guarníem amb fanalets, amb llums i guirnaldes de tots colors. Normalment els veïns estavem bastant ben avinguts i s'ha de reconèixer que tots érem més tolerants que avui dia: era una altra forma de pensar i viure.

Maria Aracil

Fotos: Marga del carrer Holanda. 1961