2011/06/23

LES REVETLLES DE SANT JOAN i DE SANT PERE


Amb aquest record de les revetlles a la Torrassa, el Grup Memòria de Barri aprofita per desitjar-vos una molt bona festa de Sant Joan!
LES FESTES DE SANT JOAN I DE SANT PERE
Els anys 40, 50 i part dels 60, a la Torrassa la festa de Sant Joan es celebrava molt, i era esperada amb il-lusió sobretot per la canalla ja que s' ho passaven molt be anant durant tot el dia per les cases recollint objectes i mobles vells per cremar-los a la nit en les fogueres que es feien als carrers.Tothom hi volia participar, n'hi havien moltes, ja que al haver tants camps era molt fàcil trobar l'espai adient, cosa que ara seria molt difícil pel perill que el foc podria ocasionar a les vivendes properes. Els petards es tiraven dins de la foguera i els seus espetecs s'escoltaven durant vàries hores. També es donaven voltes al voltant del foc cantant i rient. No podia faltar el moscatell i la tradicional coca que es feia a casa, però que es portava a coure al forn, perquè eren poques les famílies que podien coure-la a casa, ja que no disposaven de forn.
La vetllada s'allargava fins ben tard, ja que la festa propiciava que els veïns estiguessin al carrer i ho celebressin conjuntament. Mentrestant la canalla s'ho passava tan bé, que no trobava l'hora d'anar a dormir.En aquells temps, he de ressaltar que hi havia un bon veïnatge, tan en les ocasions festives com en les necessitats que qualsevol veí pogués tenir en un moment donat.
Per Sant Pere, -que abans era festiu-, també se'n feien de fogueres:tot i que n'hi havien menys, la gent ho seguia celebrant amb petards, coques, moscatell etc., però la festa no tenia tan ressò com la de Sant Joan. Actualment el dia de Sant Pere al no ser festiu, quasi bé passa desapercebut.
Antònia Torrens

2011/06/22

ELS ESCLOPS DE DEU: Cantant la Festa de Sant Joan al barri.

La Festa de Sant Joan al meu carrer.
La meva mare feia la coca amb pinyons. A la nit ens assentàvem a l'acera: amb uns caballets de fusta possaven un tauler i els veïns també feien el mateix. Abans de menjar la coca, féiem una foguera al camp i tiràvem petards.
Tot era molt distret i festiu. Després, tots els veïns ens ajuntàvem a menjar la coca fins a las tantes de la nit. Per Sant Pere féiem el mateix: ajuntàvem les taules i amb una pedra ens la passàvem de dreta a esquerra i cantàvem tots junts: EL ESCLOPS DE DEU. Rèiem molt, tan grans com petits.
Veli Silvestre




2011/06/15

LA NOSTRA FESTA MAJOR (Trilogia-part I: D'abans i d'ara)




La nostra Festa Major:
1945-60.
D'abans i d'ara.
M’interessa molt explicar com presentaven la Festa Major, els veïns tant de Sants, com de Gràcia i Collblanc, durant els anys1945-60. Els records que jo conservo no són massa concrets doncs, el meu cabell, ja comença a platejar. En aquells temps, totes les barriades s'engalanaven de manera versemblant i planificaven las seves activitats amb les ajudes veïnals, tan físiques com econòmiques, i així administraven els cabals segons els diners obtinguts durant els dotze mesos de l'any.
El costum era omplir l'espai amb tires de papers de diferents colors i fent serrells, enganxats amb filferro d'una acera a l'altra amb una separació d'uns 25 centímetres, fins cobrir tota la llargada del carrer amb un sostre bellugadís multicolor que el vent voleiava.
A les aceres hi muntaven unes tribunes amb seients per encabir-hi 6 persones i tancaven el carrer als vehicles per poder ballar segurs, creant unes entrades i sortides amb temes diversos. Durant la claror del dia organitzaven competicions juvenils, carreres de sacs, enfilar-se per un pal molt lliscós, per aconseguir agafar un pernil lligat dalt de tot, sobre d'una taula hi posaven un gibrell ple d'aigua amb pomes flotant que només podies agafar amb les dents. Totes aquestes activitats eren controlades per un sistema de megafonia que seguien les peripècies contínuament amb comentaris i música. Després de sopar era el moment del ball amb orquestra i després prendre begudes fresques, i a continuació participar del ball del "fanalet", entre d'altres.
Si a prop s' hi trobava una plaça gran o un passeig ample, la comissió de festes llogava un envelat preciós que a més de cadires hi havien "palcos" d'abonament pels dies de festa, qui no tenia aquesta opció pagava cada cop que entrava. Era un impacte social la desfilada de noies amb vestits de nit, fent camí del bracet de la parella. El moment culminant de tot això era el ball de rams, en el que només ballaven les senyoretes que havien rebut la flor comprada per la seva parella. Finalment, la comissió subhastava "la toia" que la obtenia qui dels joves oferia més diners, amb l' honor de ballar-la sols tots dos.
Ramon Aguilera
A les fotos: Envelat a la Plaça Espanyola al 1955 i Comissió de Festa de la Torrassa 'El Entoldado', a l'any 1960.

2011/05/23

SOBREVIURE A L'ANY 1938. Per Ramon Aguilera.

PÀGINES VISCUDES
Sobreviure a l’any 1938
Soc veí de la Torrassa-Collblanc des de fa molts anys, i les meves vivències personals són tantes que, en aquests moments i amb el vostre permís, voldria explicar una experiència de la meva infantessa molt forta.
Vull extreure de la memòria records d’un temps molt llunyà, que comença en la meva adolescència: Va ésser en plena Guerra Civil del 1936 i jo em trobava sota la protecció de l’àvia doncs el meu pare estava lluitant al front, i a casa no hi entrava cap mena d’ajut. Ens trobàvem sols!! Recordo que, quan arribaven els avions per bombardejar la ciutat, ja sabíem pel soroll dels motors si eren bombarders feixistes o els clàssics caces ”xatos” republicans. Per contemplar-ho be, brincava pels graons ràpid cap al terrat , per observar com els canons antiaeris amb les seues explosions blanquetes, s’apropaven als avions. El mateix succeïa de nit: llavors era digne de mirar com els focus de llum rastrejaven el cel per il·luminar-los i corregir la punteria. La vegada que tocaven un aparell, tot seguit s’obria el paracaigudes del pilot, que aterrava o queia al mar, on ràpidament una llanxa motora el recollia.
Imatge provinent d'un còmic de la col.lecció del Ramon Aguilera.
Molt després, va començar el meu canvi a la realitat pura i dura. Sobreviure!! Va ser lo primer. Així doncs, un dia aprofitant que va caure una tempesta d’aigua i llamps tant forta que ningú hi transitava pel carrer, sens pensar- ho gaire i agafant un sac gran l’hi vaig donar la forma de caputxa, cobrint be tot el meu cos i dirigint les meves passes en direcció als camps d’horta, on sabia que hi trobaria verdura. ( Amb aquell mal tems, ningú miraria ni vigilaria). Així doncs, caminant sota una cortina d’aigua vaig trobar el lloc adient, i tot seguit omplia el sac lligant-lo ben lligat, (sense importar-me gens anar xop del tot,) vaig arribar a casa on la bona àvia ja estava estranyada, i a més veient com tornava de carregat amb el sac a les espatlles i tot mullat.
Una vegada passant per davant d’ un forn, justament en sortia l’ escombriaire, portant en un grant cabàs al cap, les restes recollides, i ha sota del braç, un rodó d’uns 2 kg ( molt gros) un servidor, amb la mirada clavada al pa, seguia aquell home que, deixava el paquet que portava penjant-lo de la barana del carro, mentre ell ,seguia tocant la trompeta i recollint la brossa de les galledes- , (així en un moment o altre, la bossa queia a les meves mans.)
Això passava cada dia i l’home preocupat , canviava de lloc el seu pa, posant-lo una vegada, dins una cistella sota del carro entre les rodes, o fins i tot, ficant-lo a la menjadora que penjava del coll del cavall entre garrofes i palla. No sabent ja com fer-ho , va arribar a l’extrem d’ introduïr-lo ben tapat, dintr
e les escombraries, però tot inútil, doncs el pa sempre me‘l quedava jo.
Algun rato visitava el mercat, i sempre tornava a casa portant un peix o altre, que se m’enganxava als dits. Després passava per les parades de “les pageses” i ajupint-me separava les cortines que ta
paven el de sota, omplint una coixinera de pebrots, albergínies i tomàquets fins que... una veu cridava: -Tu, noi.. !! Que hi fas a sota!! I jo fugia corrent i lleuger, pensant , cames ajudeu-me... mentre la venedora cridava: -Agafeu-lo!!
Dibuix: Valentí Julià. Del llibre: Coses de l'Hospitalet. Editat per l'Ateneu de Cultura Popular. 1990
En una altre ocasió, vaig fer una troballa molt important. En una planta baixa d’un carrer solitari, em va estranyar veure-hi al portal, grans cistelles plenes de “chuscos” (en castellà el pa militar) i un camió esperant per carregar-lo. La càrrega es portava en sacs drets, omplint -ne tota la caixa que, era destapada per lo que, allargant els braços s’ hi podia pujar. Així doncs, una vegada es va posar en marxa, jo m’ hi vaig enlairar i tot va ser deslligar els cordills i començar a llençar molt de pa a terra. El conductor ni se n'assabentava, llavors em despenjava i posant els peus en terra seguia corrent, igualant la marxa del vehicle, i recollint-ne tots el que podia i fugint, amb 4 o 5 peces, mentrestant, la gent també s’espavilava agafant-ne alguns per ells.
Tot es va acabar de mica en mica, ja que, no podien denunciar- me per ser menor d’edat però... Ja era massa conegut arreu, i a l’àvia l’hi arribava una paga, no se per quin motiu . I talment , quelcom estava canviant...
Ramon Aguilera

2011/05/11

OBRIM-NOS AL BARRI !!!


El diumenge dia 7 de Maig d’enguany, els comerciants del carrer Progrés de la Torrassa, varen exposar els seus articles a la via pública, ja que es celebrava el dia del COMERÇ AL CARRER i també es va fer el MERCAT D'INTERCANVI. que organitza la XIC amb col.laboració d’entitas del barri, com el Punt Omnia de la Torrassa. Aquest últim a la Plaça Espanyola. Va ser un dia molt festiu ja que aquestes iniciatives donen molta vida al barri.
He de remarcar, que em va cridar l’atenció les maquetes de fusta que exposava un senyor anomenat Antonio Valero Ruiz i que eren dignes de veure pel treball que tenien i a més que estaven molt ben fetes, amb tots els detalls, per petits que fossin. També tenia feta la font de la Torrassa, l’església del barri, i estava acabant de fer la Casa dels Cargols.
Era digne de veure-ho. Perquè pogueu gaudir una mica d’aquests treballs tan bonics, vull posar-vos unas fotos que molt amablemente ens va deixar fer aquest senyor i que no va tenir cap inconvenient en sortir en una d’elles amb nosaltres.
Si us interessa el bloc d’aquest senyor és el següent: http://antoniovalero.blogspot.com
Antònia Torrens

2011/05/09

FEM UNA CRIDA ALS VEÏNS DE LA TORRASSA

El Sr Roger Bastida ens ha fet una demanda que ens agradaria poder complaure i és per això que reproduïm integrament la seva petició perquè si hi ha alguna persona que pugui aportar informació sobre aquest tema ens ho faci saber.
Moltes gràcies.

El nostre correo és el següent: memoriadebarri@gmail.com



"Hola! Sóc estudiant d'Història de l'Art de la Universitat de Barcelona i visc a L'Hospitalet Centre...

Els meus avis tenien una casa al Carrer Mas (Carrer Mas, n 135)... van fer pisos, però m'agradaria saber si existeix cap informació de la casa o alguna fotografia... les dades que tinc són les següents:

No sóc cap expert, ja que la casa ja no hi és… però bé, els meus avis vivien en una planta baixa noucentista al carrer Mas, 135… era una planta baixa amb terrat; tenia rebedor, quatre habitacions, menjador, cuina econòmica (hi havia una carboneria al mateix carrer, tot i que després van passar al petroli per poc temps, ja que arribà el gas butà), un cel obert… i al darrera de la casa, en un terreny que feia d’hort hi havia el galliner (que era molt gran), un espai per al compostatge, una habitació-safareig per cosir, un traster i la trapa per al refugi… el meu pare recorda una figuera i un magraner molt grans… resulta que al mateix jardí el meu besavi (el meu avi era a la guerra) va excavar un refugi amb escales (propiament excavades a la terra), dues habitacions i un rebost… el meu besavi va ajudar a excavar el refugi dels propietaris de la casa del costat, i, fins i tot, en alguna època es van arribar a comunicar per un túnel (l’anècdota és que, tot i que el meu besavi va excavar l’enorme refugi, mai hi entrà quan vingueren les bombes, feia entrar a tota la família, però ell es quedava a la casa)… la casa dels meus avis, per tant, tenia una casa habitada a l’esquerra, tot i que a la dreta no hi havia res, era un terreny buit… aquest refugi va durar per sempre, fins que la casa desaparegué per fer-hi pisos, ja q els meus avis se la vengueren, tot i que quan els pisos van estar fets van anar a viure al principal del mateix bloc, i les seves filles tingueren un pis per a cada una a dalt mateix… (de fet, hi ha una petita descripció i un dibuix del refugi a "Bombardeigs i refugis a L'Hospitalet" de Josep Ribas)...

Els meus avis es deien Ramon Bastida i Mercè Escrich... van tenir dues filles i un fill...

Moltes gràcies pel seu temps! :)"

Roger Bastida i Sabido

2011/05/02

RECORD D'EN JOSEP MULET



UNA GRAN PÈRDUA PEL BARRI DE LA TORRASSA

El dia 7 de febrer d'enguany, va morir el senyor Josep Mulet. Era una persona molt coneguda i que ha deixat emprenta a la Torrassa, en les diferents èpoques i situacions que han passat al nostre barri.
En la missa de difunts que li varen fer a la Parròquia de la Mare de Déu dels Desamparats, a la qual van assistir-hi moltíssima gent - fet que demostra que era una persona molt estimada al barri, el senyor Mossèn Valentí Balaguer, li va retre un merescut homenatge, fent-li un escrit en el que fa un breu relat de la seva trajectòria. A continuació podeu llegir aquest escrit que m'ha semblat prou interessant per incloure'l al bloc.

Antònia Torrens

-->
COMIAT DE L'AMIC MULET
"De Sant Josep l'espòs de Maria, la Mare de Déu, l' escriptura ens diu que era un home bò. En Mulet, que es deia Josep, també podem dir que va ser un home bò: un bon fill, un bon espòs, un bon pare, un bon avi, un bon treballador, un bon empresari, un bon polític i un bon ciutadà enamorat del seu barri i de la seva ciutat. Malgrat els seus crits, els seus sovintejats enfados, les seves paraules grolleres, els seus renecs i els seus puros que mai va deixar de fumar fins l'últim moment de la seva vida. Per damunt de tot això s'hi amagava un bon cor disposat sempre a ajudar a qualsevol que li demanava un favor.

En Mulet, des del seu despatx, adornat amb quadres de grans personatges amb quí s'havia fotografiat, va portar a terma una empresa que es va fer necesària per tots els quí volien preparar una festa, organitzar una assemblea o montar un acte polític al bell mig de la plaça.

Al seu despatx hi acudia gent de tota mena: polítics, servidors de l'ordre artistes, constructors, gent del barri i autoritats, gent sencilla i fortes personalitats.Tothom hi tenia entrada. I per tots tenia un acudit per fer riure o una conversa agradable o una paraula falaguera. La seva cadira darrera dels vidres o a la porta del carrer, obligava a parar a l'amic que passava per davant.

En Mulet va treballar molt pel barri i per tota la ciutat. Va ser regidor de festeigs al final de la dictadura i va mantenir sempre un bon tracte amb els polítics successius fossin del color que fossin."

En Mulet era un creient a la seva manera. Estimava la Parroquia i sobre total Sant Crist que sempre em repetia que l'havia portat el seu pare amb el carro de treball, als inicis dels anys quaranta. Ell va ser portant del Sant Crist en la seva joventut i va tenir un gran goig quan algún dels seus fills es va fer portant. Mai no va fallar d'assistir al Via Crucis del Divendres Sant, tant al carrer com a l'Església, que es fa petita pel gran nombre de participants.
A la Plaça Espanyola s'hi va fer present fins ben poc abans de morir. Era un home conegut, estimat i venerat i sempre acompanyat de la seva esposa i dels seus nombrosos amics i amigues que l'acompanyaven. Gràcies a ell s'han fet possible els actes de la festa de Sant Jaume, organitzats per la Comissió d'actes culturals i festius.

Que descansi en pau. Que Déu li recompensi el bé que ha fet al llarg de la seva vida i tingui misericordia de les seves febleses, mancances i pecats.
Que el Senyor l'aculli a la Gloria del Cel.


Mn. Valentí Balaguer Planas
Rector de la Parròquia M. D. Desemparats


.

2011/04/15

Entrevista: L'Associació Sardanista Collblanc-Torrassa


Fa un mes el Grup Memòria de Barri vam entrevistar col.lectivament a en Jaume Gubert, president de l'Associació Sardanista Collblanc-Torrassa, de recent creció als nostres barris. Les entrevitadores i entrevistador vam ser l'Antònia Torrens, la Maria Aracil, el Ramon Aguilera i la Veli Silvestre. Al llarg de l'entrevista el Jaume va rememorar el passat sardanista de la Torrassa i va recordar que hi han 18 sardanes dedicades a aquest barri: la més famosa, d'en Ventura Tort, "Les Noies de la Torrassa".
Podeu seguir l'entrevista al següent enllaç:

http://revistaelsnostresbarris.blip.tv/

Una de les preguntes més interessants va ser formulada pel Ramon Aguilera: "El món sardanista està envellit: Com penseu atreure el jovent?"...I la constatació: "Hem de sortir al carrer perquè ens vegin!". Us deixem seguir aquest apassionant debat a través del canal a Blip.TV de la revista Els Nostres Barris.
...I a partir d'ara, desitjar a aquesta associació una llarga vida i un bon viatge!


2011/04/04

ELS CABRERS


En la dècada dels 40 a la Torrassa hi havia varis cabrers. El seu treball consistia en portar a pasturar un ramat de cabres per la Torrassa, Collblanc i fins i tot arribaven a la Florida. En aquests barris hi havia molts camps i poques cases, era el lloc ideal perquè els animals mengessin l'herba que creixia. Sortien al matí i no tornaven fins a última hora de la tarda, aleshores tancaven les cabres en un pati que tenien a la part de darrera de les seves vivendes. He de dir que la majoria de les cases eren de planta baixa. Quan arribaven, munyien
les cabres i venien la llet - que per cert era molt bona i natural – a les veïnes. A vegades el cabrer munyia la cabra directament dins del recipient amb el que la clienta anava a comprar la llet. Quan arribaves a casa l'havies de fer bullir una bona estona - igual que s'havia de fer amb la llet de vaca- perquè deien que d'aquesta manera tots els microbis que portés la llet es morien. Ara no crec que fos permès que es vengués aquesta llet que no tenia cap control, però en aquell temps això no es mirava.
Vull explicar un cas que és verídic i és el següent: uns veïns que tenien nens petits, la seva àvia que vivia a Múrcia i que al seu poble tenia cabres, els hi va voler enviar una (no sé com), però la van rebre. La tenien a la part de darrera de la casa. Com que l'animal a Múrcia estava acostumat a estar sempre rodejat de cabres, semblava que aquí s'enyorava. Això ho van comentar amb el cabrer que hi havia al barri i aquell home com a bon veí, quan passava cada dia amb el seu ramat pel davant de la casa d'aquesta família, recollia la cabra i se l'emportava junt amb les seves i quan tornavala deixava a casa seva.
Amb aquest comentari vull remarcar que anys enrere la convivència veïnal era molt bona ja que la gent es coneixia i si podia ajudar-se mútuament ho feia.
Antònia Torrens


2011/03/28

ENYORANÇA D'UN TEMPS PERDUT

Són pensaments d’un veí del districte 2ºn de L’ HOSPITALET.
Temps era temps que tothom es coneixia pel nom. El pes era per onzes, per lliures, sabies que la farina era de blat i el pa durava tou bastants dies, per arrodonir el pes hi afegien la torna, que podia ser coca de forner tallada amb la cisalla. Les compres i vendes mercantils es tancaven amb una encaixada de mans, sense firmar cap document (els pactes eren formals i es complien). Als col·legis ensenyaven lliçons d’urbanitat, bones maneres i respecte per totes les coses, els fills creixien amb il·lusió per ser persones formals. Tot això ja no existeix; les últimes guerres han fet canviar la humanitat, la moral s’ha pervertit, és egoista, materialista i pràctica: “El jo primer” s’ ha imposat arreu del món.
Nosaltres no podem girar les coses, estem contemplant com el gran remolí del materialisme engoleix cap el fons tot els valors atresorats, totes les virtuts més preuades, estem immersos en un “tsunami”que ofegarà qualsevol sentiment. Personalment crec en la gent que vol resistir-se a la degradació dels sentits, salvar-se de l’embrutiment que l’està envoltant.
Això es pot observar per tots els llocs on transitis i també per les imatges a la televisió, un exemple el tenim quan per qualsevol motiu, grups de persones s’ajunten per compartir el famós “botelló” tant als carrers com si s’escau, a la platja, ells s’ho passen be però... a costa de què? Tots en som víctimes d’aquest trasbals que no podem evitar i que s’accepta com a cosa normal quan ens mirem els uns als altres, doncs sabem bé que, de normal, no en te rés. ( S’estan creant miratges per defugir la realitat).
Estem trepitjant uns camins enganxosos on qui més o menys, no se’n pot sortir. Com el cas de les famoses “pateres,”sers humans que, arriscant unes vides plenes de joventut s’endinsen mar enllà buscant unes millores que els faci dignes davant la família i de tothom, i que, després els vegis amb un bastó remenant les escombraries.
Ramon Aguilera

2011/03/21

Entre tots hem de descobrir el nostre patrimoni!


Fotografia http://lhospitaletdellobregat.wordpress.com

Avui volem compartir amb vosaltres el següent bloc i us convidem a que el visiteu ja que el considerem important:

lhospitaletdellobregat.wordpress.com

En la seva darrera publicació, fa esment d'un parell de cases: una que podem trobar al carrer Progrés nº 70 i que està catalogada i protegida com a patrimoni arquitectonic de la Ciutat de L'Hospitalet. I un altre, localitzada al carrer Mas cantonada Vallparda, dels arquitectes Puig i Gairalt que tantes cases varen fer a la Torrassa i que malauradament foren destruides per fer aquests blocs tan uniformes i que no embelleixen el nostre barri.

Segurament que moltes vegades hem passat pel davant d'aquestes cases i no ens n'hi hem fixat!!!.

Avui que comença la primavera mirem enlaire que segur que trobarem coses sorprenents als nostres barris.

2011/03/11

L’ESTRAPERLO: SOTA EL PONT DE FERRO DE LA TORRASSA.





Aquests pensaments són sobretot pels que van néixer a mitjans de 1945 i també les generacions posteriors; per que sàpiguen com es vivia abans i desprès, de la postguerra. Per aquells dies, l’alimentació en general era molt crítica a Barcelona ciutat i rodalies, sobretot per la població senzilla que no disposava de recursos i malvivien amb quasi res, ja que el treball i els jornals eren molt petits i no es podia comprar per lo car que tot resultava.
Això va comportar que l’alimentació per al poble, restés reduïda al més just, com per exemple: farines, llegums i poca verdura. Les altres viandes només s’adquirien per mitjà de la llibreta de racionament cada setmana o 12 dies. Els productes eren: oli, sabó, sucre, pasta de sopa i llet en pols. Així com 8 ous per cada família i setmana.
Aquesta situació va obligar a la gent a buscar-se la vida, sortint pels pobles a buscar el que a la ciutat era difícil de trobar com aviram, oli i altres productes. Marxaven amb un cistell gran que servia per portar conills, gallines, ànecs, i es tancava amb unes ales de fimbra d’un costat i l’altre, a fi de que no poguessin sortir, tapant el cistell amb un gran mocador de fer farcells perquè no es notés què hi portaven dintre. En aquell temps el viatge es feia per tren, i també s’emprava un carro llogat, per omplir-lo i aprofitar bé el viatge. D’aquesta manera es va crear un comerç amagat que donava beneficis suficients per pagar el bitllet de tren , i anar vivint. La meva mare també sortia a fora i ella solament es dedicava a buscar “safrà” mentre a casa posava 4 fils d’aquest producte i l’embolcallava amb paper fent-li uns plecs que després podia vendre a preu d’or.
Aquest sistema de proveir-se era per si mateix míser, doncs com sempre acostuma a passar, les persones adinerades compraven gènere en quantitats grosses, i s’enriquien molt de presa, comprant la voluntat a tort i a dret, fins a l’extrem que, els maquinistes i personal de tren afluixaven la marxa quan s’arribava a punts determinats. I llavors les persones que transportaven els farcells i paquets, aprofitaven per llençar-los a la via on altres persones els recollien carregant-los a l’espatlla i tot seguit, desaparèixer per carrers estrets i petits. (Jo personalment algunes vegades havia fet de “camàlic” portant paquets per unes quantes pessetes).
El punt per carregar els sacs a les espatlles, era sota el pont de ferro de la Torrassa, prop de la Ronda de la Via. En aquest carrer existien unes casetes baixes conegudes com “els corredors”, doncs es comunicaven de la Ronda de la Via, fins a la Ronda la Torrassa. Les impressions més fortes que guardo estan sortint de la memòria com impactes visuals, encara recordo el “pa moreno” o pa negre que no sé de què dimonis estava fet; potser que entre d’altres coses hi barregessin farina de segó (aliment dels conills).
Un dia em trobava caminant cap a Collblanc i em va sorprendre que per terra hi posaven paradetes de pa d’un color groc, fetes de blat de moro i que al tenir-les a les mans hi notaves un pes anormal: diuen que a la plaça Pirineus es venia pa rodó de manera particular als diumenges. Amb aquesta crisi d’aliments van destapar-se malalties com la tuberculosi i les anèmies: entràrem en una espiral de sobreviure com fos.
Ramon Aguilera

2011/02/07

El Cinema Romero


Cinema Romero 2011 A la dreta hi havia el solar del Bar al que faig referència en el text.

MEMÒRIES DEL BARRI 1942

Alguna que altra vegada al passar enfront de l’edifici on estava el “Cine Romero” em sembla reviure aquells temps en que, s’ hi feia cua per gaudir de les bones pel·lícules que es projectaven en aquest lloc. Sempre que es feia l’ estrena d’una gran producció a Barcelona, tot seguit ja la teníem exposada al cinema Romero. Recordo les tres sessions que feien cada festa; al matí pels petits eren de dibuixos, a mitja tarda aventures com exemple “Los tambores de Fu Manchu”, “La flecha Rota”, “Las AVENTURAS DE TARZAN etc. i a la nit, com podeu imaginar-vos molt més passional, per tant diferent, “Siguiendo mi camino.” Tocant el cine, hi havia un gran Bar amb el mateix nom. Aquest Bar cafè disposava d’ambient, amb les músiques tropicals de moda, valsos, cantants moderns, foxtrot, tangos, etcètera. Algunes noies aprofitaven aquest ambient ballant a l’acera els ritmes més moderns, cosa que, moltes persones es paraven per contemplar amb simpatia com es movien, tan jovenetes.
Això va portar a que alguns nois s’atrevissin a ballar amb elles, augmentant així la quantitat de jovent que ballaven els caps de setmana al carrer, (doncs el trànsit de vehicles era mínim.) La direcció del cafè va entendre que augmentaven les consumicions i va instal·lar megafonia a l’exterior cosa que, comportava un ambient festiu a tot aquell tros de carrer. Aquella il·lusió va ser trencada per la intromissió de la Falange que va tancar el carrer en un abús d’ autoritat, per emportar-se el jovent a la força i enquadrar-lo en la seves organitzacions, el que no seguia per voluntat pròpia el castigaven, afaitant-li una cella i també tallant-li el cabell de manera barroera al zero com escarni: tot el jovent fugia com podia.
Ramon Aguilera

2011/01/13

JOCS D'INFANTS 4: Fer Fireta - Pica Paret - El Joc de les Figures


Quarta entrega de la Sèrie Jocs d'Infants. Aquesta vegada, és el torn de l'Antònia Torrens que ens explica els jocs de: Fer fireta, Pica paret i el Joc de les Figures. Els dibuixos són de la Francina Aymerich.

Fa més de 70 anys, al nostre barri majoritariament els nens i nenes no disposàvem de gaires joguines i com que érem petits i volíem jugar, ens les fèiem nosaltres mateixos.
JUGAR A FER FIRETA
El joc que vull explicar era més propi de nenes i consistia en agafar terra i barrejar-la amb aigua convertint-la en fang. Llavors elaboràvem plats, culleres, gots, olles, etc. I els deixàvem assecar al sol. Després jugàvem amb ells com si fossin de veritat. Així passàvem l'estona vigilant qui creava més joguines i més ben fetes. Tot això ho fèiem al nostre carrer que com molts altres no estava asfaltat. A més en aquella època, al nostre barri, de cotxes no se'n veien i els nens no teníem cap perill.
PICA PARET
Un altre joc que era igual per a nens com per a nenes.
Un grup de nens escollia a un, que seria el que contava, i es posava de cara a la paret. Els altres es col·locaven a uns quants metres darrera d'ell, un al costat de l'altre horitzontalment i quan començava el joc el que comptava, donava 3 cops a la paret dient:” UN, DOS, TRES: PICA PARET!”, mentre ell deia això, tot el grup avançava procurant que quan ell es girés, tots estiguessin immòbils ja que si algú és bellugava era castigat i havia de tornar al començament. Guanyava el que arribava el primer a la paret i rellevava al que abans comptava.
EL JOC DE LES FIGURES
En aquest joc igual hi jugaven nens com nenes, hi començava així: Cada un de nosaltres escollia quina figura volia representar. La que volia fer de ballarina feia puntetes com si anés a ballar, l'altre imitava a un cantant o a un que tocava la trompeta o la guitarra i d'aquesta manera triava el que volia ser.
Tots ens posàvem com si estiguéssim exposats dins d'una botiga, aleshores venia una clienta a comprar una figura i la que li agradava més, la dependenta feia com si li donés corda a l'esquena. Si l'escollida era la ballarina es posava a ballar i així amb totes les figures que la clienta demanava. Tots ho fèiem el millor possible perquè ens triés a nosaltres.
Si comparem aquests jocs de la nostra infantesa amb els que tenen ara els nens i nenes, hi ha tanta diferència que pot semblar impossible que nosaltres ens divertíssim. I no és així, érem feliços i estàvem contents i ara no deixem de recordar-ho amb enyorança.
Antònia Torrens

2010/12/24

BON NADAL DE BARRI

El Grup Memòria de Barri us desitja unes bones festes i molt bon any 2011. Us deixem amb una fotografia (arxiu: J.Mulet) de la Plaça Espanyola i la seva caravana de reis de l'any 1975.
Salut, Memòria i Barri!

2010/12/20

HOMENATGE AL DR. MARTÍ: El metge dels pobres


Dins del barri Torrassa-Collblanc hi teníem un metge molt conegut, el Dr. Martí. Oferia els seus coneixements de la medicina en front de l'església dels Desemparats a la Plaça Espanyola. Els records que guardo d'aquest senyor són -més o menys- del 1940. En Miquel Martí Ros, a més de la seva figura social i humana com a metge, era una persona estimada i respectada per tots els veïns ja que el tenien considerat com un home bo i assenyat.
Jo vull donar-vos una impressió personal sobre aquest metge.
Tenia només 10 anys i el doctor visitava un germà meu que era molt estimat per tothom i el tractava amb tanta dedicació que a casa meva el vàrem considerar com un més de la família. Fins que va arribar l' inevitable, al meu germà se li feia el cor gran!!! i jo vaig veure com al Doctor Martí se li entelaven els ulls perquè ja no li podia fer res més. L'endemà el meu estimat germà ens reclamava a tots i moria.
D'aquest doctor se'n va arribar a dir el Metge dels pobres, perquè en més d'una ocasió quan visitava un pacient, per l'ambient que hi trobava a la casa, no cobrava ni la visita, ans el contrari, els deixava diners perquè poguessin comprar les medicines.
Hem de ressaltar que en aquells primers anys de la post-guerra a la Torrassa hi havia molta gent necessitada i aquest doctor va representar un consol per a moltes famílies.
L'últim que he sabut de tan bona persona és que en una de les seves visites particulars a domicili, va patir un atac fulminant i va morir en ple carrer. No en tinc més dades però m'agradaria que el que us he fet saber, serveixi per honorar-lo en tot el que valia.
Avel·lina Silvestre

2010/12/13

SÈRIE JOCS D'INFANTS 3: Xerranca-Ventis-Cireres

Tercera entrega de la sèrie dedicada a recordar els jocs d'infantesa: ...A què jugàvem, quan érem nens i nenes? ...És el torn de la Maria Ararcil.


EL JOC DE LA XERRANCA
Us convido a seguir el joc de la XERRANCA que adjunto amb el joc escrit.
Aquest joc tracta d'anar saltant a la cama coixa i empentant amb el peu una pedra plana, fent-la anar de casella en casella, fins a la tercera, que es farà passar fins a la sisena d'un xut. Després, les caselles 4 i 5 seran saltades a la vegada, amb un peu a cada número. Si la pedra ha passat feliçment a la sisena, es tornarà a fer el mateix que de la tercera a la sisena, passant a la setena i vuitena fins a la novena. Una vegada s´ha assolit la novena, el jugador ha de torna-hi enrere però aquesta vegada amb la pedra a la mà; si la pedra no fa el recorregut bé, casella per casella i de la tercera a la sisena i de la sisena a la novena, el joc serà nul: no valdrà si la pedra queda fora de les caselles.
EL JOC D´EXPLICAR VENTIS
En aquest joc ens reuníem una colla de nens i nenes cap al vespre, abans o després de sopar i ho passàvem molt bé. Sèiem al portal d'una casa a la qual no hi vivia gaire gent, sèiem fent una rotllana i començàvem a explicar aventures més o menys inventades, sent a vegades nosaltres mateixos els protagonistes. Altres cops intentàvem explicar contes terrorífics i d'aventures, que tot i sabent que eren mentides, per les nits teníem mals sons. Hi havien molts més jocs que seria llarg d'explicar, però no estaria malament que als col·legis, als nens petits, els ensenyessin aquests jocs per tal de que no s'oblidessin del tot.

EL JOC DE LES CIRERES
En aquest joc es tractava de recollir pinyols de cireres ben rentats i ben assecats. Després, passàvem a rascar- los i dona'ls-hi la forma desitjada, per exemple: d'esclops, de cistells, o d'anells. Després els lligàvem amb un llaç de vellut, i ens els penjàvem al vestit a l'alçada del pit.
Maria Aracil.
Nota: El primer dibuix és de la nostra companya Francina Aymerich i la resta de mi mateixa: Maria Aracil.

2010/11/26

SÈRIE JOCS D'INFANTS 2 : Fer volar Estels


Segona entrega de la sèrie
dedicada a recordar els jocs d'infants: ...A què jugàvem, quan érem nens i nenes? ...És el torn de la Veli Silvestre.


Fer volar Estels:
Com es construïen éssent-ne jo petita.
Dibuix: Ramon Aguilera
Hem de reconèixer que la creació i forma d’ells era cosa de persones més grans, jo només explicaré com ho feia el meu Pare: Primera cosa era triar dues canyes iguals de llargues i de cada una, tallant-les a lo llarg en feia quatre, i les deixava polides fregant-les amb paper de vidre.
La següent operació era lligar-les per cada extrem amb fil d’empalomar donant-li la forma hexagonal i creant l’esquelet de l’Estel; tot seguit amb paper de diari li hi donava la forma total cobrint totes les canyes, deixant-hi un marge de 3 centímetres per fora d’elles, per poder fer-hi un doblet. Amb una pasta preparada de farina blanca i aigua, s’untava el paper fent-li un doblet per sobre de les canyes. Un cop ja sec, llavors es servia de sis cordills d’igual mida i els lligava a cada vertis de les canyes ajuntant-los amb un nus central, on també s’ adjuntava el cordó que guiava l’estel. Finalment s’ hi subjectava una cua estabilitzadora, que es feia lligant-ne llaços de paper a distancies iguals fins a trobar-ne l’equilibri.
Avel·lina Silvestre

2010/11/21

Visita al Districte Fotogràfic Santa Eulàlia L'H

El passat dilluns 15 de novembre vam tenir la sort de conèixer una nova associació, DFSEL'H (Districte Fotogràfic Santa Eulàlia), un grup de persones aficionades i apassionades de la fotografia que van coincidir com a alumnes al Centre Cultural de Santa Eulàlia. El grup va quallar, i de les classes van passar a plantejar.se el repte de fer quelcom més a nivell col.lectiu, i enfocat a la divulgació del seu barri. I és així com neix el seu projecte, al voltant d'una completa pàgina web que pinta molt re bé, i que des del nostre bloc us animem a visitar:
http://www.staeulalia.org/index.php?option=com_content&view=article&id=52&Itemid=74


Amb els company@s de DFSEL'H, vam tenir l'ocasió d'intercanviar i posar en comú els nostres projectes, compartir el mateix entusiasme per iniciatives que sorgeixen des del cor: amb l'estima pels nostres barris i la recuperació històrica més local, i com no, vam tenir ocasió d'intercanviar somnis de futur. Des de La Torrassa us desitgem molta força i salut en aquesta aventura.

Salut i barri!

Grup Memòria de Barri de La Torrassa